Sense ecofeminisme no hi ha sobirania energètica

26 Jan 2018
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

 

 

 

 

 

 

 

 

Blanca Bayas

Membre de la Xarxa per la sobirania energètica i l’Observatori del Deute en la Globalització

“Igual caminem cap al col·lapse, però jo ho faig acompanyada de la millor gent que hi ha al món”. Yayo Herrero

 

Davant la situació de crisi social, de cures, ecològica i energètica en la qual ens trobem immerses, és més urgent que mai la coordinació de resistències i espais de sororitat que transitin cap a la construcció d’un nou model que desplaci al present. La bona notícia és que moltes iniciatives ja s’estan succeint, i altres noves s’estan gestant. En aquest sentit, una de les properes cites on es teixiran alternatives que confrontin l’actual sistema energètic, oligopòlic i patriarcal són les Primeres Jornades de Gènere i Energia que es desenvoluparan a Bilbo del 2 al 4 del proper febrer.

La iniciativa està promoguda per 15 organitzacions i ja compta amb la participació de més de 130 dones inscrites. La Xarxa per la sobirania energètica-Xse és un dels col·lectius impulsors i assistents a la trobada. La Xse és una xarxa integrada per unes 20 associacions i persones a títol individual del conjunt del territori català. Es va constituir al juny de 2013 com a espai de confluència i front polític amb l’objectiu d’incidir en la transformació del model energètic que ens ha portat a l’actual situació de col·lapse social i ambiental.

Des de la Xse denunciem que el model actual respon a interessos econòmics en benefici d’unes determinades persones (concentrades en les direccions de les empreses que conformen l’oligopoli energètic), mentre desposseeix a una majoria social de l’accés a recursos energètics, la qual cosa implica no poder cobrir les nostres necessitats bàsiques -materials i afectives-. Aquest procés ens porta, en síntesi, a la recerca d’alternatives que posin en el centre a les persones i el medi ambient, i no al benefici econòmic; que prioritzi la vida, i no el capital.

El model energètic és un cas paradigmàtic de l’acumulació per despossessió dels nostres recursos i temps. Aquest ens afecta especialment a les dones, aprofundint en l’empobriment i desigualtats que ja carreguem, i generant un cercle de precarietat-vulnerabilitat-necessitats sense cobrir encara més pervers. Aquests processos es plasmen en fenòmens com la pobresa energètica o una cadena global de cures cada vegada més injusta i insostenible, que fa augmentar el nostre deute de cures -a més d’ecològic i financer-, també per raó de classe i d’origen, entre d’altres. És també, un cop més, un cas paradigmàtic de privatització dels beneficis i socialització de les pèrdues.

En la reflexió i pràctiques de la Xse ens inspiren les lluites de les dones d’Amèrica Llatina i d’altres països del Sud global que es confronten amb els projectes de megainfraestructures energètiques i els seus impactes ambientals, socials i de gènere, però també les de les companyes que denuncien la pobresa energètica i/o que promouen un canvi de model energètic d’arrel al Nord global.

Per a la Xse el canvi de model passa per definir què és socialment necessari en el camp de l’energia i fer-ho de manera democràtica, segons les -diferents- necessitats de totes i tots, i sent conscients de les desigualtats existents per transitar cap a un sistema més just.

Sembla evident que s’estan cultivant llavors entre les dones participants a les Jornades de Bilbo amb molt potencial per a compartir eines i construir noves xarxes de sororitat amb vista a una transformació en el camp de l’energia. Acollim amb interès la proposta indispensable i urgent de parlar sobre els espais energètics masculinitzats (participats majoritàriament per homes), però també del discurs masculinitzant (patriarcal) en si, que sol impregnar qualsevol discurs en l’àmbit energètic, fins i tot quan parlem de la transició de model. En aquest sentit apostem per que aquestes Jornades serveixin per preguntar-nos, paral·lelament a voler que les dones estiguem presents en aquest i qualsevol altre espai, quins són els impactes diferenciats de l’actual model energètic en les dones en la seva pròpia diversitat? des d’on ens situem per al nostre apoderament? quins són els espais que volem ocupar les dones en aquest procés? El que a la seva vegada ens porta a preguntar-nos per altres qüestions de base com són: què entenem per transició energètica? quina és la nostra proposta ecofeminista per aquesta dimensió?

La lluita per la participació de les dones i la paritat és un primer i necessari pas, però l’horitzó és el del canvi cap a un model que anteposi les persones i el medi natural -en definitiva, la(es) vida(es)-, al lucre capitalista. I per això urgeix qüestionar-nos si el nostre discurs, activitats i organització formen part d’aquesta alternativa, tant en els objectius que persegueix com en el seu procés.

Des de la Xse ens qüestionem permanentment si el nostre anàlisi integra la perspectiva ecofeminista, i si el nostre discurs, tot i incloent-la, passa de la teoria a la pràctica a través de les nostres accions i funcionament intern. En el cas de la Xse, per exemple, hem realitzat activitats com el Volt (una ruta d’un cap de setmana que connecta i transita per diferents lluites de defensa del territori) i treballem per la remunicipalització de les xarxes de distribució elèctrica. Des de l’experiència del Volt aprofundim en les estratègies de suport mutu i reforcem la urgència de la radicalització de la solidaritat entre comunitats i col·lectius. Partint de la defensa del territori, o com diuen les companyes feministes comunitàries, la defensa del territori-cos, vam plantejar la necessitat de trobar noves formes de proveir-nos d’energia, de produir, i de conviure, que no passin per sobre del medi natural i les persones. Per una altra banda, la nostra proposta de recuperar les xarxes de distribució parteix de la base de reconèixer la seva centralitat en el nostre sistema elèctric i d’identificar mancances significatives quan la seva gestió recau en mans privades (de nou, les del mateix oligopoli). Remunicipalitzar aquestes xarxes és (o serà) ecofeminista si aconseguim que arribin a estar al servei de les necessitats de la gent i no del lucre, i sota control ciutadà, mantenint alhora un equilibri adequat amb el medi.

La perspectiva ecofeminista és, en definitiva, un repte en un sector tan masculinitzat i masculinitzant, on els valors patriarcals es reprodueixen i es retroalimenten. I tenim el repte de construir alternatives que trenquin amb els mateixos, alternatives que ens incloguin a totes, perquè si no tampoc ens serviran.

En les Jornades de Gènere i Energia esperem sumar per transitar cap a una transformació en el camp de l’energia. Transformació que sumi a totes les persones, també als homes, i abraci les iniciatives de la sobirania alimentària, l’accés a l’aigua i tantes altres connectades al canvi radical del model actual. Per reunir-nos en el conjunt de les lluites ecofeministes, teixint-les peça a peça. Ara comencem amb les Jornades a Bilbo, i el proper 8 de març ens veiem a la Vaga Feminista. Perquè per això venim construint(-nos) en el dia a dia, per canviar nosaltres i per canviar-ho tot.