La carambola del 155 ensopega amb Catalá

Fernando López Agudín, periodista i analista polític

Quan Rajoy, amb el tac a la mà, es disposava a introduir la bola del 155 al billar de la Moncloa, empenyent les dues boles, la basca i la catalana contra la banda alemanya, la irrupció de les associacions de jutges i fiscals han impedit, certament de moment, la carambola política que li permetria seguir amb el tac presidencial fins a juny del 2020. La reacció crítica del ministre Rafael Catalá a la sentència de la Manada, que nega l’evident delicte de violació comès pel brutal quintet de violadors, ha ressuscitat el pitjor corporativisme més punyeter dels professionals de la Justícia contra el Govern del Partit Popular, just quan només quedaven uns vint dies per a conèixer si, finalment, aconsegueixen aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat. Després d’aquesta interrupció, totes les boles es plantegen què farà la bola judicial.

Per una ironia de la Història, la supervivència de Rajoy, sentenciat pels poders fàctics, depèn avui tant de Puigdemont com d’Urkullu. Si el primer no facilita ja un govern nacional català, el segon no votarà els números de Montoro i, sense aquest nihil obstat d’Ajuria Enea, el govern del PP passarà als manuals dels textos històrics. Qui més ha combatut la plurinacionalitat de l’Estat, arrossegat per Albert Rivera, això sí, no podrà culminar la legislatura sense el suport, explícit i implícit, dels nacionalistes als quals ha arribat fins i tot a empresonar. Sobretot, quan tant el PP com Ciutadans competeixen ara per ampliar la tensió territorial a Navarra, País Valencià i Balears.

Com repercutirà l’enfrontament de Carlos Lesmes, capitost del judicial, amb el ministre Catalá en aquesta carambola de Rajoy? Malgrat que la Moncloa no ignorava quina seria la postura de les set associacions professionals del Poder Judicial, que tant han contribuït a revestir jurídicament Mariano Rajoy, tampoc podia arriscar-se a no atendre la indignació de més de la meitat del vot sociològic del país, les dones, contra una sentència judicial demencial i vergonyosa. Ni tan sols sabent que el nou xoc vindria a sumar-se al que manté el jutge Llarena amb el ministre Montoro, sobre el delicte de malversació que el primer atribueix a Puigdemont. De res li serviria satisfer els togats amb el cessament de Rafael Catalá, a canvi de perdre l’electorat femení.

Ni un segon han tardat els burukides del PNB a treure Egibar del racó guipuscoà per a advertir avui que el seu vot pressupostari segueix en l’aire polític, si continua el 155. Quasi al mateix temps que Andoni Ortúzar, màxim dirigent, enviava un missatge públic a l’esquerra espanyola, demanant-li “que espavili”, perquè l’alternativa al PP no sigui Ciutadans, una sigla basada en el xoc frontal de trens nacionalistes. Per molta pressió que exerceixi Josu Jon Imaz, més atent als interessos de l’Ibex-35 que als d’Euskadi, el potent nacionalisme basc no té una altra opció que la de condicionar el seu vot a l’aixecament del 155. No hi ha ningú millor que ells que sàpiga el que pot significar la voladura controlada de Rajoy, però ni encara a costa d’aquest seriós risc poden permetre’s jugar a Poncio Pilatos.

Només faltava negar el delicte de violació a Pamplona, mentre es demana l’extradició de Puigdemont pel delicte de rebel·lió, per  accentuar el desprestigi de la Justícia espanyola davant la Unió Europea. Aquesta negació d’un delicte comprovat i aquesta afirmació d’un delicte inexistent a Alemanya dificulta avui la possibilitat de pactar amb el líder sobiranista, via Merkel, si aquest desbloqueja el govern català a canvi que els jutges germans no l’extraditin. Després de la sentència de la Manada i la reacció corporativista del Poder Judicial, sembla molt difícil que el govern alemany s’avingui a jugar aquest paper d’intermediació. I és que “encara hi ha jutges a Berlín”, com n’hi havia en el segle XVII, i reconeixia aquesta famosa frase pronunciada per l’emperador Federico Guillermo.

El cas és que Rajoy encara no ha abandonat la taula de joc del billar de la Moncloa. Amb el tac en alt, preparat amb el guix, calcula com rematar la jugada. No convé oblidar que és un estilista fi, encara que les boles estan prou pitjor situades que ahir, però segurament millor que demà. Ni la catalana sembla tan ferma ni la basca tan predisposada. No diguem de l’alemanya, irritada per la pujada de les pensions que desborda la lluita contra el dèficit, i que contempla com el seu jugador preferit s’encamina, sense pressa i sense pausa, cap a un atzucac. Falta només la bola negra, la de les togues, per situar-se. Que avui denunciï la intervenció de l’Executiu sobre el Poder Judicial no és un bon auguri per a Rajoy.