Presos polítics i recosir el país

Jordi Molina

Periodista

 

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat una moció en favor de l’apropament dels presos polítics catalans a presons que depenguin de la Generalitat. Després d’haver demanat per activa i per passiva l’alliberament, la proposta busca estalviar a les famílies el mal tràngol de recórrer 1.200 quilòmetres (anada i tornada) per compartir una estona amb els seus éssers estimats. La mesura, impulsada pel govern municipal, ha tingut el recolzament de tots els grups, menys PP i Cs. El PSC s’ha desmarcat a última hora.

He d’admetre que el cop de porta del PSC a l’acostament dels presos m’ha deixat glaçat. La dispersió penitenciaria és un càstig injustificat que paguen les persones privades de llibertat, però sobretot el seu entorn afectiu. Així ho recull un informe d’Amnistia Internacional molt crític sobre la dispersió penitenciaria a Euskadi. De fet, el Dret Internacional diu que "els reclusos seran internats en establiments penitenciaris a prop de la seva llar o al seu lloc de reinserció social". És sota aquestes premisses que existeix un ampli consens polític i social en l’apropament de presos al País Basc. Un consens en què els socialistes bascos han tingut un paper clau, malgrat que sobre aquells reclusos pesaven sentències per terrorisme i un clima extremadament delicat. Perquè actuen, doncs, de forma diferent a Catalunya, tal i com es va plasmar ahir a Barcelona?

La primera hipòtesi que em ve al cap és senzilla: Ens hem oblidat de parlar de drets només per la por a que uns o uns altres ens etiquetin. I no podem caure en el parany de normalitzar l’excepcionalitat. A Barcelona molta gent –el 80% segons el baròmetre municipal– s’oposa a la presó preventiva que pateixen els Jordis, Forn o Junqueras. Per tant, és raonable creure que encara més gent està en desacord en què aquesta privació de llibertat s’hagi de patir a 600 quilòmetres de distància. De debò algú creu que tots aquells que rebutgen la presó preventiva són independentistes? No! Són ciutadans que, independentment de què pensen sobre la independència, els fa vergonya veure gent a la presó sense cap sentència ferma. I sobretot, que dubten profundament que es pugui construir un horitzó de convivència mentre es mantinguin empresonaments amb clares motivacions polítiques.

El govern de Barcelona té el deure de cercar aquests espais de trobada. I té una posició privilegiada per fer-ho. Tant per la composició política del propi consistori, com pels seus llaços amb actors de fora de Catalunya. Per això són importants les propostes assumibles, com l’apropament penitenciari, que abordin l’arrel del problema i que puguin aglutinar una amplia pluralitat de forces polítiques i entitats. Si el PSC recupera el seu esperit progressista, és possible teixir una aliança política i social entre les entitats defensores de drets humans, col·lectius de juristes, sindicats i les entitats afectades pels empresonaments per remar plegats en qüestions de mínims: com l’apropament o, inclús, el rebuig de la presó preventiva. Des del respecte a les posicions de cadascú. I amb l’objectiu de sortir de les bombolles autoreferencials de tothom. Demanar l’alliberament –menys encara l’apropament!- de les persones preses no vol dir compartir el full de ruta del procés. Vol dir, senzillament, ser sensibles a una pràctica excepcional i abusiva que l’Estat ha convertit en habitual des de l’any 1978.

Sóc dels que sempre han pensat que el futur de Catalunya s’ha de resoldre per la via de les urnes. Que judicialitzar la política només condueix a l’enquistament del problema. I que per múltiples responsabilitats compartides (la culpa mai és només d’un actor) avui tenim un país dividit amb un problema de cohesió social i convivència que no coneixíem fins la data. Calen urgentment consensos amplis i aquests s’han d’alçar des d’un context de llibertat. Amb gestos de totes les bandes encaminats a recuperar la normalitat institucional.

Ignorar que les eleccions del 21D les van guanyar les forces independentistes és igual d’erràtic que tancar els ulls davant d’una Catalunya que, no ho oblidem, va fer guanyadora Ciutadans. Darrera d’aquesta realitat, hi ha lliçons que quan més aviat les assumeixim, millor: tenim el país partit en dos. Pitjor encara, cap meitat no reconeix l’altra. El futur que mereixen ambdues meitats no pot passar perquè l’una derroti l’altra. Calen ponts generosos en un moment de tanta sordesa. Ponts com els que reivindica Txell Bonet, dona de Jordi Cuixart. Sinó, l’esquerda que avui esquinçà la Catalunya un sol poble que defensava Candel tendirà a fer-se més gran.