La clave­guera no mor mai

Patricia López. Periodista

Quan el 2014 vaig topar de cara amb les clavegueres espa­nyoles, no entenia gaire bé quin era el significat d’aquest concepte, quines persones n’eren els membres, des de quan actuaven, on i qui les havien creat i quina era en realitat la seva utilitat. A priori mai havia tingut necessitat de fer-me aques­tes preguntes perquè pressuposava que en sabia les res­postes. El món està format per bons i dolents. Per pode­rosos i oprimits. Pels de dalt i els de sota. Pels Cossos de Seguretat (torturadors) de l’Estat i els càndids ciutadans als quals ens torturaven. El sistema judicial estava mal fet, el penitenciari valdria més abolir-lo i el periodisme era la salvació d’un país en vies de desenvolupament democrà­tic, malgrat que jo havia nascut i viscut només en un siste­ma polític: la democràcia.

Amb tot, la realitat supera els prejudicis. En moltes qüestions penso el mateix que abans del 2014, però, sens dubte, ho penso millor, amb més enteniment, amb més profunditat en cada terme i amb més consciència que a les clavegueres hi podem pertànyer tots, fins i tot sense voler-ho. Pel que fa als periodistes, en ser les clavegueres el que mou els fils de la informació, aquestes t’hi poden atrapar només sortir de la facultat i posar-te al seu servei, mentre tu estàs convençut que hi lluites en contra.

L’estudi que ens aporta Jaume Grau amb el llibre “Les clavegueres de l’Estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya” també és fruit d’aquest procés de reflexió.

Quan a finals del 2016 el vaig conèixer a la redacció de Público per tre­ballar sobre el documental Les clavegueres d’Interior, des­prés de les formalitats, me’n vaig emportar en Jaume a un bar –detesto les redaccions– per parlar tranquil·lament i exposar-li els diferents punts de vista sobre el tema.

Amb la mateixa mirada càndida que jo tenia feia dos anys, Jaume Grau va sentenciar: «No crec en les conspi­racions, no crec que un grup de persones, per molt que maquinin per modificar el rumb de les coses, ho aconse­gueixin. No hi he cregut mai». Haig de confessar que em vaig sulfurar. La seva afirmació estava carregada no només d’un desconeixement que jo ja havia superat, sinó que a més a més l’expressava amb contundència i guiat pel pre­judici de creure que deixant de parlar de les conspiracions que es forgen a les clavegueres s’aconsegueix que no exis­teixin. Sort que la creient en la democràcia i en el nostre sistema era jo!

Un any després feia aquesta excel·lent vinyeta el dibuixant Ferran Martín, acomiadat de República i in­tegrant del col·lectiu #Humoramenazado, que sintetitza perfectament com els mitjans de comunicació, els espec­tadors, els lectors… –tots ells al capdavall ciutadans– ca­uen en el mateix prejudici.

I contra la ignorància és molt difícil lluitar. El 2018 el panorama ha canviat molt i, amb aquest treball de Jaume Grau, crec que ell mateix ha de reconèixer que ha aportat el seu granet (o més aviat grapadet) de sorra per fer llum en les clavegueres espanyoles i poder explicar-les, que no desmuntar-les.

Ha calgut plantejar les preguntes partint de zero. Sabem que a Espanya les clavegueres policials són here­ves del franquisme i, òbviament, les del franquisme eren hereves del règim anterior. Com que datar-ne els orígens ens podria remuntar a l’Antic Testament, que reflecteix la creació dels primers serveis d’informació (espionatge, contrainformació, manipulació…), comencem per aquesta Transició que ja fa quaranta anys que dura i del túnel de la qual les clavegueres no volen que sortim mai.

Van ser els sectors més ultrafranquistes els que van donar forma, quan no les van crear directament, a les orga­nitzacions que durant anys han representat el referent del progressisme i la democràcia quan els periodistes havíem de buscar experts per a tertúlies o per adquirir arguments de pes en els nostres reportatges escrits: sindicats policials, associacions en defensa del consumidor, també de la ma­gistratura, de la sanitat, de la indústria, partits polítics i de qualsevol altre sector que configuri un pilar de l’Estat (a seques, sense el «de Dret») van ser creats des de i per les clavegueres.

Va ser en aquell moment, a partir de la mort de Fran­co, que personatges rellevants del Movimiento van crear partits democràtics, mitjans de comunicació i grans em­preses i, entre ells mateixos, van fer el verdader pacte de la Transició: la creació de la democràcia, i no pas la ins­tauració d’aquest sistema, i l’espoli del país. Les xarxes de blanqueig de capitals les van crear i utilitzar els mateixos que deien que feien lleis contra aquest delicte i que mo­dernitzaven el país amb la seva privatització.

Els torturadors policials es van posar a muntar agèn­cies de detectius que utilitzaven els recursos públics amb finalitats privades, ja fos de manera indirecta, mitjançant els contactes que tenien a dins, o directa, exercint una segona activitat per la qual continuaven cobrant. És a dir, aprofitaven per al Ministeri de l’Interior el resultat de les seves investigacions mentre treballaven i cobraven dels mateixos investigats per la Justícia (empresaris, banquers, polítics, traficants d’armes, de drogues, de persones…). I aquesta situació, que ja venia de la UCD, va ser consolida­da als anys vuitanta pel govern «socialista» de Felipe Gon­zález, els ministres del qual van donar cobertura i van fixar les bases de les clavegueres policials que duren fins avui: el comissari José Manuel Villarejo, que podria ser consi­derat perfectament la personificació de les clavegueres, va fer compatibles els seus negocis particulars a l’aleshores paradís fiscal de l’Uruguai, creant empreses per a Mario Conde i per a les tasques de guerra bruta contra ETA que la Policia Nacional va dur a terme en aquell país; després, ja al segle xxi i amb Rubalcaba de ministre, va ascendir a comissari.

El torturador de la Brigada Político-social Billy el Niño, Antonio González Pacheco, va crear les seves em­preses i se’n va anar a treballar a la Renault com a cap de Seguretat. Agustín Linares, el número dos de la Policia en l’etapa del GAL i ex-cap superior de policia de Catalunya, va acabar treballant com a director de Seguretat al Banc Santander, i també va fundar les seves pròpies empreses, que continuen venent material al Ministeri de l’Interior. I Manuel Linarejo –cap superior de Policia de Madrid i cap de Billy el Niño i de Villarejo, entre altres membres de les clavegueres madrilenyes– va acabar, arran de la «neteja» que el PSOE va fer als anys vuitanta al Ministeri de l’Inte­rior, de director de Seguretat de Banesto.

Aquests mateixos policies van crear els primers sin­dicats policials amb seu a Barcelona i Madrid, com ara el Sindicato Profesional de la Policía (SPP). Només cal pen­sar que la primera notícia rellevant que hi està relacio­nada va ser la defensa dels quatre agents que van matar el Nani i el van fer desaparèixer. El temps encara no ha desvelat el misteri. L’advocat del sindicat era el delinqüent Emilio Rodríguez Menéndez. La segona notícia va ser la denúncia per haver-se quedat vint milions de pessetes de subvencions de la revista del sindicat. La millor mostra de fins a quin punt els anys vuitanta van ser esbojarrats per a les clavegueres és l’entrevista per a TVE que Carmen Maura va fer al comissari Villarejo com a representant del progressista sindicat SPP. El 2014, quan les clavegueres actuen amb desvergo­nyiment amb l’anomenada Operació Catalunya, l’advocat del SPP era el català José María Fuster-Fabra, que també tenia com a clients els germans Ramon i Higini Cierco, de la Banca Privada d’Andorra, i que va fer de mediador entre la policia i els banquers, acusats de blanqueig de capitals, perquè aquests revelessin el número de compte que Jordi Pujol i Soley tenia al país veí.

L’acord era senzill, la cúpula policial estava integrada pel director adjunt operatiu (DAO), Eugenio Pino, afiliat al SPP, com José Manuel Villarejo; i el seu cap de Gabinet, l’inspector cap José Ángel Fuentes Gago, havia estat el portaveu del sindicat, que havia contractat Fuster-Fabra just abans d’haver estat ascendit a les ordres del DAO.

Les clavegueres rebenten el 2014 perquè també hi ha funcionaris honrats, periodistes decents, policies audaços i crítics que, encara que havien vist les aigües fecals pas­sant-los per davant dels nassos, de vegades no havien estat capaços de veure-les com a tals, o no es pensaven que estiguessin tan podrides. He hagut de discutir molt sobre si les clavegueres estatals són necessàries, i la resposta és que no. La Llei d’enjudiciament criminal espanyola dona tanta protecció a les operacions encobertes que no cal crear un servei extrajudicial. És clar que és necessari que els agents tinguin fonts d’informació als baixos fons. El que cal erradicar són els agents que fan negoci amb l’Estat de dret i utilitzen els mètodes dels baixos fons per tapar les maldats dels seus clients del capdamunt de tot.

No ha existit mai cap «guerra de comissaris», en què uns periodistes estaríem al servei d’unes clavegueres i uns altres al servei d’«un agent encobert», les actuacions del qual van ser batejades pel ministre de l’Interior Jorge Fer­nández Díaz com a «grans serveis a Espanya». Els inves­tigadors d’Afers Interns que van obrir la capsa de Pando­ra, dirigits pel comissari Marcelino Martín Blas, no tenen més de 25 milions d’euros producte de la seva feina per a polítics, grans famílies i acomodats consellers de l’IBEX, ni 92 propietats, ni el Govern els va protegir perquè van ser cessats i els periodistes amenaçats i coaccionats men­tre el tertulià Eduardo Inda i el número dos de la Policia Eugenio Pino gaudien junts dels partits al Bernabeú amb la benedicció del multimilionari Florentino Pérez.

Les clavegueres no són només l’Operació Catalunya, ni l’informe fals de Podemos, ni l’apunyalament a la docto­ra Elisa Pinto per encàrrec de l’exconseller d’OHL, Javier López Madrid, després de contractar Villarejo i tenir carta blanca per manipular informes per tal que la víctima pas­sés per boja. Tampoc reneix amb l’arribada al poder del PP, no està només al servei del Govern –perquè en aquest país Govern i IBEX són indissociables–, i els seus membres tampoc són James Bond, com ens van vendre els mitjans que el comissari Villarejo, entre altres, alimentava cada dia.

La claveguera és molt més, i com el demà, la clave­guera no mor mai.