Fernando López Agudín

Periodista i analista polític

Molt més important que la recent querella per prevaricació, presentada contra el magistrat Pablo Llarena per la Mesa del Parlament, és la participació de les organitzacions catalanes d'UGT i CCOO en la manifestació contra la repressió, convocada per aquest diumenge a la capital catalana. En un clarificador i interessant comunicat conjunt, els dos sindicats hegemònics critiquen tant la tipificació desproporcionada d'alguns delictes com l'abús de la presó preventiva dels jutges en els darrers temps. Resposta sindical, afirmen, com a reacció a una actuació judicial  que posa límits a les llibertats democràtiques, que no s'ha de confondre amb cap tipus de suport als objectius polítics ni tampoc a l'estratègia de les forces sobiranistes, que no comparteixen.

La coincidència del crit d'UGT-CCOO al costat del silenci de PSOE-Podemos és significatiu. Quan aquests dos sindicats assumeixen funcions polítiques, la denúncia de l'arbitrarietat jurídica, i els dos partits polítics, rols socials, oblidant-se de la primordial agenda democràtica, és que alguna cosa no va bé a l'esquerra espanyola. Que en el 2018 les centrals sindicals comencin a recuperar les característiques d'un moviment sociopolític, com el que va protagonitzar Comissions Obreres sota el franquisme, quan els partits eren il·legals, sembla indicar que la societat espanyola, sota la direcció del duo Rajoy-Rivera, avança ràpidament cap a l'autoritarisme pre-constitucional dels anys immediatament posteriors a la mort de Franco.

Molt probablement, els dos sindicats no hi serien aquest diumenge, a la manifestació de Barcelona, si Podemos no hagués optat, després de comprovar la seva caiguda als sondejos electorals, per fer mutis pel fòrum davant els molt greus problemes democràtics que es deriven del repte de de la Generalitat; a més, en sumar-se després a la insostenible lleugeresa de ser del PSOE, han creat un buit polític que avui ho emplenen aquestes dues sigles sindicals. No correspon a UGT ni a CCOO reclamar un diàleg, que exigeix tant la renúncia de l'immobilisme de la Moncloa com a l'unilateralisme dels sobiranistes . A pesar que aquesta exigència és més que justa, ja que les conquestes de la transició corren el seriós risc de veure's retallades per la involució democràtica que està en marxa.

La contrareforma de l'article 573 del Codi Penal vigent- la seva falta de concreció autoritza a qualificar com a actes terroristes mers delictes d'alteració d'ordre públic- posa els pèls de punta a qualsevol sindicalista. Quan va ser votada aquesta modificació penal, al febrer de 2015, gràcies al pacte de Rajoy amb Pedro Sánchez, el diputat Joan Coscubiela, antic dirigent sindical de CCOO de Catalunya, va advertir així sobre aquesta desaforada definició de terrorisme: "Ull amb això! Igualen desordres públics a terrorisme". El recent intent de la Fiscalia d'aplicar aquest delicte a una activista sobiranista ha encès l'alarma sindical. Qui garanteix que demà no pugui aplicar-se a un activista sindical, en un piquet informatiu, o en una acció de protesta social?

Derogar aquesta reforma és vital para UGT i CCOO, tant com la derogació del 135 que subordina tota la despesa social al pagament de l'impagable deute alemany. Però, en canvi, la del 573 del Codi Penal, al contrari que la del 135, és viable, ja que el PSOE i Podemos poden demandar que es reprengui el text original de la llei 10/ 1995, que requeria la pertinença a una banda armada o grup terrorista per poder qualificar la comissió d'aquest delicte de terrorisme. La potencial criminalització de les més simples activitats sindicals es troba a l'arbitri d'una Fiscalia General sempre depenent del Govern. Fins ara, aquest peculiar terrorisme subjectiu, no definit objectivament, era una espasa enfundada però, des d'aquesta setmana, cal tenir molt present que s'ha intentat utilitzar.

La desvergonyida rivalitat entre Rajoy i Rivera és una útil cortina de fum que utilitza la dreta espanyola per tapar la creixent desigualtat social. La preocupació dels sindicats davant la greu situació de Catalunya és fàcil d'entendre, perquè el Govern no afronta aquest conflicte políticament i continua a més ocultant "problemes com els salaris, les pensions o la precarietat laboral". No hi ha res més rendible per a Rajoy i a Rivera que convertir en estructural el conflicte nacional de Catalunya i, a més, estendre-ho a Euskadi, amb l'astuta finalitat que els treballadors s'empassin la nova escalada de retallades que prepara la Merkel després del tancament de les properes urnes legislatives.