Una altra onada feminista?

El nou despertar del feminisme

La professora Titular de Filosofia del Dret a la Universitat Carles III de Madrid, María Eugenia Rodríguez Palop, inicia aquest debat d’Espacio Público a les portes del dia de la dona treballadora. Rodríguez Palop obre el fòrum amb una radiografia de la vaga feminista, convocada pel dijous 8 de març, que té els seus orígens en mobilitzacions a Europa, els Estats Units i a l’Amèrica Llatina.

L’autora dibuixa els reptes del moviment feminista a l’Estat espanyol en l’actualitat, com ara la lluita contra el mite de les falses denúncies, la manca de mecanismes per protegir la denunciant i la insuficiència institucional amb la qual es combat la violència masclista al país. Rodríguez Palop també traça les línies teòriques de reflexió del moviment feminista actual: l’hegemonia blanca al moviment i el colonialisme, el treball reproductiu, el viratge agressiu i bel·ligerant de les relacions internacionals, l’explotació de la terra des dels valors masculins, la diversitat d’identitats de gènere, i un llarg etcètera. En definitiva, la professora intersecciona la categoria “dona” amb les lluites que nodreixen la diversitat transformadora dels feminismes d’avui.

 

Una altra onada feminista?

María Eugenia Rodriguez Palop

Un fantasma recorre Europa, i nosaltres l’anomenem camarada. El lleu moviment de les ales d’una papallona se sent ja en qualsevol part del món i es multiplica com un eco.

I
13 de febrer de 2011: “Se non ora quando?”. Totes les ciutats italianes van acollir una massiva mobilització de dones que lluitaven pel reconeixement i la seva dignitat, i contra la cossificació com a objectes d’intercanvi sexual.

21 de gener de 2017: Women´s March. La mobilització més multitudinària a Estats Units des de la guerra de Vietnam va començar a Washington i va tenir una autèntica “germanada”, gairebé 700 manifestacions germanes a tot el món. Amb aquesta Marxa es va voler rememorar la Marxa d’un Milió de Dones celebrada el 1997 a Filadèlfia, en la qual van participar centenars de milers de dones afroamericanes. Avui s’ha articulat al voltant de la Women´s March Global i mou una gran marea de reivindicacions feministes.

3 de juny de 2015. “Ni una menys” #Niunamenos. Mobilitzacions de dones ocupa 80 ciutats argentines contra les violències masclistes i el feminicidi. El 1995, la mexicana Susana Chávez va utilitzar el lema “Ni una dona menys, ni una morta més” per protestar contra els feminicidis a Ciutat Juárez. Chávez va ser després una víctima de feminicidio (2011). El seu lema va ser proposat per l’argentina Vanina Escalis per a la marató de lectura del 26 de març de 2015, donant nom, finalment, a la mobilització del

3 de juny d’aquest mateix any. L’impuls no va perdre força i es va repetir en anys successius: el 3 de juny de 2016 #Vivasnosqueremos i el 3 de juny de 2017 Ja n’hi ha prou de violència masclista i complicitat estatal. Avui s’ha estès com una gran taca d’oli en altres països llatinoamericans com Xile, Uruguai, Perú i Mèxic.
8 de març de 2017. El desbordament feminista a Espanya “Ni una menys, ens volem vives”, “Ni un pas enrere”, és la traducció ibèrica d’una aliança mundial. A partir d’aquest 8 de març, les promotores de l’Assemblea Feminista es reuneixen el 8 de cada mes per generar les condicions que aquest any ens portaran, sens dubte, a una mobilització sense precedents: #

#HaciaLaHuelgaFeminista, “Si nosaltres ens aturem tot s’atura”,  “Parem per canviar-ho tot”, “Juntes som més”. Les dones, unides, combatives i rebels, no són només una agregació o una suma de dones.

II

A Espanya les dones pateixen més atur, més jornades parcials, una forta bretxa salarial (encara que el nivell formatiu d’elles és superior al dels homes), una vellesa més depauperada, major discriminació en l’ocupació, i un treball de cures no remunerat que aquest sistema productiu ni tan sols podria pagar; sofreixen la falta de paritat en els òrgans de poder i una escassa representació en els llocs de responsabilitat i adreça; veuen minvats els seus drets sexuals i reproductius ara en risc d’agafar una tendència regressiva, gràcies, entre altres coses, al recurs d’inconstitucionalitat que el PP va presentar contra la llei vigent de l’avortament i que finalment la seva ponència ha recaigut sobre un magistrat afí; i són víctimes d’una violència física, sexual i econòmica, tan cruel com obstinat, amb la qual no ha aconseguit acabar la nostra estretíssima Llei de Violència de Gènere.

La Llei s’ha topat en aquests anys amb retallades brutals, amb traves en l’assistència lletrada a les dones, amb torns judicials infradotats i desiguals en funció de la residència de la víctima, amb la falta d’especialització i de formació del personal de justícia, i amb un sistema probatori dantesc que obliga a les dones a demostrar no només que han sofert una agressió, sinó que aquesta agressió és el fruit d’una dominació masclista i reiterada. De fet, a Espanya, el problema no va ha estat mai sobre la popular mitologia masclista de les denúncies falses sinó més aviat que s’ha denunciat poc, que cada vegada hi ha més renúncies a les denúncies, i que, quan s’ha denunciat, ni les víctimes, ni els seus fills/as, han rebut suficient protecció.

La Llei de Violència de Gènere ha estat la Llei més resistida d’Espanya en l’àmbit judicial, i no ha pogut evitar que gairebé 1000 dones hagin estat assassinades des de 2002-2003, ni que un 1.4 milions de dones i nenes hagin estat víctimes de violència sexual. Els casos de Diana Quer, Nagore Lafagge o de “la manada”, han demostrat, a més, que aquesta resistència és compartida per una bona part de la societat. La part que desplaça la responsabilitat d’ells a elles, les culpabilitza pel que els succeeix, i posa en dubte la credibilitat dels seus testimoniatges. Lamentablement, i malgrat el Conveni d’Istanbul, el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, aprovat fa uns mesos al Congrés, no ha contemplat ni els drets ni la reparació d’aquestes víctimes, però ni a Espanya, ni en la resta del món, s’han pogut fer callar les seves veus.

El moviment #MeToo, com uns altres abans, ha trencat bruscament el silenci còmplice i encobridor que s’havia instal·lat al voltant de les agressions sexuals i la cultura de la violació (Despentes), generant una ona imparable de sororidad digital; les mobilitzacions en llocs tan allunyats com Xile, Polònia o Turquia, han posat l’accent en les dimensions pandémicas de la violència masclista. En 2014, només a la UE es comptabilitzaven 13 milions de dones entre les víctimes de violència física, i 3.7 milions, entre les de violència sexual (una de cada 20 dones declarava haver estat violada abans dels 15 anys d’edat).

III
L’emergència global feminista enfront de totes les violències masclistes (física, psíquica, sexual, social, cultural i/o simbòlica), amb les quals s’intenta contínuament laminar-nos, ha estat també la resposta de les dones a les opcions polítiques que han colonitzat les institucions amb plantejaments agressius i excloents, en els quals el masclisme i la misogínia han jugat un paper decisiu: enfront de Trump i les seves agressions verbals, enfront de Macri, Erdogan o la Rússia de Putin. Si el 2008 va explotar la mobilització mundial contra les retallades i la ideologia de l’austeritat; contra la depauperació, la precarització i la despossessió a la qual tal ideologia ens va conduir, i contra l’absència d’una resposta institucional que pogués contenir-la, no hi ha dubte que aquests últims anys han estat els anys de les dones.

El feminisme ha desmuntat les fal·làcies meritocràtiques que han alimentat una infinitat de governs conservadors i neoliberals; s’ha alçat contra el desmantellament de les polítiques socials, l’obert desdeny per les accions afirmatives, la taxativa divisió públic-privat, l’exclusiva protecció de la família heteropatriarcal, la conservació de la cultura en la seva versió més reaccionària, l’aliança amb les Esglésies i els poders establerts, la protecció de les elits o el classisme racialitzat, totes elles marques indelebles d’unes propostes polítiques que, o bé neguen les estructures patriarcals de dominació, o bé no troben res de dolent en elles.

IV
El feminisme universalitzat en aquesta última dècada ha girat, a més, al voltant de la centralitat del cos de les dones, un camp de batalla violentat i agredit per la barbàrie capitalista i patriarcal, però també l’última frontera en la conformació/deconstrucció de les seves identitats i la reivindicació dels seus drets. I ha estat aquesta centralitat del cos la que ha portat a algunes feministes a posar en valor l’experiència de la finitud i la fragilitat; la de viure immerses en un nus de relacions concretes que visibilitza la nostra inter/*ecodependencia.

Aquest feminisme ha reivindicat, entre altres coses, la cura com una virtut cívica i un deure públic de civilitat, col·locant en primer plànol les pràctiques feministes, l’experiència i l’aprenentatge de les dones.

Des de l’ètica de la cura l’autonomia no es concep com a immunitat o autosuficiència, fruit d’experiències psicològiques estrictament subjectives, estrictament solipsistes, sinó com el resultat de sinergies relacionals, en permanent estat de regeneració, reflexió, revisió i diàleg. La diferenciació no s’entén com a separació o fragmentació sinó com una manera particular d’estar connectada amb les altres. L’autonomia és, aquí, sinònim de capacitat distintiva; la capacitat de crear i transformar les condicions de l’existència i la vida pròpia en un món comú. I la cura no es percep només en la seva dimensió material sinó també immaterial, per aquest motiu s’ha parlat d’una política dels afectes.

Per descomptat, no es tracta aquí d’apel·lar a les relacions de cura generades en la desigualtat, sinó de pensar en les cures com una palanca de transformació social. I encara que no falten els qui han connectat aquest discurs amb la transcendència de la maternitat (també en la seva dimensió normativa), aquesta connexió no ha de veure’s necessàriament en un codi reaccionari. La rellevància de la “mare” com a subjecte polític s’ha articulat des de posicions constructivistes, materialistes i deconstructivistes, entre unes altres, i ha estimulat un llarg debat que, per fortuna, no acaba de tancar-se.

La veritat és que si avui el nord no percep la greu crisi de cures que li devora, és perquè aquesta responsabilitat social ha recaigut sobre un contingent de dones migrants. Dones que cuiden als nostrxs, fillxs, els nostres dependents, la nostra gent grant, i que deixen a els seus a cura d’altres dones. Dones que supleixen l’absència de les institucions i la irresponsabilitat dels homes, nodrint els nostres vincles, mentre afebleixen els seus, i que generen una plusvàlua afectiva i emocional que no podem, si més no, calcular. Aquestes dones precarizadas, explotades, invisibilitzades, revictimizades una i mil vegades, viuen connectant dos espais territorialment discontinus, un aquí i un allí, teixint xarxes materials i conreant un imaginari d’afecte en la distància. Gràcies a elles podem nosaltres accedir a un treball remunerat en millors condicions, tenir fillxs, criarlxs, educarlxs, “conciliar”, habilitar un món en el qual la dependència no sigui un estigma invalidant, i fins i tot gaudir d’una casa ordenada, neta i afable; gràcies a elles podem comprar el temps que ens roba un sistema patriarcal i depredador, i fer-ho a un cost baix o accessible.

La crisi de les cures que patim en el nord s’esmorteeix amb les crisis endèmiques del sud, amb contingent de dones que arriben treballosament des d’altres llocs, afrontant greus dificultats per arrelar-se i regularitzar-se, i que són tractades com a infraciutadanes i com a infradones. Aquest transvasament de la cura d’unes mans femenines a unes altres està estructurat per la classe social, l’etnicitat i la raça, genera desigualtat intragènere, reforça el rol passiu de l’home, i apuntala el sistema capitalista i misogin que acaba amb totes nosaltres.
V

La mateixa violència que ens desposseeix a totes de les nostres relacions, que ens fragmenta, ens divideix i ens dissocia, fins i tot de nosaltres mateixes, és també la que acaba amb els nostres territoris i amb els recursos naturals als quals devem la nostra subsistència. El col·lapse de civilització que avui patim, i que es mostra en el canvi climàtic, la fi de la biodiversitat, la tortura animal, la crisi alimentària, l’espoli dels territoris i els seus cultius, entre altres coses, mostra també els efectes devastadors d’aquests valors masculins associats al creixement desenfrenat, l’egoisme com a pressupost racional, l’individualisme, el narcisisme, la competitivitat com a motor del  “benestar”, el “progrés”, la visió lineal del temps. I a tot arreu del món, les dones resisteixen diàriament enfront de l’espoli dels comuns, defensant la reproducció de la vida, amb tots els nusos materials i immaterials dels quals depèn la nostra mateixa possibilitat de ser.

VI
En fi, en la cura s’assumeix la nostra radical vulnerabilitat i la normalitat de la dependència, intentant eliminar el seu estigma negatiu per concebre-la com un tret necessari i universal de les relacions humanes, per això, en aquesta construcció, les necessitats no poden deslligar-se dels béns relacionals, ni dels deutes de vincle que hem contret amb les altres. Aquesta epistemologia arrelada en les vivències i en els sabers situats que hem extret d’elles, ha estat una font indubtable de canvi, perquè entén que l’única manera coherent de fer acotacions teòriques generals consisteix a prendre consciència en que estem realment localitzadxs en algun lloc específic. De fet, com no s’ha escrit en moltes ocasions, ha estat el discurs expert el que ha contribuït a la submissió de les dones, eliminant els instruments que tenia al seu abast per canalitzar les seves protestes.

VII

De manera que els drets que reivindiquen les dones i la seva resistència enfront de la violència sistèmica estan fortament arrelats en la seva experiència relacional i en una construcció que apel·la més a les vivències concretes i col·lectives, que a l’abstracció i la formalitat pròpies del discurs clàssic dels drets. Les dones hem comprès que la lluita per accedir al poder i a la riquesa en condicions d’igualtat, no podia desvincular-se d’un horitzó d’emancipació en el qual tingués cabuda un nosaltres plural. I aquest discurs ancorat en la subjectivitat, ens ha permès subvertir els codis culturals dominants, situant-nos més còmodament en un univers posthegemònic que en el de les rígides ideologies i els grans relats. Si hi ha alguna cosa que el feminisme ha deixat clar és que no són els macrorrelats els que avui motiven, mobilitzen i socialitzen.

VIII

La revolució feminista que està en marxa serà l’origen d’una llarga nit per a molts, però la nostra fortalesa consisteix en haver respost a l’exclusió simplificadora i homogeneïtzant de l’unipoder, amb dosis cada vegada més riques de complexitat i interseccionalitat; a saber-nos diferents i sentir-nos còmodes compartint un horitzó comú de transformació social, cultural i de sensibilitat. Les dones hem aconseguit construir una narrativa cultural pròpia partint d’una polifonia de veus i d’una arqueologia d’allò comú; assumint les contradiccions i la contingència amb aquest pensament contextual i arrelat que va representar “bellhooks” i en el qual es conjugava bé la realitat relacional i el desafiament al cànon de la semàntica hegemònica.

La clau de la nostra resistència és la de no haver simplificat els nostres ecosistemes, la d’haver aconseguit caminar, pas a pas, la inconclusa senda de la nostra pròpia construcció, contrastant, rellegint i superant nostres diferents identitats. Enfront de l’un, les moltes. Mentre no pugui parlar-se d’un feminisme en singular, la victòria serà nostra.

IX- inacabat
Vencerem, perquè en cada jardí hi haurà un rumor de bosc.