Una carta de drets socials per fer front a la involució democràtica

Marc Casanovas

Portaveu nacional de la IAC (Intersindical Alternativa de Catalunya)

Estem en un moment polític i social absolutament excepcional, amb unes eleccions imposades per un Estat Espanyol demofòbic, que, amb l’aplicació del 155, va destituir el govern legítim de la Generalitat i va efectuar un cop d’estat de facto a les institucions catalanes per deixar-les sota la seva tutela. Part de l’antic govern a l’exili o empresonat, activistes socials, bombers, docents, regidors, alcaldes, ciutadania en general … empresonats o imputats, acusats de rebel·lió o sedició …

Més enllà del que passi les properes setmanes, encara que s’aconsegueixi formar govern i això representi la possible retirada momentània del 155, la realitat és que la intervenció de l’Estat sobre l’Administració catalana ha vingut per quedar-se com amenaça permanent. És la nova “joguina” repressiva que ha descobert el govern de l’Estat en connivivencia amb el poder judicial, per mantenir a ratlla qualsevol forma de reivindicació política o social.

La utilització i la potencialitat del 155 no es circumscriu a Catalunya, el govern de l’Estat ja ha amenaçat amb la seva possible aplicació a altres comunitats que no compleixin amb els objectius de dèficit. En l’actual context de polítiques austeritàries, de desmantellament i privatitzacions de serveis públics i de precarització creixent del món del treball, el 155 s’ha configurat com una nova eina d’excepció en l’arsenal repressiu de l’Estat contra la protesta social per les seves polítiques. I també pot esdevenir una eina de xantatge o una coartada permanent d’aquelles administracions que aprofiten aquesta situació per fer passar la seva pròpia agenda social com a producte d’aquesta intervenció.

Des de el món sindical cal doncs seguir impulsant i participant  en assemblees de treballadores i plataformes sociopolítiques àmplies que malden per la retirada del 155, contra la repressió i per l’autogovern des de les nostres institucions. Així com per l’aplicació íntegra i immediata de la llei de renda mínima garantida i de lleis tombades pel Tribunal Constitucional com la de pobresa energètica i habitacional. Però caldrà   fer   valdre   igualment   totes  les nostres reivindicacions laborals i socials davant les administracions intervingudes i les meses sectorials de negociació. No acceptarem l’incompliment i la paralització  dels acords i seguim reclamant tota la nostra taula reivindicava, com el retorn de la segona hora lectiva a l’ensenyament o les substitucions des del primer dia en tots els casos, o fer efectives les resolucions del Parlament com la retirada dels concerts a les escoles d’elit, les mocions que insten a pagar el 100% de la paga del 2013 durant l’any 2018, el retorn del cobrament del 100 % del salari en cas de baixa i la recuperació,   en definitiva, de les condicions laborals d’abans de les retallades.

En qualsevol cas, el 155 junt amb la reforma del 135 i la “llei mordassa” significa una clau de volta més en el context d’excepció i repressió que ja estem patint el conjunt dels moviments socials i els sindicalistes en els darrers temps, com els 27 i més, pels quals demanen penes de fins a 11 anys de presó per l’únic motiu d’haver participat a una roda de premsa solidària amb una acció contra les retallades el 17 de maig de 2013, com és el cas (entre molts altres companys i companyes) del nostre company de la IAC Jordi Gassiot.

Enmig d’aquesta onada repressiva, l’escola catalana segueix sent un dels objectius predilectes dels atacs de la dreta mediàtica, política i judicial espanyola. Les denúncies per “adoctrinament” (contra docents de Sant Andreu de la Barca o de la Seu d’Urgell), s’han anat succeint, mediàticament i judicial, o la denúncia al nostre portaveu d’USTEC-STEs (IAC), Ramon Font, per part d’un sindicat d’extrema dreta; i tants altres exemples que han creat un clima d’impunitat entre els sectors més reaccionaris de la nostra societat i d’inseguretat entre els funcionaris en general i molt especialment entre els docents en particular; que veuen en perill la seva llibertat de càtedra i es veuen abocats a un clima de por i d’autocensura davant uns poders polítics, judicials i institucionals que haurien de vetllar pels nostres drets més elementals.

Des del primer moment des de la IAC no ens hem cansat d’assenyalar que el que estructura la naturalesa d’aquest conflicte polític i social a Catalunya no és, ni ha de ser, una pugna entre independentistes i no independentistes, sinó que estem davant un conflicte entre democràcia i involució autoritària de l’Estat; des del primer moment, davant la il·legal i il·legítima ocupació de diversos departaments de la Generalitat i les detencions que estaven realitzant forces policials i militaritzades de l’Estat, sumat a la persecució a càrrecs electes i treballadors i treballadores dels sectors públic i privat, a la ocupació de mitjans de comunicació i impremtes, a la prohibició d’actes i la requisa de materials pel referèndum de l’1 d’Octubre, la IAC es va posar al costat del poble mobilitzat que volia exercir un dret tant bàsic com és el seu dret a l’autodeterminació.

Davant d’aquest procés d’involució democràtica, la IAC va teixir i bastir una xarxa de solidaritat permanent amb l’esquerra sindical de tot l’Estat. Va impulsar actes de solidaritat internacional amb el poble català aquí i arreu amb les Marxes de la dignitat o With Catalonia. El 10-S  vam organitzar un acte amb l’esquerra sindical de tot l’estat a Barcelona en favor del dret d’autodeterminació i en defensa del referèndum de l’1 d’Octubre.

Després dels fets del 20S vam treballar amb altres sindicats per impulsar a Catalunya una plataforma de moviments socials i sindicats per les llibertats i contra la repressió que va permetre l’èxit de la vaga general del 3 d’Octubre després de la repressió policial de l’1-O.

Tant la vaga del 3-O com la del 8-N van ser una lliçó exemplar de dignitat, d’autoorganització i mobilització popular que va desbordar les forces institucionals, també les previsions del propi govern català, i que va trencar els esquemes d’un sindicalisme de concertació que encara no és conscient del canvi de paradigma que ha significat la crisis econòmica i la involució democràtica que estem patint aquí i arreu l’Estat.

En el temps transcorregut entre el 20s i la proclamació de la República del 27-O, va quedar palès que només l’autoorganització popular, que a través dels CDRs va articular tot el territori, i l’impuls d’un sindicalisme alternatiu i combatiu, es pot donar una resposta a l’altura de la greu agressió que estan vivint les classes treballadores d’aquest país i les seves institucions.

Cal doncs, que des de el sindicalisme alternatiu continuem impulsant i participant d’iniciatives per fer efectiu el dret d’autodeterminació, per la llibertat dels presos polítics, en defensa de l’autogovern de les nostres institucions, contra la repressió i el 155: en la defensa davant als atacs a l’escola catalana i el model d’immersió lingüística, en assembles de treballadores contra la repressió, en plataformes de solidaritat internacional, etc.,

No podem perdre de vista, no obstant això, que sectors molt importants de la classe treballadora, no es van mobilitzar ni es van sentir interpel·lats per tot aquest procés de lluita. En aquest sentit, per les forces sindicals de classe, és fonamental saber interpretar aquesta realitat i diferenciar molt clarament la defensa de l’autogovern de les institucions catalanes i la lluita contra la repressió i contra la retallada de llibertats, per una banda, de les polítiques antisocials que el govern de la Generalitat ha dut a terme en els darrers anys contra els sectors populars de Catalunya, per l’altre.

Carta de drets socials catalana: per la democràcia, per la mobilització popular i per la justícia social:

És en aquest context, i en aquesta perspectiva, que la creació d’instruments que facilitin la unió de la classe treballadora, com la iniciativa de les Marxes de la dignitat, i l’impuls d’una carta de drets socials, adquireix tot el seu sentit i importància.

A Catalunya la població catalana en risc de pobresa arriba al 19,2%. L’atur afecta a 418.000 persones i més de dos terços no cobren prestacions. Les famílies on cap membre no treballa són 176.200 (última dada 2017). Tenim 10 desnonaments diaris només a Barcelona, mentre es disparen els lloguers. Els governs afirmen que es crea ocupació, però la gran majoria són contractes-escombraria amb sous indignes. Els immigrants son tractats de manera inhumana, i sense facilitar la seva regularització, mentre molts d’ells són confinats a “Guantánamos” locals de l’Estat anomenats CIEs.

En els darrers temps el govern de la Generalitat ha perpetuat la retallada del 14% en la despesa pública en Sanitat i segueix afavorint els negocis privats i la mercantilització del sistema sanitari. És de la màxima urgència recuperar les plantilles, posar fi a la precarietat, reforçar l’atenció primària, reduir llistes d’espera i recuperar els serveis privatitzats, a més dels llits, plantes i serveis tancats des de el 2011.

En Ensenyament, la inversió segueix a la cua de l’Estat i d’Europa. Amb prou feines arriba al 3% del PIB, quan per llei hauria de ser del 6%. Patim unes polítiques regressives que afavoreixen l’escola concertada i l’equiparen amb la pública, alhora que introdueixen models de gestió empresarial a la xarxa pública.

Les dones són les primeres que pateixen les retallades o les privatitzacions, són invisibilitzades i assassinades, són doblement explotades i oprimides davant la indiferència de l’Administració.

Les agressions al territori per part del govern de la Generalitat han estat la norma, en la qual el projecte de Hard Rock a Tarragona defineix un autèntic model neoliberal de país, on totes les administracions locals han de retre tribut al poder financer i l’especulació immobiliària, on gentrificació i suburbanització van de la mà i legislacions laborals, fiscals, ecològiques … s’han d’adaptar com l’argila a les necessitats del capital internacional, en un joc de nines russes on les zones de “excepció” van definint territorialment la lògica a la qual , fet i fet, s’haurà d’adaptar tot el camp del poder polític i social.

Davant tot això, les mobilitzacions de les Marxes del 25 i 28 de febrer de 2017, les grans manifestacions del 8 de Març i la propera vaga feminista convocada, les ILPs com la Renda Garantida de Ciutadania, les mobilitzacions de l’Educació i les lluites en curs, entre les que destaquen les recents mobilitzacions contra la precarietat, càrnies en lluita, les Marees Pensionistes i els estibadors, Titanlux, plataformes digitals com Deliberoo, sense oblidar les Kellys i els manters, les lluites per l’habitatge i pel dret a la ciutat, les campanyes com STOPujades i les de remunicipalització de l’aigua, obren el camí a un nou cicle de lluites i mostren que l’articulació d’un sindicalisme social que vagi més enllà del lloc de treball serà essencial per donar resposta a les noves formes de (des)composició del món del treball, temporalitat, precarietat, falsos autònoms, externalitzacions…

En aquest sentit la iniciativa de les Marxes de la dignitat d’impulsar una Carta de drets socials catalana que arribi arreu del territori, pot ser una magnífica eina per vertebrar els moviments i les lluites; una carta que sigui capaç d’aixecar una agenda social comuna a Catalunya: quin model productiu volem, quin model de relacions laborals, quina sanitat o educació, quins drets de les dones, dels immigrants, del dret a l’habitatge, …, que vagi construint, en definitiva, una correlació de forces més favorable als interessos i el sentir de les classes populars

La crisi del règim del 78 fa aparèixer l’oportunitat i la necessitat d’un procés constituent català des de baix, sobirà i alhora associat als dels altres pobles de l’Estat, que posi en valor les aportacions dels diferents moviments: des de la lluita per les pensions, l’educació i la sanitat públiques, al “compromís de les escales”, la ILP d’habitatge i de la renda bàsica, la lluita ecologista, per un nou model energètic i contra els transgènics, el maltractament animal o processos com el multireferèndum. En resum, donar potència constituent a les lluites de la classe treballadora i els moviments socials.. Comencem doncs a traçar, entre tots i totes plegades, l’elaboració d’aquesta eina de lluita: una carta de drets socials per a Catalunya.

@MarcCasanovas4