Els Borbons, una nissaga plena de viciosos i tarats. Va per tu, Valtonyc

 

Jaume Grau

Guionista

Valtonyc, el raper de Sa Pobla, haurà d’ingressar a la presó, després que el Tribunal Suprem hagi ratificat la seva condemna a 3 anys i 6 mesos per injúries a la corona, per faltar el respecte als Borbons. Vet aquí que, a la vista de la sentència, em fa l’efecte que seria bo recordar qui són els Borbons, i què han representat per Espanya.

Els Borbons espanyols tenen l’honor d’encapçalar la llista de les nissagues reials europees més tarades i despòtiques. I s’han guanyat aquesta plaça en la història per mèrits sobrats, vaja, que hi han posat esforç i  ganes.

Comencem pel primer rei, Felip V, que es passejava amb la camisa de dormir de la seva dona pel palau reial, no es rentava i defecava pertot, pensant-se que era una granota. No es deixava tallar els cabells, ni les ungles de les mans i dels peus, fins el punt que al capdavall ja no podia ni caminar. Ah! I tenia una obsessió malaltissa pel sexe, un tret caracterològic que ha perdurat en la família fins els nostres dies.  Aquest és el primer Borbó de la dinastia espanyola, el que obre l’exitosa nissaga reial. Sembla difícil de superar, però els que l’anirien succeint van saber estar a l’alçada. El seu fill, Ferran VI, tenia la mania de mossegar i pegar els seus subordinats, fins el punt de causar-los importants ferides. Ballava en roba interior i només es calmava després d’una bona dosi d’opiacis. El següent rei, Carles III, era un personatge melancòlic, un punt estrany. Es va casar als 22 anys amb Amàlia de Saxònia que en tenia 13. Estava tan entusiasmat amb les alegries de la vida conjugal amb la seva esposa, una nena a tots els efectes, que explicava en carta als seus pares les relacions carnals que hi mantenia, allò que fan tots els fills, és clar.  Carles III s’ha endut la fama de ser l’únic Borbó mitjanament presentable, perquè va saber delegar en ministres competents. Però alerta! Delegava perquè a la Cort no hi era mai, es passava el dia literalment caçant. De fet a la Cort s’hi estava una mitjana de sis o set setmanes l’any, la resta la passava al camp. A Carles III se’l coneix com el caçador i un retrat de Goya mostra el rei ja xaruc, escopeta en mà. Goya també va pintar la família reial del  rei Carles IV, un retrat despietat on queden reflectits tots els defectes i vicis del grup en el seu conjunt. No se’n salva ni un. Carles IV es passava el dia caçant com el seu pare, li agradava fer de fuster i era un personatge manipulable, influenciat per la seva dona, Maria Lluïsa de Parma, que va col·locar el seu amant, Godoy, com a ministre universal. Carles IV va cedir els drets de la corona espanyola a Napoleó per una modesta suma, 30 milions de rals anuals, el preu del seu patriotisme. El seu fill Ferran, també va obtenir una pensió, això sí, més minsa, de 4 milions de rals. Després seria rei, Ferran VII, el deseado, un cràpula viciós i lúbric, amb un membre viril desproporcionat com va deixar anotat en els seus diaris un metge de l’època: un miembro viril  fino como una barra de lacre en la base, y tan gordo como el puño en su extremidad; además, tan largo como un taco de billar". Ferran VII té l’honor de ser considerat el pitjor rei de la història d’Espanya, un títol val a dir, pel que competeixen d’altres familiars seus. No va tenir descendència masculina, va proclamar la Pragmàtica sanció que anul·lava la llei sàlica i que permetia governar la seva filla Isabel enlloc del seu germà Carles, que hauria estat el successor natural al tron. Aquest fet desencadenaria un conflicte dinàstic que ocasionaria tres guerres i milers de morts durant el segle XIX, les guerres carlines.  Què dir d’Isabel II, la Isabelota? Va heretar l’apetit sexual del seu pare, era consentida i influenciable, i s’envoltava a la cort de personatges grotescos, com sor Patrocinio, la monja de les llagues. Mentre, sa mare, Maria Cristina, amassava una gran fortuna gràcies a la seva influència política i a la seva participació en el negoci del ferrocarril a la península, allò de les comissions. La revolució de la Gloriosa, va ser el primer intent de fer fora la dinastia d’una vegada per totes, però sense èxit. La mort de Prim, l’abdicació d’Amadeu de Savoia,  i els conflictes de la Primera República, van permetre la restauració de la monarquia en la persona del fill de la reina Isabel i un comandant d’enginyers valencià, Enrique Puigmoltó. Alfons XII, el "triste de si", era un jove malaltís i melancòlic, que a diferència dels seus antecessors, va rebre una formació més completa, en diferents països europeus, cosa que no li va impedir cometre alguna relliscada de passarell que li va comportar importants problemes diplomàtics amb França. Alfons XII va morir de tuberculosi i la seva dona, la reina Maria Cristina, va actuar com a regent fins la majoria d’edat d’Alfons XIII, el cametes. Alfons XIII va destacar pel seu posat superb i la seva xuleria, per la seva voluntat de no sotmetre’s a les limitacions constitucionals, per la seva nefasta obra de govern, i ... Ah! Per una qüestió positiva: va ser promotor del cinema, gràcies a les pel·lícules pornogràfiques que va finançar de la seva butxaca i que van realitzar els germans Baños.  Ara estan en dipòsit a la Filmoteca de València. El seu fill Joan, pare de l’actual rei emèrit, després del cop d’estat feixista, va córrer a posar-se a la disposició de Franco, tot i que el general Mola va impedir que s’unís a les seves forces, per tal de no provocar malestar amb els carlins.  El comte de Barcelona va maldar per tornar al tron, i va enviar al seu fill Joan Carles a Espanya  perquè estudiés amb els facciosos. Quina millor educació es pot donar a un fill? Tot i els acostaments del comte de Barcelona, amb l’oposició moderada, l’interès real de la família no era el restabliment de la democràcia, si no la restitució de la seva nissaga dinàstica, pel mitjà que fos. El rei Joan Carles sempre va tenir en consideració al dictador, de fet no ha permès mai que ningú parli malament de Franco davant la seva presència. Joan Carles va propiciar conscient o inconscientment el cop d’estat del 23 F, parlant com un bocamoll amb els seus generals de la situació política a Espanya, i dels canvis que serien necessaris.   Els canvis es van produir per la via de la destitució d'Adolfo Suárez, però el cop ja estava en marxa. El rei Joan Carles, com molts antics antecessors seus, ha mirat de greixar la seva cartera fins acumular una fortuna que el NYT va estimar en 2.300 milions de dòlars, tots en negre, perquè no consta que hagi declarat res a Hisenda dels seus ingressos extraordinaris. Joan Carles, com els seus avantpassats, ha practicat sense descans dues de les aficions que sempre han distingit els Borbons: la caça i el fornici. Del fornici reial de Joan Carles se n’han derivat despeses extraordinàries pagades amb fons reservats per tal d’amagar algunes de les nombroses aventures que ha anat acumulant durant el seu regnat.

Després d’aguantar estoicament durant 300 anys el govern d’una dinastia tan peculiar,  sembla que encara no ha arribat el moment de parlar-ne, d’expressar amb llibertat què ha significat pels soferts ciutadans d’aquesta península, haver estat dominats pel caprici d’un ADN borbònic tan extraordinari.  I  encara hem d’aguantar que es tanqui a la presó a tot quisqui que s’atreveixi a piular, parlar, cantar o rapejar.  Com el cas d’un jove valent de 23 anys, de sa Pobla.