Pepe Rubianes i l’Almirall Cervera

Gerardo Pisarello

Primer tinent d’Alcaldia de Barcelona

Pepe Rubianes ja té carrer a Barcelona. Ho demanaven les seves “vídues” –gent de mal viure com el pare Manel, com Joan Lluís Bozzo, com Joan Manel Serrat–; ho demanaven molts veïns de la Barceloneta, un barri que va estimar i en el que el van estimar; i ho reclamava ell mateix, que de tant en tant redactava esqueles des del més enllà demanant un racó a la ciutat, si pot ser a la vora del mar. I finalment va passar. I va ser una festa. El carrer Pepe Rubianes va arribar en plena primavera republicana, un preciós dia de sol, amb poesia, música, i un afecte desbordant.

I va arribar amb polèmica. Com no podia ser d’una altra manera, tractant-se del Pepe. I és que el seu nom venia a desplaçar el de Pascual Cervera y Topete, almirall de l’armada espanyola de finals del segle XIX. A diferència de Rubianes, fill modest de Vilagarcia de Arousa, l’almirall Cervera té avui més de 700 descendents arreu del món. Tots agrupats en una associació que, legítimament, ha protestat pel canvi de nom de l’artèria.

Alguns besnéts de Cervera han presentat una nodrida llista de virtuts del seu avantpassat. Que va ser un militar culte, que va ser un home “progressista”, nomenat ministre per Sagasta, que va anar un “heroi” de la Guerra de Cuba, reconegut fins i tot per Fidel Castro (sic). També han lamentat que l’Ajuntament ignorés aquestes virtuts i que en canvi fes seus “els insultantes valors enquistats en la persona que l’anava a substituir”.

La protesta, com la de qualsevol veí, és digna de ser atesa. Però exigeix un cert contrast històric. En realitat, són tres les fites que marquen de manera decisiva la biografia de Cervera: haver participat en la repressió del moviment cantonalista gadità, durant la I República, haver combatut als republicans anticolonialistes filipins i cubans, i haver exercit un dubtós paper com a estrateg en la batalla contra els Estats Units que va acabar amb l’enfonsament de la seva esquadra.

Des d’una perspectiva municipalista, la primera d’aquestes actuacions resulta especialment dolorosa. El cantonalisme gadità va ser un moviment republicà, federal, i molt municipalista. De fet, va estar encapçalat per l’aleshores alcalde, Fermín Salvochea, insigne representant del republicanisme llibertari andalús. Salvochea –el retrat del qual presideix el despatx de l’alcalde actual, José María González “Kichi”– va ser el líder indiscutible del Cantó de Cadis, i li va tocar defensar els seus conciutadans dels bombardejos protagonitzats, entre altres, pels marins de Cervera, als qui s’acusava de “tiranitzar el poble, acabar amb les llibertats pàtries i obtenir ascensos i condecoracions a costa de la nostra sang”.

Aquests reconeixements, precisament, arribarien després, sobretot pel paper de l’almirall en la lluita contra la causa anticolonialista filipina i cubana. A Cuba, l’esquadra de la qual formava part va ser destrossada. I encara que és cert que les seves forces eren notablement inferiors a les nord-americanes, s’ha dit que “va ser incapaç d’idear una estratègia militar coherent i estructurada”. En realitat, l’almirall va ser rebut com un “cavaller” pels nord-americans, però no així a Espanya, on se li va obrir un procés pel seu fracàs (tot indica, dit sigui de pas, que el suposat afalac dirigit per Fidel Castro a Cervera va ser més aviat un calculat intercanvi diplomàtic: durant la visita d’un vaixell espanyol a Cuba, Castro va qualificar l’enemic dels insurrectes republicans d’“heroi” i, a canvi, l’educat capità de la nau va homenatjar al general independentista mambí, Antonio Maceo, i als cubans morts en la lluita contra la metròpoli).

Però més enllà de totes aquestes consideracions: què va motivar que Cervera tingués un carrer a la Barceloneta? Van ser simplement el seu passat i les seves qualitats com a militar? Em declaro escèptic, i explico les meves raons. L’almirall va aconseguir el seu carrer en la Barceloneta el 1942. No va ser per casualitat ni va ser una mesura neutral. En realitat, ell mateix va haver de desplaçar uns altres de la llista de carrers, com el periodista i escriptor republicà Alfredo Calderón, per fer-se un lloc. I ho va fer amb el vistiplau de l’aleshores alcalde, el falangista i íntim amic de Francisco Franco, Miquel Mateu i Pla.

Però què va portar l’alcalde de camisa blava a combregar amb el nom de Cervera? Arrisquem una resposta. L’almirall Cervera va morir en el seu Cadis natal el 1909. Però el seu nom i glòria van sobreviure en un creuer lleuger autoritzat el 1915 i botat el 1925. Les primeres incursions del Creuer Cervera tampoc van ser pacífiques. El 1934, va participar en l’esclafament dels treballadors que havien protagonitzat la revolució asturiana. Després, es va dedicar a bombardejar poblacions costaneres republicanes, com Gijón o Santander. I més tard, el 1937, va participar, al costat dels exèrcits italià i alemany, en el que es considera el crim de guerra més gran del franquisme: “La Desbandá”, un brutal atac a Màlaga contra refugiats arribats de tota Andalusia.

I a què ve tot això? Doncs que a la Barcelona de 1942, Almirall Cervera era una mica més que el nom d’un militar de temps de la restauració. Era també el nom d’un vaixell de guerra que havia servit per donar escarment a les tropes republicanes i a la població civil de moltes ciutats costaneres de tota Espanya. La Barceloneta també havia estat bombardejada (un d’aquests atacs, de fet, va destruir la pionera Escola del Mar, destinada a nens amb salut precària als quals es recomanava una educació a l’aire lliure, al costat del mar). No sorprendria, doncs, que al falangista alcalde Mateu li hagués semblat tot un missatge alliçonador destacar Cervera en aquell barri de pescadors i gent humil, prèviament arrasat pel feixisme.

Quan l’alcaldessa Ada Colau va dir que a Rubianes li hagués agradat que es tragués el nom del seu carrer a un “fatxa”, no pretenia fer un ús tècnic o històric de l’expressió. Ho feia, com ella mateixa havia aclarit minuts abans, amb un to col·loquial, Rubianesco. Un registre en el qual “fatxa” denota senzillament que algú resulta poc presentable, retrògrad, reaccionari.

Va ser Cervera y Topete un “fatxa” en aquest sentit figurat, Rubianesco? És discutible. Però per descomptat no va ser un model de virtuts democràtiques o pacifistes. I el fet que fos enfilat a la llista de carrers de la Barceloneta va ser una decisió deliberadament adoptada per altres que sí eren, tècnicament, uns “fatxes”. Benvingut sigui, doncs, Pepe Rubianes. Que si alguna cosa necessita la Barcelona d’avui és una llista de carrers dinàmica, amb menys senyors de la guerra i més artistes com ell: irreverents, lliures, i amants de la vida, uns “valors incrustats” que sens dubte caldria conrear amb més freqüència.