La Nakba 70 anys després: El fracàs d’Israel per esborrar la memòria col·lectiva palestina

 

Rania Muhareb

Investigadora legal de l’organització palestina de drets humans Al-Haq. Màster en dret internacional humanitari i de drets humans.

El dia 15 de maig va marcar la culminació de vuit setmanes de protestes a la Franja de Gaza, durant les quals les Forces d’ocupació israelianes van matar més de cinquanta persones palestines, disparant a matar i ferint de manera intencionada a manifestants desarmats que participaven en la Gran Marxa del Retorn, demanant la fi del tancament il·legal per part d’Israel a la Franja de Gaza i complir amb el del dret de retorn dels i les refugiades palestines. La Gran Marxa del Retorn va començar el 30 de març de 2018, en commemoració amb el Dia de la Terra, marcant el dia de 1976 quan la policia israeliana va assassinar a sis ciutadans palestins d’Israel mentre protestaven per l’expropiació estatal de milers de dunums de les seves terres a Galilea. Des del seu inici, la Gran Marxa del Retorn ha estat rebuda amb la mateixa violència que les forces israelianes van desplegar el Dia de la Terra fa més de quaranta anys, amb el mateix intent de silenciar al poble palestí i esborrar la seva memòria col·lectiva.

Aquest dia també marca la setantena commemoració de la Nakba o “catàstrofe”, quan aproximadament 800.000 palestins i palestines van ser expulsats per la força de les seves llars i propietats, 531 poblats van ser destruïts, i més de deu mil palestins i palestines van ser massacrats per les forces sionistes en els esdeveniments que van conduir a la creació de l’estat d’Israel el 1948. Solament uns 150.000 palestins van romandre al territori del Mandat de Palestina després de la Nakba, una quarta part dels quals van ser desplaçats interns. Immediatament després de la guerra, la despulla de les persones palestines refugiades i desplaçades internes es va segellar mitjançant l’aprovació de lleis destinades a negar-los el dret a tornar a les seves llars i propietats, vigents fins al dia d’avui.

Els esdeveniments de la Nakba ja eren il·legals sota el dret internacional en aquest moment, i la despulla i l’expulsió de civils ja constituïen violacions de les lleis i costums de guerra. L’esmentada il·legalitat s’ha perpetuat durant dècades, i a la població palestina se li ha negat sistemàticament el seu dret inalienable a tornar, tal com exigeix el dret internacional i es reafirma en més de cent resolucions de les Nacions Unides. Després d’haver guanyat força amb el temps, el dret internacional dóna dret a les persones refugiades i desplaçades a una reparació per les violacions que ells, elles i els seus descendents han sofert, i exigeix que Israel compleixi amb el seu dret a la tornada.

Setanta anys després, la Nakba simbolitza la denegació dels drets transmesos d’una generació a la següent i un procés continu de desplaçament i despossessió en tots dos costats de la Línia Verda impulsat per les polítiques i pràctiques colonials sionistes. Com a tal, la difícil situació de la població palestina s’assembla en molts sentits a la dels pobles indígenes de tot el món, desarrelats i desposseïts per la força, suplantats per colons estrangers, sotmesos a una vida de segona classe a les seves pròpies terres. Igual que la majoria dels pobles indígenes, la inclinació palestina a la terra, fins i tot després de set dècades a l’exili, segueix sent un marcador definitori de la identitat palestina i la memòria col·lectiva. No obstant això, en molts sentits, la difícil situació palestina ha estat diferent, precisament a causa de la condició de refugiats al que gairebé tres quartes parts del poble palestí va ser forçat tant el 1948 com posteriorment. Són els més de 5 milions de refugiats i refugiades palestines, privades durant generacions al dret a tornar a les cases d’on van ser expulsats els seus avantpassats, la qual cosa subratlla una característica distintiva de la lluita palestina per l’autodeterminació.

Els horrors de la Nakba, que commemorem en aquest dia, es combinen amb els intents sistemàtics d’Israel d’esborrar i falsificar la memòria de l’expulsió palestina el 1948, fins i tot mitjançant la promulgació de lleis que penalitzen la mera commemoració del Dia de la Nakba el 15 de maig com un dia de dol. No obstant això, després de tot aquest temps, el sionisme no ha aconseguit esborrar la Nakba de la memòria col·lectiva palestina. Mentre que Israel esperava que algun dia el poble palestí oblidés i abandonés els seus drets, setanta anys després, estan lluny de ser oblidats. Avui dia, una persona palestina nascuda en qualsevol part del món encara s’identifica amb la ciutat o poble d’on va ser expulsat el seu avantpassat, tot i que en molts casos mai se li ha permès trepitjar Palestina.

Avui, milions de palestins i palestines estan demanant comptes a Israel pels crims que mai ha reparat, basats en la mateixa memòria que Israel ha buscat esborrar durant tant temps. És aquesta història, la que el poble palestí porta sobre les seves espatlles mentre demana dignitat i drets en la vuitena setmana consecutiva de Marxa del Retorn a la Franja de Gaza i la resta de Palestina, exigint el compliment del seu dret a tornar a casa.