El llibre del Coscu com a reconstituent energètic

Miguel Guillén

En el moment d'escriure aquestes línies el llibre que ha publicat recentment el company Joan Coscubiela, "Empantanados. Una alternativa federal al sóviet carlista", és el segon més venut en la llista de no ficció en castellà a Catalunya. Alguna cosa déu voler dir això. Després de devorar àvidament les poc més de tres-centes pàgines que té el volum, intentaré explicar per què cal llegir-lo. Crec que no em serà difícil convèncer aquella gent que milita des de fa anys en l'espai polític i sindical del que forma part el Coscu (CCOO, PSUC, ICV...), però crec que, més enllà de l'adscripció o les simpaties que el potencial lector pugui tenir cap a aquestes organitzacions, estem davant d'un assaig imprescindible per a qualsevol persona interessada en la política en general i en la situació que vivim a Catalunya en particular.

Dic que no serà difícil convèncer un militant de CCOO, el PSUC o ICV perquè el Coscu ha estat, és i serà un referent absolut d'aquest espai polític, un espai que ha apostat sempre pel catalanisme popular i que ha defensat sense ambigüitats el lema de "Catalunya un sol poble" des de l'esquerra. És un referent d'aquest espai polític per la seva llarga i sòlida trajectòria en defensa dels interessos de la classe treballadora a CCOO, pel seu paper com a diputat d'ICV al Congrés i com a portaveu del grup de Catalunya Sí Que es Pot en la darrera legislatura al Parlament de Catalunya. Però el llibre crec que no només va adreçat als companys i companyes de lluites del Coscu. La seva intervenció al ple del Parlament aquell trist 7 de setembre de l'any passat va fer tremolar les parets del palau de la Ciutadella, i molts catalans i catalanes, més enllà de la seva simpatia vers el grup parlamentari que representava el Coscu, van sentir-se plenament identificats amb les seves paraules. La seva defensa dels drets de les minories quedarà per a la història perquè, com defensava Rosa Luxemburg, cal defensar la llibertat de tothom, sobretot de qui pensa diferent. Tot el que el Coscu explica en aquestes tres-centes i pico pàgines crec que val la pena llegir-lo perquè presenta, des del respecte més absolut, la visió de la situació actual d'un polític d'esquerres i catalanista que té una lucidesa i una serenor difícils de trobar en aquests temps d'empantanament (en paraules seves) i fúria que ens estan tocant viure al nostre país. I a sobre, ho fa amb una habilitat narradora que fa que vagis passant pàgines sense pràcticament adonar-te'n. Estem, sota el meu punt de vista, davant d'un tractat de política catalana de primer ordre.

Tinc la sensació que som molts i moltes els qui hem rebut aquest llibre com aigua de maig. Durant els darrers tres o quatre anys, una part important de la veterana militància del PSUC i ICV (i també de gran part de les CCOO) ha aguantat estoica les lliçons arrogants de persones que tot just ara començaven a moure's socialment i política. En alguns moments, l'adanisme desacomplexat de determinats nous dirigents, companys i companyes d'espai polític (un espai encara en construcció) ha assolit nivells d'impertinència que segurament no eren necessaris ni justos. Mentrestant, molts i moltes ens preguntàvem, des de l'atonia: i aquesta gent, on era fins ara? Doncs bé, aquest llibre del Coscu serveix, entre moltes altres coses, per donar veu a una part important de la militància d'aquest espai polític a què faig referència que va sentir-se molt sola durant anys i panys i que en els darrers temps assisteix il·lusionada a la possibilitat d'un canvi polític en benefici de les classes populars. Un canvi polític que, sigui dit de passada, potser serà molt més difícil d'aconseguir amb el processisme pel mig. Moltes d'aquestes persones de les que parlo, i no sé si el Coscu n'és conscient, s'han vist representades com mai per la feina d'ell i de la resta de l'anomenada Patrulla Nipona en la darrera legislatura al Parlament. Capítol a part mereix Lluís Rabell, que va acceptar encapçalar la candidatura en un moment gens fàcil, i que ha exercit de cap de files amb una dignitat que a molts i moltes ha emocionat. Una dignitat que és marca de la casa, i que en temps no massa pretèrits (tot i que ho pugui semblar), van demostrar companys de la talla d'en Joan Herrera, la Dolors Camats o en Ricard Gomà, per citar només tres exemples ben representatius. Tinc la sensació que aquest llibre del Coscu servirà de reconstituent energètic per a moltes d'aquestes persones a què faig referència. Perquè diu el que molts pensem, i ho diu des de l'autoritat que dóna una trajectòria com la seva, des de la lluita antifranquista a la defensa constant dels drets dels treballadors i les treballadores, passant per la secretaria general de les CCOO, el Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya. Ara que tot és líquid (també en política), els referents com el Coscu són més necessaris que mai, perquè no són de cartró-pedra. Són autèntics.

No vull fer spoilers del llibre innecessaris. Però sí que vull intentar tirar l'esquer a aquells potencials lectors que encara no s'hagin decidit. En els darrers temps, som molts els que pensem, com el Coscu, que part de l'esquerra del nostre país ha assumit en moments importants el marc mental del processisme, en comptes de presentar una proposta definida, pròpia i desacomplexada, desmarcant-se clarament d'algunes de les performances que han tingut lloc en aquests anys tan trepidants. Això, penso jo, ha fet perdre suports a l'espai polític a ambdós costats del front que s'ha creat a Catalunya. Perquè no ho oblidem, el 2012 ICV-EUiA va aconseguir 13 diputats, quan en les darreres eleccions Catalunya en Comú-Podem s'ha quedat amb 8. Alguns i algunes es pregunten si calien tantes alforges per aquest viatge, perquè això anava (o havia d'anar) de sumar per multiplicar, no de substituir sigles i persones. Segurament la resposta no és simple, indubtablement, però és cert que el procés de confluència de les esquerres transformadores catalanes està sent certament complex. Però davant del pessimisme de la raó, l'optimisme de la voluntat. Perquè hi ha massa en joc en el futur més proper com per no bastir una confluència on la fraternitat sigui el valor-guia, on la diferència sigui una riquesa que es respecti i s'aprofiti. Perquè l'esquerra serà diversa i plural o no serà.

Una de les idees-força del Coscu al llarg del seu llibre té a veure amb una cosa que els sindicalistes de pedra picada com ell tenen sempre ben present: quan no és possible arribar a acords, cal pactar el desacord. Un pacte del desacord que, si bé és probablement l'única solució possible arribats a aquest moment, quan els responsables polítics són uns irresponsables es transforma en quelcom quimèric. No avançaré les propostes que el Coscu presenta al capítol final del llibre, però no deixin de llegir-les perquè si realment volem tocar de peus a terra i reconstruir el que aquests irresponsables dels que parlo han destruït en poc temps, molt em temo que seran de molta utilitat. El subtítol del llibre parla d'una "alternativa federal" que segurament caldrà posar en primera línia de forma desacomplexada, com a proposta de futur viable i necessària. Perquè segurament el temps de les astúcies i els enganys ha d'arribar a la seva fi, malgrat que la lluita per l'hegemonia nacionalista entre ERC i les restes mutants de CDC faci veritablement difícil l'assoliment de pactes amplis amb la resta de forces catalanistes, sumat tot això a la dificultat clara que suposa reconèixer que s'ha enganyat deliberadament a centenars de milers de persones que, de bona fe, s'havien il·lusionat amb l'arribada imminent i gratuïta a Ítaca. Alguns, però, ja han començat a reconèixer que potser sí que hi ha hagut engany, quan temps enrere gent com el Coscu eren titllats de traïdors per dir-ho. Un país ple de traïdors, aquest estimat país nostre.

Són temps nous, on caldrà més serenor, més propostes (complexes, si cal) i menys eslògans simplistes. I les anàlisis de persones com el Coscu, acompanyades de propostes concretes, són absolutament necessàries.