Unitat de les esquerres? Brasil: la fractura del desgast de governar*

Boaventura de Sousa Santos

Un fantasma atemoritza Brasil. Les conquestes socials i democràtiques dels últims quinze anys, que semblaven tan sòlides, ara es dilueixen, i les organitzacions socials i polítiques que les van promoure semblen estar tan desarmades que resulta difícil imaginar que en el seu moment tinguessin tanta força. Davant qui es van aconseguir aquestes conquestes? Qui eren els seus opositors o enemics? Aparentment, aquestes conquestes no van afeblir els poders econòmics, socials i polítics conservadors, des de sempre dominants, als quals s’oposaven, ja que d’una altra manera no es comprèn la renovada agressivitat i la subjugadora devastació amb la qual aquests poders pretenen esborrar de la memòria dels brasilers i brasileres aquest passat tan recent. En una societat tan desigual i tan discriminatòria com la brasilera, seran possibles mesures que augmentin la inclusió social i la participació democràtica de les majories sense afectar negativament els interessos de les classes dominants que sempre han promogut l’exclusió, la discriminació i l’autoritarisme?

La perplexitat és enorme i amenaça amb ser paralitzadora durant algun temps, per quatre raons principals.

La conjuntura electoral

La primera és el cop institucional amb el qual va començar aquesta reculada social i política. La destitució de la presidenta Dilma Rousseff va obrir un procés doblement hostil i una reflexió profunda sobre el que va passar i sobre la recomposició de les forces que podien resistir el retrocés. D’una banda, va obrir un procés electoral que, com qualsevol procés electoral, obliga a privilegiar el pensament tàctic de la conquesta del poder i deixa de costat una problematització de la naturalesa d’aquest poder, una problematització que, en aquest cas concret, hauria d’incloure la pregunta sobre el motiu pel qual es va perdre el poder en el període anterior al cop. D’altra banda, es va tractar d’un cop continuat que es va transmutar en una persecució judicial al principal arquitecte i símbol de les conquestes socials i polítiques del període anterior, l’expresident Lula da Silva. Donades les grotesques irregularitats processals i la selectivitat política de la persecució, les energies democràtiques, anti-colpistes, es van centrar, i de manera encertada, en la defensa de la dignitat ciutadana de Lula da Silva i, més recentment, en la defensa del seu dret a ser candidat en les properes eleccions. També per aquesta raó, la falta de temps va provocar que es dispensessin altres problematitzacions del passat i del present.

El Brasil profund

La segona raó per aquesta perplexitat potencialment paralitzadora té a veure amb la invisibilitat i fins i tot absència, en l’actual context del Brasil profund, de la gran majoria pobra, negra, indígena, jove, que viu a les faveles, que es podreix a les masmorres, una majoria que no té accés ni al discurs polític i mediàtic hegemònic ni al discurs paral·lel de les xarxes socials. Com a molt, té accés al discurs de les esglésies que l’acull només que per ratificar i legitimar la seva absència. Aquesta majoria ha viscut amb molta més ambivalència el període anterior al cop que el que es pot imaginar la classe política que el va protagonitzar. Moltes vegades aquesta majoria es va sentir víctima de la negligència, la falta de consideració, la displicencia i fins i tot l’arrogància dels qui es proclamaven defensors seus, en nom dels megaprojectes hidroelèctrics i miners, l’agronegoci, els esdeveniments esportius megalòmans que l’expulsaven de les seves terres ancestrals, contaminaven les seves aigües, destruïen els seus boscos, assassinaven als seus líders i joves, víctimes de l’odi racial, i feien fora les famílies dels seus humils habitatges per enviar-les a distants perifèries. Aquesta majoria sentia que els beneficis reals rebuts a través de les polítiques socials s’aconseguien amb enormes costos humans i mediambientals que no es reconeixien oficialment. Sobretot, sentia que no s’incloïa la seva veu en les xifres que feien referència a ella i al seu progrés. Ves a saber si com a conseqüència d’això tindrà dificultats a adonar-se que, d’ara endavant, serà molt pitjor.

La intervenció imperial

La tercera raó de la perplexitat té a veure amb la resistència dels demòcrates brasilers, i sobretot de les forces d’esquerra, a prestar la deguda atenció a la ingerència de l’imperialisme nord-americà. Avui dia, la ingerència dels Estats Units en el continent al llarg del segle xx està ben documentada i sempre va tenir l’objectiu d’eliminar governs i governadors triats democràticament que els dirigents nord-americans consideressin potencialment hostils als interessos de les empreses nord-americanes. La lluita contra el comunisme, el narcotràfic, el terrorisme i l’esquerranisme van ser els successius pretextos utilitzats per justificar les intervencions, però l’objectiu sempre va ser el mateix. Les intervencions corresponen a una opció estratègica de llarga durada i, per tant, no depenen de qui ocupa la Casa Blanca. Al cap i a la fi, no va ser Donald Trump sinó Barack Obama qui va emetre la desconcertant ordre executiva que declarava Veneçuela «una amenaça inusual i extraordinària per a la seguretat nacional» dels Estats Units. Tradicionalment, les intervencions van adoptar diverses formes. No obstant això, en el passat, fins i tot quan va ser necessari el canvi de règim, gairebé sempre van comportar la intervenció militar i la instal·lació de dictadures militars o governs titella.

De manera tràgica, els brasilers van aprendre (quan ho van aprendre) que sense aquesta intervenció no hauria estat possible la dictadura militar de 1964. Va ser un aprenentatge que els va sortir car. Va sorgir la resistència, va ser un èxit i, en els últims trenta i tants anys, Brasil va viure un període de relativa florida democràtica, encara que mantenint moltes de les exclusions causades per la combinació fatal entre capitalisme (desigualtat social), colonialisme (discriminació racial) i patriarcat (discriminació sexual). Una combinació complexa de factors, entre els quals l’aparent reorientació de l’imperialisme cap a l’Orient Mitjà, el sorgiment en la primera dècada del nou mil·lenni de diversos governs progressistes amb discursos antiimperialistes més o menys vehements (Veneçuela, Argentina, Bolívia, Equador) i la promoció de la democràcia feta per les agències internacionals dominades pels Estats Units (per exemple, el Banc Mundial), va crear la il·lusió que els governs del subcontinent podien d’ara endavant governar-se per compte propi sense prestar massa atenció al Big Brother del Nord. Aquesta il·lusió està creant una perillosa zona d’invisibilitat i desatenció que és més greu si tenim en compte que els mitjans d’intervenció imperial amb el temps han canviat i actualment estan molt més diversificats i són més insidiosos. En comptes de promoure dictadures, es presenten com a «promotors de la democràcia», una democràcia buidada de qualsevol potencial popular, d’inclusió social o de prioritat de l’interès nacional. Es tracta d’una democràcia que s’autoproclama llibertària, enemiga de la intervenció de l’Estat, obedient a les exigències del mercat, és a dir, del capital, a través dels sectors dirigents del capital (avui dia, el sector financer) i, sobretot, oberta al pillatge de les riqueses naturals del país perpetrat per les empreses nord-americanes, el mateix objectiu de sempre.

Més concretament, la intervenció té tres pilars principals. D’una banda, la intervenció en l’opinió pública i en les protestes socials a través d’institucions, organitzacions de la societat civil, ben articulades amb les xarxes socials, finançades pels Estats Units, tant mitjançant les agències de l’Estat (Congrés, Departament d’Estat, CIA, USAID) com mitjançant les fundacions creades pels grans multimilionaris nord-americans, entre els quals destaquen especialment els germans Koch, dos autèntics potentats econòmics. Lee Fang descriu bé les trames creades per aquestes institucions en un treball de periodisme de recerca publicat en The Intercept l’11 d’agost de 2017 [1].

Lee Fang descriu l’extensió de Red Atlas i la seva relació amb el Moviment Brasil Lliure que va promoure activament l’impeachment contra la presidenta Dilma Rouseff. «La xarxa és extensa i, actualment, compta amb col·laboracions de 450 think tanks a tot el món. Atlas afirma haver-se gastat més de 5 milions de dòlars amb els seus col·laboradors només en el 2016. Al llarg dels anys, Atlas i les seves fundacions caritatives associades han realitzat centenars de donacions a think tanks conservadors i defensors del lliure mercat a l’Amèrica Llatina, fins i tot a la xarxa que va recolzar el Moviment Brasil Lliure (MBL)». I, més endavant, afegeix: «L’escenari polític en el qual va sorgir el MBL és una novetat a Brasil. Segons Hélio Beltrão, un ex-executiu d’un fons d’inversió d’alt risc que ara dirigeix l’Institut Mises, una organització sense ànim de lucre que va rebre el nom del filòsof llibertari Ludwig von Mises, fa deu anys com a molt hi havia tres think tanks llibertaris en activitat al país. Beltrão indica que, amb el suport d’Atlas, ara existeixen prop de 30 instituts que actuen i col·laboren entre ells a Brasil, com l’Estudiants per la Llibertat i el MBL».

«És com un equip de futbol; la defensa és l’acadèmia i els polítics són els davanters. I ja hem marcat alguns gols», diu Beltrão en referir-se a l’impeachment de Dilma. «Els migcampistes serien “el personal de la cultura”, aquells que formen l’opinió pública». «Beltrão explica que la xarxa de think tanks està pressionant a causa de la privatització de Correus, que descriu com una “una fruita per ser recollida” i que pot comportar una onada de reformes més àmplies a favor del lliure mercat. Molts partits conservadors brasilers van acollir els activistes llibertaris quan aquests van demostrar que eren capaços de mobilitzar a centenars de milers de persones en les protestes contra Dilma, però encara no han adoptat les teories de l’ “economia del costat de l’oferta”». «Fernando Schüler, acadèmic i columnista associat a l’Institut Millenium —altre think tank d’Atlas a Brasil— té una altra visió de l’assumpte. “Brasil té 17 mil sindicats pagats amb diners públics. Un dia de salari a l’any es destina als sindicats, que estan completament controlats per l’esquerra”, indica. L’única manera de revertir la tendència socialista seria superar-la en el joc de maniobres polítiques. “Amb la tecnologia, la gent podria participar directament, organitzant —a WhatsApp, Facebook i YouTube— una espècie de manifestació pública de baix cost”, afegeix, descrivint la forma de mobilització de protestes dels llibertaris contra polítics d’esquerra». Qui estigui atent a les xarxes socials coneix bé el que això significa.

Com ja he assenyalat, aquest és només un dels pilars de la intervenció imperial. El segon pilar és la intervenció en el procés polític a través del finançament de partits que serveixen de vehicle als interessos econòmics del capital en general i de les multinacionals especialment. De vegades, les esglésies, sobretot les evangèliques, es mobilitzen amb afany per aconseguir finançament.

El tercer pilar és la intervenció en el sistema judicial. Abans de res, haig d’aclarir que aquesta intervenció no explica del tot el comportament recent del poder judicial al Brasil en els darrers temps. Hi ha molts altres factors que s’han de tenir en compte, des de la formació a les facultats de Dret fins al seu origen de classe i l’organització institucional i organitzativa (carreres, disciplina interna, salaris, etc.). La intervenció imperial en el sector només és un factor, encara que cada vegada és un factor de més importància en alguns països. La inversió nord-americana en el sistema judicial com a instrument d’intervenció imperial es va intensificar dramàticament després de la caiguda del Mur de Berlín i Rússia va ser la gran «beneficiària» de tal intervenció, aparentment sense molt èxit. En el subcontinent, la intervenció es va centrar a Colòmbia, però es van dur a terme inversions significatives en alguns països com, per exemple, el Brasil dels últims deu anys. Es tracta d’una intervenció que pretén crear estructures d’acusació agressives, ben equipades i impregnades d’una ideologia d’independència judicial orientada a la defensa prioritària del principi de la llibertat (en detriment del principi de la igualtat) i de la defensa absoluta de la propietat privada. D’aquesta manera, es pretén infondre la idea que aquesta és l’única ideologia judicial legítima perquè és l’única no política (les afinitats amb la ideologia de l’«escola sense partit» són evidents).

Resulta ben evident en l’expressat pel seu portaveu tal vegada més fiable, The Wall Street Journal, en un article de la columnista habitual per al continent, que l’imperialisme no s’equivoca sobre el que està en joc en l’actual drama judicial. El 4 de febrer d’aquest any, en un article titulat «La condemna de Lula és una victòria per a Brasil», l’autora escriu: «El mercat financer de Brasil es va disparar al gener quan un tribunal d’apel·lació va confirmar la condemna per suborn de l’expresident Luíz Inácio Lula da Silva. L’eufòria dels inversors va portar al màxim l’índex borsari Ibovespa [2], que va arribar al 5,3% la setmana que va acabar el 26 de gener. El mercat va delirar, ja que la decisió va fer augmentar les hipòtesis que Lula da Silva no seria candidat a les eleccions presidencials fixades pel 7 d’octubre i, per tant, no tornaria al Palau Presidencial amb el seu perniciós populisme. No obstant això, hi ha una altra raó, molt més profunda, segons la qual la decisió és una bona notícia pel Brasil: això significa que el sistema judicial s’està tornant més independent i l’Estat de dret més madur. Es tracta d’un desenvolupament per a l’economia molt més gran que qualsevol troballa de petroli o un fenomenal cultiu de soia». Després d’esmentar la comunicació de l’advocat brasiler Geanluca Lorenzon, no per casualitat membre de l’Institut Mises de Brasil, un text presentat en el Cato Institute, think tank conservador nord-americà, encara menys per casualitat, l’article conclou: «L’Estat de dret a Brasil encara necessita de molt treball. No obstant això, si el Suprem Tribunal Federal se cenyeix als fets en aquest cas, això serà senyal d’un nou model d’independència i professionalisme judicial que no s’ha d’ignorar».

En el cas de la intervenció imperial, la perplexitat paralitzadora de l’actualitat radica en la dificultat de les forces democràtiques, sobretot d’esquerra, per valorar com cal el poder d’aquesta intervenció. Quan ho fan (poques vegades), tendeixen a caure en el pol oposat i a atribuir-li una importància tan determinant que pot portar-les al desencoratjament o fins i tot a desistir, una de les formes (la més econòmica) que l’imperialisme disposa per realitzar els seus objectius.

Resistència alternativa

Finalment, la quarta raó de la perplexitat potencialment paralizadora del moment, la que s’aproxima més als objectius d’aquest llibre, consisteix en la dificultat de les forces democràtiques, sobretot d’esquerres, d’organitzar una estratègia de resistència i d’alternativa eficaç i que sigui creïble, tenint en ment el context dominat pels tres factors esmentats abans. En termes generals, en aquest context també hauria de parlar de les forces democràtiques de dretes, és a dir, forces que reconeixen el camp democràtic com l’únic legítim per dirimir conflictes polítics. La tragèdia actual de Brasil és que avui aquestes forces no es poden considerar col·laboradores fiables d’una lluita per una democràcia mínimament creïble, una democràcia que se sàpiga defensar dels successius cops institucionals, que, a causa de la seva freqüència, configuren la idea de cop continuat, per analogia amb el concepte de crim continuat. I no poden ser col·laboradores fiables a causa de totes les connivències, per acció i omissió, que van revelar amb les forces colpistes, tant nacionals com internacionals. Davant d’això, penso que la destinació de la democràcia brasilera actualment està a les mans de les esquerres brasileres.

Els reptes

Hi ha dos reptes. El primer és una mica un dilema o perquè implica actuar com si la democràcia estigués funcionant amb un mínim de consistència, sabent per endavant que no ho està fent. La democràcia funciona segons la lògica de processos certs per a l’obtenció de resultats incerts. La constitució reglamentària de partits, els sistemes i les lleis electorals, el funcionament d’instàncies de control dels processos de disputa política, la llibertat d’expressió, l’accés a la informació i a la comunicació, tot això, són processos que han de funcionar amb gran regularitat i certesa perquè els resultats de la disputa electoral siguin incerts, en altres paraules, perquè pugui guanyar A o B, perquè no se sàpiga per endavant el resultat, independentment del comportament dels electors; en fi, perquè no es pugui guanyar sempre ni perdre sempre. En els últims temps, hem presenciat, no només al Brasil sinó també a altres països, no solament en el Sud global sinó també en el Nord global, la creixent incertesa dels processos democràtics, a causa de la manipulació a la qual es veuen sotmesos aquests processos per part dels monopolis mediàtics, mitjançant el finançament extremadament desigual de les campanyes electorals i la corrupció en general. Aquesta incertesa dels processos es promou per aconseguir resultats certs, és a dir, la victòria dels candidats recolzats. Aquesta inversió de la relació entre processos i resultats és fatal pel futur de la democràcia.

El problema més greu del Brasil en aquest moment és que aquesta inversió s’està donant també en altres institucions del règim democràtic, principalment en el sistema judicial. El desenvolupament concret de l’Operació Lava Jato i de les operacions satèl·lit està revelant que la certesa dels processos, que està garantida pel respecte de bona fe per les regles processals (criminals, civils, administratives, etc.), està sent compromesa per procediments discrecionals que no es corregeixen ni en les instàncies d’apel·lació ni en la instàncies disciplinàries. L’objectiu d’aquesta creixent incertesa dels processos pretén aconseguir també la certesa dels resultats, en aquest cas, la condemna d’un acusat d’alt perfil que l’imperi i les elits conservadores nacionals volen escombrar de la lluita política i esborrar de la memòria democràtica del país.

La gravetat d’aquesta doble inversió entre la certesa dels processos i la incertesa dels resultats és especialment greu per la següent raó. En períodes de més intensa disputa política, la lluita institucional es transforma amb freqüència en una lluita entre institucions. Per exemple, entre decisions del poder executiu i del poder legislatiu o entre qualsevol d’ells i les decisions del poder judicial. En aquestes situacions, tant les instàncies moderadores com les formes d’acomodació tendeixen a donar-se per permetre la continuïtat dels processos democràtics. Què passa quan totes les institucions del poder democràtic s’embarquen en la mateixa inversió entre processos i resultats i coincideixen en la cerca dels mateixos resultats? També hi haurà espai per parlar de democràcia, o aquesta s’haurà transformat en una inèrcia grotesca en el format i fatal en els resultats? Penso que totes les forces genuïnament democràtiques han de meditar sobre aquestes preguntes i respondre col·lectivament.

Les forces d’esquerres hauran de lluitar per la democràcia en aquest context advers. En aquestes condicions, pot ser difícil confiar exclusivament en la lluita institucional. Probablement, aquesta haurà de recórrer a la lluita extrainstitucional pacífica com a estratègia complementària. De fet, l’estratègia de la dreta colpista ha estat aquesta, només que en aquest cas no hi ha un compromís amb la no violència. En canvi, la violència està en els manuals de la provocació contrarrevolucionària. Per a les forces d’esquerra, el recurs a la lluita extra-institucional exigeix una articulació permanent amb els moviments socials i totes les organitzacions populars. En aquest context, no tenir present aquesta articulació permanent o mantenir-la només de forma instrumental i de manera oportunista per a finalitats i moments electorals serà una estratègia suïcida.

Aquest repte és suficientment exigent, però encara hi ha un altre, i no menys exigent. Les forces d’esquerra per tradició han estat fragmentades, dividides per múltiples diferències, de vegades tan profundes que impliquen transformar forces d’esquerra rivals en enemics principals. Per raons que s’expliquen en relació al passat, però que seran suïcides en un futur caracteritzat pel perill de la supervivència de la democràcia, les esquerres no han sabut distingir entre diferències reals i pragmàtiques, susceptibles d’acomodació i negociació, i diferències ideològiques que, de vegades, adopten la forma de cismes dogmàtics molt propers als que en el passat van dividir les religions i van comportar lluites fratricides.

Aquest treball és una modesta contribució perquè s’enfronti amb èxit aquest últim desafiament, estant segur que, si no és així, la democràcia acabarà per enfonsar-se. En aquest cas, les forces d’esquerra seran les primeres víctimes, i totes per igual, independentment de les divisions que ara les tornen tan diferents.

La fractura del desgast de governar

El cop judicial-parlamentari de la destitució de la presidenta Rousseff i l’operació Lava Jato, amb el suport actiu de l’imperialisme nord-americà, van tenir com a objectiu afeblir les forces d’esquerra que havien governat el país en els últims tretze anys, i ho van aconseguir. I ho van aconseguir amb tanta obstinació que Brasil està retrocedint a molt abans de 2003, quan va començar la primera legislatura del president Lula da Silva. La caricatura del Brasil real en la qual s’ha transformat el Congrés amb l’actual sistema electoral i la cada vegada més abusiva judicialització de la política han provocat que el sistema polític brasiler hagi entrat en tal desequilibri que configura una situació de bifurcació: les properes passes poden restablir la normalitat democràtica o, per contra, aprofundir de manera irreversible el vertigen feixistitzant en el qual es troba [3].

Les principals forces de l’esquerra partidària a Brasil són el PT (Partit dels Treballadors), el PDT (Partit Democràtic Laborista), el PSB (Partit Socialista Brasiler), el PCdoB (Partit Comunista de Brasil) i el PSOL (Partit Socialisme i Llibertat). L’agressivitat amb la qual el Govern il·legítim de Michel Témer ha desmantellat les conquestes de la inclusió social dels últims tretze anys sembla indicar que aquest vertigen conservador només es pot aturar amb el ràpid retorn de l’esquerra al poder. Ni tan sols es pot confiar que una força de centredreta, amb alguna consciència social, pugui invertir aquest procés i rescatar algunes de les conquestes de la inclusió social recents. Aquesta força o no existeix o no té el poder polític suficient per imposar tal agenda. Entre moltes altres qüestions que la conjuntura brasilera suscita en aquest moment, em refereixo a la qual és rellevant per a l’anàlisi que em proposo fer en aquest text. Pot l’esquerra tornar al poder al Brasil a curt termini i, si és possible, en quines condicions és desitjable que ho faci? Per a que l’esquerra torni al poder, és necessària la unitat o l’articulació entre diversos partits d’esquerra?

Una qüestió prèvia a la resposta a aquestes qüestions és la de saber com evolucionarà l’entesa entre les diferents forces de dretes. En aquest camp, el que distingeix Brasil d’altres països analitzats en aquest text és la divisió entre les diferents forces de la dreta. És possible que el seu instint de poder les porti a una entesa a curt termini. En qualsevol cas, el que succeeixi amb les forces de la dreta segur que tindrà un impacte en les forces d’esquerra. Per respondre a les qüestions de la unitat o l’articulació entre les diferents forces d’esquerra, el primer factor a tenir en compte és que l’esquerra, a través del PT, va estar en el poder durant els últims tretze anys, cosa que no va passar en cap dels altres països. No poso en dubte aquí que el PT sigui un partit d’esquerres ni que moltes de les polítiques que ha dut a terme siguin polítiques d’esquerra. Com sabem, va ser un govern format gràcies a l’aliança del PT amb partits de la dreta, sobretot amb el PMDB (Partit del Moviment Democràtic Brasiler), al qual pertany l’actual president, Michel Témer.

Per al tema tractat aquí són particularment rellevants els següents factors. El primer és que el govern del PT va ser qüestionat per altres partits d’esquerres, precisament per ser un govern d’aliances amb la dreta. El segon és que al Brasil és particularment important considerar la força de moviments populars, no formalment afiliats a cap partit d’esquerra. Després de la crisi política del 2015, es van formar dos grans fronts de moviments populars, el Front Brasil Popular i el Front Poble Sense Por, amb sensibilitats d’esquerra diferents; el primer coincideix més amb el PT, mentre que el segon està més obert a la idea d’aliances entre diferents partits d’esquerra. El tercer factor és que les forces de dreta (el Govern il·legítim, els grans mitjans de comunicació, la fracció dominant del poder judicial i l’imperialisme nord-americà) estan decidits a impedir per tots els mitjans (ja hem vist que aquests mitjans no tenen per què ser democràtics) que l’esquerra torni al poder, si més no abans que el procés de contrareforma s’hagi consolidat. Per exemple, la reforma de la previsió social [4] sembla un objectiu difícil d’aconseguir, però això pot ser una de les il·lusions en les quals els períodes preelectorals són fèrtils.

Per a la dreta, l’obstacle més gran al que s’enfronta amb aquest prop+osit és la candidatura de l’ex-president Lula, ja que està convençuda que no hi ha altres candidats d’esquerra que puguin protagonitzar una candidatura guanyadora. El quart factor és el fet que les polítiques que els governs del PT van dur a terme entre 2003 i 2016 van permetre crear la il·lusió que eren generadores d’una gran conciliació nacional en una societat travessada per profundes divisions de classe, raça i sexe. Això va ser possible perquè el context internacional va permetre un creixement econòmic que va fer que 50 milions de brasilers es tornessin menys pobres sense que els rics deixessin de seguir enriquint-se. De fet, en aquests anys, la desigualtat social es va agreujar. Quan el context internacional va canviar (la trajectòria descendent del cicle de les commodities), aquest model va entrar en crisi. La manera de gestionar-se va mostrar tràgicament que no hi havia hagut conciliació. Les classes dominants i les forces polítiques al seu servei només havien augmentat les seves expectatives d’enriquiment durant el període i van tenir suficient poder com para no veure-les frustrades en el nou context. En un entorn més contrari als seus interessos van passar a l’enfrontament més radical, la situació present. Això significa que les polítiques que van ser la marca del govern del PT, sobretot en els primers deu anys, han deixat de tenir cap viabilitat en el nou context. De fet, els últims anys del govern de la presidenta Dilma Rousseff ja van ser anys post-Lula. Amb o sense el president Lula, si l’esquerra torna al poder, el govern serà un govern caractarístic post-Lula.

Al meu entendre, aquests són els principals factors que ens ajuden a contextualitzar l’eventual desig d’articulació entre forces d’esquerra (entre partits i entre moviments) i les dificultats a les quals aquesta es pot enfrontar. En aquest moment, es poden identificar dues posicions. La primera, defensada pels líders del PT, preconitza la unitat de l’esquerra sota l’hegemonia del PT. La segona, defensada per altres forces d’esquerra i per sectors del PT situats més a l’esquerra, advoca pel fet que la unitat s’ha de basar en un acord entre diferents forces d’esquerra sense l’hegemonia de cap d’elles. Una variant d’aquesta posició defensa que les diferents forces d’esquerra han de, en un primer moment, expressar lliurement la seva pluralitat i diversitat (mesurar forces) i pactar la unitat o l’articulació en un segon moment (segona volta de les eleccions presidencials o aliances post-electorals al nou Congrés).

La primera posició compta amb un candidat de luxe, Lula da Silva, que no para de pujar a les enquestes. No obstant això, mentre escric aquestes línies el seu futur polític és incert. D’altra banda, aquesta posició pot, en el millor dels casos, garantir que una força d’esquerra arribi al poder, però no pot garantir que, una vegada en el poder, doni seguiment a una política d’esquerra, és a dir, una política que, fins i tot sent moderada, no sigui ostatge d’aliances amb la dreta que facin que perdi el seu caràcter. De fet, donada l’estranya naturalesa del sistema de partits brasiler, pot donar-se la possibilitat d’una fracció de centredreta del PMDB es transfereixi al PT i es presenti amb el candidat Lula a les eleccions presidencials, aconseguint així, per exemple, la vicepresidència. En aquest cas, una marca electoral [5] del PT aparentment homogènia contindria un component significatiu de centredreta.

La segona posició ha estat defensada dins i fora del PT. Dins del PT, el portaveu més important d’aquesta posició és Tarso Genro, que va ser un dels ministres més importants del Govern de Lula da Silva. Va ser governador de l’estat de Rio Grande do Sul i alcalde de Porto Alegre en l’època daurada de l’articulació entre democràcia representativa i democràcia participativa (el pressupost participatiu). En declaracions a la premsa del 14 de gener, va afirmar: «Defenso que els altres partits d’esquerra presentin els seus candidats i que Guilherme Boulos i Manuela D’Àvila [candidata del PCdoB] siguin nous quadres polítics, importants per a la reconfiguració d’un nou front polític en el futur, capaç de hegemonitzar un govern de centre-esquerra, de reformisme fort, com està succeint o tendint a succeir en alguns països. No se sap fins a on pot arribar, per exemple, l’experiència portuguesa, i fins i tot quant pot durar, però si no ens atrevim a conformar una esquerra plural, creativa i democràtica, amb un clar programa de transició d’una economia liberal rentista a una economia amb elevats índexs de creixement, noves formes d’inclusió social i alhora productiva, el futur de l’esquerra serà cada vegada més incert i defensiu». Curiosament, si no m’equivoco, aquesta és la primera vegada que un líder polític important del Brasil es refereix a l’articulació entre les forces d’esquerra a Portugal com un camí a tenir en compte.

Aquesta segona posició és, sense cap dubte, la més prometedora. Ho és tant que permet donar visibilitat a l’únic líder popular i d’esquerra, sense comptar amb Lula da Silva, que Brasil ha conegut en els últims quaranta anys. Es tracta de Guilherme Boulos, jove capdavanter del MTST (Moviment dels Treballadors Sense Sostre) i del Front Poble Sense Por.

La segona posició, al contrari que la primera, exclou qualsevol tipus d’aliança amb les forces de dreta a causa del desgast del govern del PT en els últims anys i al cop institucional que va acabar per bloquejar el procés democràtic,

Davant d’això, sembla que les esquerres brasileres estan condemnades a articular-se si volen arribar al poder per realitzar un programa d’esquerra. Per a que això succeeixi, pot ser necessari que les esquerres estiguin fora del poder més temps del que un es pot imaginar.

Notes
[*] Aquest article constitueix el sisè i últim lliurament dedicat el bloc Espejos Extraños al tema de la unitat/articulació de les esquerres en diferents contextos contemporanis i que formen part del llibre ¿Unidad de las izquierdas? Cuándo, por qué, cómo y para qué, Dyskolo, 2018.

[1] Vegeu https://theintercept.com/2017/08/11/esfera-de-influencia-como-os-libertarios-americanos-estao-reinventando-a-politica-latino-americana
[2] Borsa de São Paulo.
[3] Pot veure’s sobre aquest tema el meu article  Brasil: la democracia al borde del caso y los peligros del desorden jurídico

[4] La previsió social es refereix a la part del sistema de seguretat social responsable de les jubilacions, pensions i altres prestacions socials
[5] Llista de candidats que inclou el president i el vicepresident.