Des de l’úlcera ETA al càncer Puigdemont

Fernando López Agudín, periodista i analista polític

Avui, divendres 4 de maig, es tanca oficialment gairebé mig segle de violència terrorista a Espanya. Oficiosament tancada des de fa gairebé set anys, l’acte que es celebrarà a Cambo-les-Bains certifica la defunció de l’organització etarra. Malgrat que l’úlcera d’ETA, com és qualificada per un destacat intel·lectual de la dreta mediàtica, havia deixat de sagnar des d’octubre de 2011, cap assassinat o segrest s’ha produït en aquesta última mitja dotzena d’anys, ha quedat sense tancar fins a aquest primer divendres de maig en què els seus màxims exponents la van a tancar definitivament. ETA és ja, per tant, un capítol tràgic més de la història d’Espanya.

Els qui van permutar la lluita armada contra la dictadura de Franco en terrorisme contra la democràcia són els principals responsables de la violència cega desfermada contra la Constitució de 1978. Els qui van optar pel més maldestre terrorisme d’Estat per combatre ETA, transformant un problema policial en militar, com exposava recentment Rafael Vera a Jordi Evole al programa Salvados, van contribuir a potenciar l’escenari terrorista. I els qui, finalment, van apostar pels molts rèdits electorals generats per l’úlcera terrorista, van impedir la més mínima política d’Estat que intentés acabar amb la violència. González, Aznar i Zapatero van ser posats en la picota per intentar-ho.

Si ETA és una úlcera que l’Estat podia suportar per molt que sagnés de tant en tant, mentre que el nacionalisme és un càncer incurable per a l’Estat– com afirma el citat intel·lectual de la dreta mediàtica–, el final del procés ulcerós a Euskadi coincideix amb l’esclat del tumor del nacionalisme català. Així l’úlcera d’ETA ha estat substituïda pel càncer de Puigdemont a Catalunya, alhora que els profetes armats del nacionalisme basc estan essent avui reemplaçats pels profetes desarmats del nacionalisme català. Premissa teórica-política errònia, tan vigent avui com ahir, que està enverinant el clima polític democràtic.

L’enunciat del Pacte de Ajuria Enea, en absència de violència es pot parlar de tot, s’incompleix avui, malgrat haver estat signat per tots els partits democràtics. Tant pel Govern, Partit Popular, com per l’oposició, Ciutadans, que rivalitza en el rebuig al diàleg polític a Catalunya, també rebutjat per l’esquerra oficial, el PSOE. Encara més, s’acusa fins i tot de violència als dirigents nacionalistes, se’ls processa per rebel·lió i, a més, se’ls empresona preventivament. En una paraula, són tractats com si haguessin estat agafats in fraganti amb les armes a les mans. De tal manera que l’Audiència Nacional, i fins i tot el mateix Tribunal Constitucional, evoquen el TOP de sinistra memòria.

D’igual manera que Aznar i Rajoy van cavalcar ahir sobre la lluita antiterrorista, denunciant tant González com Zapatero per traïdors, Rivera cavalca sobre el nacionalisme espanyol, denunciant Rajoy per pusil·lànime amb Puigdemont. Els milions de vots perduts llavors pel PSOE són els milions de vots que perd avui el PP. Aquesta mateixa demagògia multiplica avui els pans i els peixos electorals de Ciutadans com va multiplicar ahir els del Partit Popular. L’anticatalanisme és com l’antiterrorisme. Un imant per atreure un electorat prèviament desinformat o desorientat. Per aquestes mateixes acusacions, Rivera arribarà a la Moncloa com va arribar Aznar.

Precisament perquè l’úlcera d’ETA ha estat tancada, necessiten que el càncer de Puigdemont continuï sense teràpia política. Res més adequat  que un enemic intern per intentar aglutinar tot un ampli bloc social majoritari, sobre la base del movimiento nacional español articulat entorn de la figura d’Albert Rivera, després de la qual es perfila la inquietant FAES amb el seu programa ultraneoliberal revestit amb la rojigualda. En aquesta línia, cal recordar Jaime Major Oreja quan assenyalava que darrere del nacionalisme català es trobava la pròpia ETA, com si una cadena invisible lligués a Josu Ternera amb Carles Puigdemont. La visió conspirativa dels processos històrics torna a estar de moda en l’Espanya cañí.