Boaventura de Sousa Santos

El Govern que es va formar a Portugal a finals del 2015 és pioner quant a l'articulació entre diversos partits d'esquerra, un govern del Partit Socialista amb el suport parlamentari de dos partits d'esquerra, el Bloco de Esquerda [Bloc d'Esquerra] i el Partit Comunista Portuguès. És poc conegut internacionalment, no només perquè Portugal és un país petit, els processos polítics del qual poques vegades formen part de l'actualitat política internacional, sinó perquè, sobretot, representa una solució política que va contra els interessos dels dos grans enemics globals de la democràcia que avui dominen els mitjans de comunicació —el neoliberalisme i el capital financer global—.

Convé recapitular. Des de la Revolució del 25 d'abril de 1974, els portuguesos han votat amb freqüència majoritàriament partits d'esquerra, però han estat governats per partits de dreta o pel Partit Socialista tot sol o en coalició amb partits de dreta. Els partits de la dreta es presentaven a les eleccions sols o en coalició, mentre que els partits d'esquerres, en la lògica d'una llarga trajectòria històrica, es presentaven dividits per diferències aparentment insuperables. A l'octubre del 2015 va passar el mateix, només que en aquesta ocasió, en un gest d'innovació política que quedarà en els anals de la democràcia europea, els tres partits d'esquerra (Partit Socialista, Bloco de Esquerda i Partit Comunista Portuguès) van resoldre entrar en negociacions per buscar una articulació d'incidència parlamentària que fes viable un govern d'esquerres liderat per un d'aquests partits, el que va tenir més vots, el Partit Socialista. Amb negociacions separades entre aquest partit i els altres dos (a causa de les desconfiances recíproques inicials), va ser possible arribar a acords de govern que van fer viable un govern d'esquerra sense precedents en l'Europa de les últimes dècades.

La innovació d'aquests acords es va basar en diverses premisses: 1) els acords eren limitats i pragmàtics, se centraven en petits denominadors comuns amb l'objectiu de fer possible un govern que frenés la continuïtat de les polítiques d'empobriment dels portuguesos que els partits de la dreta neoliberal havien aplicat al país; 2) els partits mantenien gelosament la seva identitat programàtica, les seves banderes i aclarien que els acords no les posaven en risc, perquè la resposta a la conjuntura política no exigia reconsiderar-la, i molt menys abandonar-la; 3) el govern hauria de ser coherent i, per a això, hauria de ser de la responsabilitat d'un sol partit, i el suport parlamentari garantiria la seva estabilitat; 4) els acords se celebrarien de bona fe i tindrien un seguiment, en el qual les parts els comprovarien de manera regular. Els textos dels acords constitueixen models de contenció política i detallen fins al detall els termes acordats. Les mesures acordades tenien, bàsicament, dos grans objectius polítics: parar l'empobriment dels portuguesos, reposant els ingressos dels treballadors i els pensionistes segons l'escala d'ingressos, i frenar les privatitzacions que, com totes les que es realitzen sota els auspicis del neoliberalisme i del capital financer global, són actes de «privatería» [1]. Els acords es van negociar amb èxit i el Govern va prendre possessió, en un ambient políticament hostil del president de la República d'aleshores, de la Comissió Europea i de les agències financeres, tots fidels servidors de l'ortodòxia neoliberal.

A poc a poc, la política desenvolupada en compliment dels acords va anar donant resultats, per a molts, sorprenents, i passat algun temps molts dels detractors del govern no tenien més remei que admetre la seva equivocació davant les xifres de creixement de l'economia, de la baixada de la taxa d'atur, de la millora general de la imatge del país, finalment ratificada per les agències de qualificació de crèdit, i amb els títols portuguesos passant del nivell bo porqueria al nivell inversió. El significat de tot això podria resumir-se en el següent: realitzant polítiques oposades a les receptes neoliberals s'obtenen els resultats que aquestes receptes sempre anuncien i mai aconsegueixen, i això és possible sense augmentar el sofriment i l'empobriment dels portuguesos. Més aviat al contrari, reduint-los. D'una manera molt més directa, el significat d'aquesta innovació política és mostrar que el neoliberalisme és una mentida, i que el seu únic i veritable objectiu és accelerar de la manera que sigui la concentració de la riquesa sota els auspicis del capital financer global.

És evident que la dreta neoliberal nacional i internacional està en desacord amb aquest propòsit i intentarà acabar amb aquesta solució política, en el que, ara com ara, té com a aliada la dreta, que mai s'ha tornat a veure en els «excessos» del neoliberalisme i que vol tornar al poder. Ara, la forma més benevolent de l'inconformisme sorgeix com un aparent elogi, que es formula així: «Aquesta solució política durarà tota la present legislatura». Pels més perspicaços, això significa estabilitat a terminis, com si es digués a les esquerres (i als portuguesos que es tornen a veure en elles): «Va estar bé, però s'ha acabat». A aquestes forces i als portuguesos els toca contraposar a l'expressat amb un «Volem més», i actuar en conformitat.

Quin és el significat més global d'aquesta innovació política? Onze tesis per a articulacions limitades entre forces polítiques d'esquerra

En aquest àmbit, com a molts altres, no hi ha lloc per a còpies mecàniques de solucions. Les esquerres poden i han d'aprendre de les experiències globals, però han de trobar les solucions que s'adaptin a les seves condicions i el seu context. De fet, hi ha factors que són únics i faciliten solucions que en altres contextos són inevitables o, almenys, molt més difícils. Donaré alguns exemples més endavant. Amb aquestes cauteles, l'experiència portuguesa té un significat que transcendeix el país, independentment del que passi finalment en el futur. Aquest significat pot resumir-se en les següents tesis:

1) Les articulacions entre partits d'esquerra poden ser de diferent tipus. Sobretot, poden derivar d'acords preelectorals o acords parlamentaris. Poden implicar participació al govern o només suport parlamentari. Sempre que els partits parteixen de posicions ideològiques molt diferents, i si no hi ha altres factors que recomanin el contrari, és preferible optar per acords post-electorals (perquè es donen després de mesurar pesos relatius) i acords d'incidència parlamentària (perquè minimitzen els riscos dels socis minoritaris i permeten que les divergències siguin més visibles i disposin de sistemes d'alerta coneguts pels ciutadans).

2) Les solucions polítiques de risc pressuposen lideratges amb visió política i capacitat per negociar. En el cas portuguès, tots els líders implicats tenen aquesta característica. De fet, el primer ministre, havia intentat puntualment polítiques d'articulació d'esquerra en els anys en els que va ser alcalde de Lisboa. No obstant això, l'articulació més consistent entre forces d'esquerra la va protagonitzar Jorge Sampaio, també del Partit Socialista, com a alcalde de Lisboa que acabaria per ser president de la República entre 1996 i 2006. I no podem oblidar-nos que el fundador del Partit Socialista portuguès, Mário Soares, en la fase final de la seva vida política, havia advocat per aquest tipus de polítiques, alguna cosa que, per exemple, és difícil d'imaginar a Espanya, on qui va ser líder històric del PSOE, Felipe González, s'ha anat inclinant cap a la dreta amb el pas dels anys i s'ha manifestat sempre contra qualsevol entesa entre les esquerres.

3) Les solucions innovadores i de risc no poden sortir només dels caps dels líders polítics. És necessari consultar a les «bases» del partit i deixar-se moure per les inquietuds i aspiracions que manifesten.

4) L'articulació entre forces d'esquerra només és possible quan es comparteix la voluntat de no articular-se amb forces de dreta o de centredreta. Sense una forta identitat d'esquerres, el partit o força d'esquerra que sigui feble en aquesta identificació sempre serà un soci vacil·lant, capaç d'abandonar la coalició en qualsevol moment. Avui dia, la idea de centre és particularment perillosa per a l'esquerra, perquè, com a espectre polític, s'ha desplaçat a la dreta per pressió del neoliberalisme i del capital financer. El centre tendeix a ser centre-dreta, fins i tot quan afirma ser de centre-esquerra. És crucial distingir entre una política moderada d'esquerres i una política de centre-esquerra. La primera pot ser el resultat d'un acord conjuntural entre forces d'esquerra, mentre que la segona és el resultat d'articulacions amb la dreta que suposen complicitats majors que fan que perdi el seu caràcter de política d'esquerres.

En aquest camp, la solució portuguesa convida a una reflexió més profunda. Encara que sigui una articulació entre forces d'esquerra i jo consideri que configura una política moderada d'esquerres, la veritat és que conté, per acció o omissió, algunes opcions que impliquen cedir greument als interessos que normalment defensa la dreta. Per exemple, en els camps del dret al treball i de la política sanitària. Tot porta a creure que la prova per conèixer la voluntat real de garantir la sostenibilitat de la unitat de les esquerres està en el que es decideixi en aquestes àrees en un futur proper.

5) No hi ha articulació o unitat sense programa i sense sistemes de consultes i d'alerta que avaluïn regularment el seu compliment. Donar xecs en blanc a qualsevol líder polític a l'interior d'una coalició d'esquerres és una invitació al desastre.

6) Com més compartit sigui el diagnòstic que estem en un període de lluites defensives, un període en el qual la democràcia, fins i tot la de baixa intensitat, corre un seriós risc de ser durament segrestada per forces antidemocràtiques i feixistitzants, més viable serà l'articulació. Encara que la democràcia no es col·lapsi totalment, l'activitat política opositora de les forces d'esquerres en el seu conjunt pot córrer seriosos riscos de sofrir fortes limitacions, i fins i tot ser il·legalitzada.

7) La disputa electoral ha de tenir un mínim de credibilitat. Per això cal que es basi en un sistema electoral que garanteixi la certesa dels processos electorals per a que els resultats de la disputa electoral no siguin incerts.

8) La voluntat de convergir mai pot neutralitzar la possibilitat de divergir. Segons els contextos i les condicions, pot ser tan fonamental convergir com divergir. Fins i tot durant la vigència de les coalicions, les diferents forces d'esquerra han de mantenir canals de divergència constructiva. Quan aquesta deixi de ser constructiva, significarà que s'aproxima la fi de la coalició.

9) En un context mediàtic i comunicacional hostil a les polítiques d'esquerra, en un context en el qual proliferen les notícies falses, quan les xarxes socials poden potenciar la intriga i la desconfiança i els soundbites [peces d'àudio] expliquen més que els continguts i les argumentacions, resulta decisiu que hi hagi canals de comunicació constants i eficaços entre els socis de la coalició i que s'aclareixin aviat els malentesos.

10) Cal no oblidar els límits dels acords, tant per no crear expectatives exagerades com per saber avançar cap a altres acords o per trencar els existents quan les condicions permetin polítiques més avançades. En el cas portuguès, els detallats acords entre els tres partits revelen bé el caràcter defensiu i limitat de les polítiques acordades. En el dia a dia, la Unió Europea, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu transmeten les imposicions del neoliberalisme global. La resposta dels partits d'esquerres portuguesos ha de valorar-se a la llum de la violenta resposta d'aquestes institucions europees a les polítiques inicials del partit Syriza a Grècia. La solució portuguesa va pretendre crear un espai de maniobra mínim en un context que constituïa una finestra d'oportunitat. Recorrent a una metàfora, la solució portuguesa va permetre a la societat portuguesa respirar. Ara bé, respirar no és el mateix que florir; només és el mateix que sobreviure.

11) En el context actual d'asfixiant adoctrinament neoliberal, la construcció i la implementació d'alternatives, per més limitades que siguin, tenen, quan es realitzen amb èxit, a més de l'impacte concret i beneficiós en la vida dels ciutadans, un efecte simbòlic decisiu que consisteix a desfer el mite que els partits d'esquerra-esquerra només serveixen per protestar i no saben negociar, i molt menys assumir les complexes responsabilitats de governar. Les forces conservadores han alimentat aquest mite al llarg de dècades amb la complicitat de grans mitjans de comunicació i actualment ho expliquen també amb el suport del poder disciplinari global que el neoliberalisme ha adquirit en les darreres dècades.

Notes

[*] Aquest article constitueix el segon s'una sèrie de cinc, dedicats en aquest blog al tema de la unitat/articulació de les esquerres en diferents contextos contemporanis i que formen part del llibre Unidad de ls izquierdas? Cuándo, por qué, cómo y para qué, Dyskolo, 2018.

[1] Neologisme creat pel periodista Elio Gaspari que combina els termes «privatització» i «pirateria».