Pot la justícia ser feminista?

Antoni Aguiló

Filòsof polític del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

La sentència de l’Audiència Provincial de Navarra que absol els membres de La Manada de violació, tipificant l’acte delictiu com a un abús sexual, constitueix un indult repugnant revelador de l’íntima relació entre patriarcat i (in)justícia. Diverses de les injustícies contra les quals lluiten les dones es deriven d’un patriarcalisme que impregna el sistema jurídic, directament implicat en la reproducció de la dominació masculina i la cultura patriarcal. No és violació que cinc homes penetrin forçadament una jove? Quin tipus de mentalitat és la d’un jutge que només aprecia en el vídeo de l’agressió “actos sexuales en un ambiente de jolgorio y regocijo”? Es tracta d’una sentència pròpia d’una justícia miop més preocupada per les reaccions de la víctima (“ni dolor ni asco, era excitación sexual”) que per la conducta dels agressors.

La justícia en general i la justícia de gènere en particular es troben de nou en entredit a Espanya, una justícia que no veu provada la violència que requereix la violació, però que sí que veu provada la violència en l’organització d’un referèndum pacífic. Allò greu és que no estem davant d’un fet aïllat, com posen de manifest altres casos recents que destil·len patriarcalisme jurídic. Em referiré a dos. El primer és el cas de les feministes encausades de Palma, condemnades a un any de presó per interrompre el 2014 amb una protesta pacífica una litúrgia religiosa celebrada a la parròquia de Sant Miquel. La mobilització s’emmarcava en un acte de protesta contra la reforma de la llei de l’avortament que preparava el per llavors ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Les activistes protestaven per la influència que l’Església catòlica va tenir en la reforma Gallardón. En 2016, la sentència de l’Audiència Provincial de Palma les va considerar autores d’un delicte penal contra la llibertat religiosa. Aquell mateix any, el Jutjat penal número 6 de Madrid condemnava la portaveu de l’Ajuntament de Madrid, Rita Maestre, a una multa de 4.320 euros per un delicte contra els sentiments religiosos per una protesta l’any 2011 a la capella del campus de Somosaguas de la Universitat Complutense de Madrid, del qual posteriorment va ser absolta.

El segon cas és el de l’obertura de judici oral a l’activista feminista Nina Parrón, Consellera d’Igualtat del Consell Insular de Mallorca. Parrón s’enfronta a un suposat delicte d’injúries i calúmnies amb publicitat contra Jorge Skibinsky, president de l’Associació de Pares de Famílies Separats de Balears, qui, en una carta publicada el juliol de 2016 en un rotatiu local, negava que l’assassinat de Xue Sandra per part de la seva exparella fos una “acció masclista”, sinó que es tractava d’un “crim passional” motivat per la “incapacitat de l’agressor d’acceptar que la seva parella el volgués deixar”. Parrón va denunciar el cas a la Fiscalia, que va arxivar la denúncia. A la seva sortida va declarar als mitjans de comunicació que les paraules de Skibinsky podien ser constituents d’un possible delicte d’apologia de la violència masclista. Skibinsky va interposar una querella criminal contra Parrón per calúmnies i injúries amb publicitat, al·legant que les declaracions havien generat un “clima de tensió” i una “animadversió injusta” contra ell. El Jutjat d’Instrucció número 8 de Palma va imposar fa poc a Parrón una fiança civil de 30.000 euros a l’espera que se celebri el judici oral. Com és possible que qui defensa des de les institucions públiques els drets de les dones pugui arribar a ser condemnada arran d’una querella de qui redueix un problema estructural com la violència de gènere a un episodi d’obsessió i alienació personal? El cas de Nina Parrón recorda a la justícia invertida de la qual parla Lewis Carroll en Alícia a través del mirall, que primer dicta sentència i després jutja.

En ambdós casos hi ha un denominador comú: la denúncia d’alguna forma de violència contra les dones, però també els dos presenten continguts pertorbadors per a la llibertat d’expressió, en estat crític a Espanya després de sentències com les de Valtonyc, Pablo Hasel, César Strawberry, Cassandra Vera, el cas dels titellaires, el segrest del llibre Fariña sobre el narcotràfic gallec i la retirada de l’obra “Presos polítics” d’Arco. El cas d’Parrón és un ròssec: representa una mordassa del patriarcat que limita la llibertat d’expressió, al mateix temps que un avís per tal que les feministes caminin amb peus de plom i abanderin les seves conviccions de forma silenciosa.

No obstant això, convé situar el retrocés actual de la llibertat d’expressió a Espanya en el context més ampli de l’escalada repressiva dissenyada per silenciar els moviments socials, sobretot arran de les mobilitzacions que van sorgir del 15M, la resposta institucional de la qual va ser l’aprovació de Llei de Seguretat Ciutadana (més coneguda com a Llei Mordassa) pel Govern de Rajoy a 2015. Les polítiques d’austeritat que la Unió Europea i el Govern espanyol van adoptar en resposta a la crisi formen part d’una mateixa estratègia neoliberal i conservadora que criminalitza l’activisme social i limita la llibertat d’expressió. Es tracta d’una estratègia que combina austeritat i repressió per garantir els beneficis del capital financer mitjançant les crisis que genera.

En aquest context, és urgent reformular la pregunta que es feia Boaventura de Sousa (“pot el dret de ser emancipador?”) d’aquesta manera: pot el sistema de justícia ser un instrument de lluita emancipadora de les dones? Pot el dret deixar de ser un producte de la cultura masclista i sexista hegemònica al servei de la dominació patriarcal que tracta a les dones com el “segon sexe”, segons la coneguda expressió de Simone de Beauvoir? Cal qüestionar d’arrel la teoria jurídica, posant en dubte els pressupostos i interessos que assumeix, així com posar en escac la manera en què el dret s’aplica, encara per mitjà d’institucions que, tot i que contemplin les demandes de les dones, segueixen estant modelades per la ideologia patriarcal. Necessitem un dret articulat amb els coneixements i els moviments feministes: per què en les Facultats de Dret de les universitats públiques no hi ha assignatures de jurisprudència feminista i sí de Dret eclesiàstic de l’Estat? Un dret amb més accions de sensibilització, formació i sobretot de mobilització dels juristes compromesos amb el canvi social progressista.

Els plats en equilibri de la balança de Temis, la deessa de la justícia en la mitologia grega, indiquen que no hi ha diferències entre les persones quan es jutgen els seus encerts i errors. Desgraciadament, els fills del patriarcat han desequilibrat un cop més els plats de la justícia al seu favor.