Jaume Grau. Guionista

Dues anècdotes recents, superficials, però molt significatives, m’han reforçat en el fet de la  importància que té el fenomen Puigdemont a nivell local i global. La primera m’ha impactant profundament. Segons m’explica molt sorprès VCG, un monitor de menjador i pati  d’una coneguda escola del barri d’Horta,  els nens juguen a l’hora del pati a fet i amagar amb un cantarella nova: 1,2,3, on és Puigdemont? Quan un nen troba un altre nen , crida 1,2,3 Puigdemont. Quan troba una nena diu 1,2,3 Puigdemona. No sé si hi ha més escoles on això passi, però he de reconèixer que és la prova d’un fet incontestable: Puigdemont ha deixat de ser un ésser amb entitat real, per a convertir-se en una mena de personatge de ficció capaç d’irrompre a l’esbarjo dels menuts  amb més popularitat que Bob Esponja.

La segona anècdota fa referència a un viatge recent en cotxe que he fet a Eslovènia acompanyant el meu fill que hi fa el doctorat. L’endemà d’arribar a Ljubljana, vam anar a les muntanyes de Skofja Loka amb l’objectiu de trobar Joze Krmelj, un ferrer que viu enmig del bosc i que, entre d’altres coses, fa ganivets i paelles de ferro. Després de perdre’ns per camins tortuosos, i de fer mil voltes,  vam anar a petar a casa del Joze, un home farreny, amb unes mans enormes, capaces d’esbudellar un hipopòtam, i  que només parla eslovè amb algunes nocions d’alemany. Sorprès  de rebre visites i, a més, que fóssim estrangers, ens va fer entendre que volia saber d’on érem, perquè pel parlar no ens identificava. Li vam dir que de Catalunya, i ell va exclamar la única paraula que vam ser capaços de comprendre en tota l’hora que vam passar plegats: Puigdemont!  I va fer senyals de com si s’escapés, i el clàssic, mec-mec del correcaminos quan fuig del coiot.

Puigdemont ha deixat de ser un polític, per convertir-se en una figura amb un punt de llegenda, d’aquells que marquen una època. Puigdemont va estar capaç d’esmunyir-se del control de les forces de seguretat  l’u d’octubre, canviant de vehicle. Es va esmunyir a Bèlgica, per després passejar-se per mitja Europa amb el personal del CNI trepitjant-li els talons,  amb els geolocalitzadors enganxats il·legalment a la sola de les seves sabates.  Algú va alertar la policia alemanya per tal de detenir-lo, però l’alegria de l’estat espanyol va durar poc, perquè... Perquè al cap de pocs dies tornava a sortir en llibertat, gràcies a un jutge poc amant de la literatura de ficció. Puigdemont fuig mentre fa pam-i-pipa i aquesta imatge és molt poderosa. Agradi o no agradi, el personatge que s’ha creat de Puigdemont és l’element més visible de resistència davant d’un estat rondinaire i caspós, fort quan juga a casa, però impotent quan juga a domicili i sense els àrbitres comprats. Puigdemont és un heroi de Marvel lluitant contra Modok (Mobile Organism Designed Only for Killing). D’aquí 100 anys s’explicaran històries de l’alçada d’un campanar, històries verídiques i inventades, i existiran jocs virtuals en 3D, i ciborgs escapistes de tercera generació, que duran el seu nom.

Després de constatar la força del personatge més murri de la política catalana dels darrers anys, potser cal preguntar-nos una cosa, a la vista de la insistència en nomenar-lo president a distància: pot un heroi de Marvel arribar a ser president de la Generalitat sense perdre els seus súper poders?