Farà Rajoy un homenatge a les víctimes del bombardeig de març de 1938?

Torn de paraula

Jaume Grau

Segurament no hi ha cap episodi tan execrable i mortífer a la història de la ciutat, com el del feixisme colpejant amb brutalitat assassina la ciutat durant tres dies ara fa 80 anys. Tal dia com avui,  Barcelona passava tristament  a la història per ser la primera ciutat sotmesa a un bombardeig de saturació, allò que els anglesos anomenen carpet bombing.  Aquesta estratègia consisteix a llençar en una zona poblada, bombes de caiguda lliure, amb l’objectiu de provocar destruccions massives i desmoralitzar la població. El bombardeig va començar la nit del dia 16 de març i es va acabar el migdia del dia 18 d’octubre, amb incursions cada tres hores, amb tones i tones de bombes sobre la ciutat, sobre les seves zones més poblades, sense cap altre objectiu militar que l’extermini de la població. Les fotografies de l’aviació italiana són molt eloqüents sobre l’abast de la destrucció a la quadrícula de l’Eixample i el casc antic, però també va afectar a d’altres barris, a la Barceloneta, al Poble Sec, a la Sagrera… Els resultats van ser esfereïdors: segons les primeres estimacions van morir 875 persones, de les quals 112 eren nens, i més de 1500 ferits. Al capdavall el nombre de morts va ser de 924, comptant que molts cadàvers no van poder ser comptabilitzats per estar totalment destruïts.  Els hospitals estaven saturats i el personal mèdic va estar permanentment en guàrdia durant més de cinc dies, desbordat, atenent constants allaus de ferits que arribaven amb camions, de centenars de persones mutilades o cremades… Molts dels nens morts, ho foren el 18 de març, quan els alumnes de l’escola Milà i Fontanals es trobaven jugant al pati. Qui vulgui conèixer l’abast d’aquell episodi pot llegir el llibre Tres dies de març, dirigit per Joan Vilarroya. El bombardeig el va realitzar l’Aviació Legionària Italiana amb bases a Mallorca, i hi van participar aviadors italians i alemanys, per ordre directe de Mussolini, amb la complaença dels franquistes. Calia castigar Barcelona i fer-ho de manera que no aixequés el cap. Alguns comandaments italians, es van lamentar que s’aturessin els bombardeigs, perquè creien que si haguessin continuat unes setmanes més, la ciutat s’hauria rendit.

HI va haver moltes reaccions d’estupor i indignació, però cap dels països democràtics va fer res per més que fer algunes tímides protestes, no es va modificar la política de no intervenció que afavoria els facciosos, i els bombardeigs van continuar a la ciutat i a d’altres poblacions catalanes, un cop passat l’impacte de la indignació internacional. El balanç final dels bombardeigs durant els anys de guerra supera els 3000 morts.

Per commemorar aquest episodi sagnant, l’Ajuntament de Barcelona ha organitzat una exposició al Born i farà projeccions a la seva façana, per tal de mostrar l’horror d’aquelles jornades. L’acció de l’Ajuntament és lloable i necessària però hi falta l’empenta de les Institucions de l’Estat. Estic segur que sortirà el portaveu del govern, Iñigo Méndez de Vigo, fent un al·legat contra la violència indiscriminada i criminal dels feixistes contra la ciutat de Barcelona. Ja el veig parlant de la complicitat dels franquistes en aquell negre episodi i després veig al govern de Rajoy en ple  fent un homenatge públic i sentit en record de les víctimes, aixecant un monòlit commemoratiu de l’horror. I tot amb un clima de concòrdia i reconciliació. També hi participaran els prohoms del Circulo Equestre, amb l’empresari alemany  Albert Peters al capdavant, portant flors en homenatge als morts. I també veig  als homes de Societat Civil Catalana que es manifestaran aquest diumenge dia 18, fent un minut de silenci per recordar l’oprobi del bombardeig, no ho he vist a la convocatòria, però de ben segur que no s’oblidaran de fer-ho. I veig al senyor Millo en una reunió solemne  a la Delegació del Govern, fent un al·legat en contra de la violència criminal dels feixistes, voltat de càrrecs militars i policials. I m’imagino com a colofó dels actes commemoratius,  a José María Aznar, un fervent admirador de Churchill, citant el premier anglès, quan va fer un elogi sentit de la ciutat de Barcelona durant els dies més crus de la Batalla d’Anglaterra: “No vull infravalorar la severitat de la prova que cau sobre nosaltres, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona.”