José Mansilla

Antropòleg

Què està passant a Barcelona? Per què la tíbia reactivació del cicle productiu general està afectant d'aquesta manera als veïns i veïnes de la capital catalana? Com és que paraules fins ara alienes al vocabulari popular -gentrificació, turistificació, etc.- apareixen en les converses quotidianes? Què hi ha a la història de Barcelona que ens pugui ajudar a comprendre aquesta situació?

Una ciutat és més que els seus edificis, el seu entramat urbà, els seus carrers i places, els seus jardins, equipaments, accessos, carreteres, fàbriques i comerços. Una ciutat és també la seva gent. Això, encara que sembli una obvietat, és freqüentment oblidat per arquitectes i urbanistes, per polítics i tecnòcrates, quan pensen sobre el futur de la ciutat. Potser sigui una mica cruel incloure'ls a tots en el mateix sac doncs, al cap i a la fi, els primers es troben al servei dels segons. No obstant això, això no treu que aquests freqüentment pensin la ciutat des del pla, des de la simple bi o tridimensionalitat que ofereix el paper o els programes informàtics que fan servir, en la majoria d'ocasions, en la solitud d'oficines, gabinets i estudis, oblidant la complexitat de la vida urbana.

Polítics i tecnòcrates, en gran nombre d'ocasions, no en totes, també obeeixen algú. Podríem concloure, de forma una mica naïf, que aquest algú serien els seus votants, els veïns i veïnes de la ciutat -odio la paraula ciutadania-, però no és així. En realitat, com deia Marx, el "poder públic ve a ser, pura i simplement, el Consell d'administració que regeix els interessos col·lectius de la classe burgesa". Entenc que aquesta asseveració és fàcil de criticar, sobretot en els nostres dies, on el discurs hegemònic passa per obviar la més que evident desigualtat que regeix les democràcies liberals en què vivim i on esmentar conceptes com classe o burgesia queda d'allò més anacrònic. Ho confesso, sóc un anacrònic, però sincerament penso que això és així.

Vaig amb una altra anacronia, "la política no és més que l'expressió més condensada de l'economia". Això ho deia Lenin en la segona dècada del segle XX i, encara que li pesi a gent com Antonio Elorza, segueix tenint una gran vigència. Podria semblar que no, però aquestes asseveracions, realitzades fa, en el millor dels casos, cent anys, estan íntimament emparentades amb el que està passant a Barcelona.

La capital de Catalunya porta anys immersa en un profund procés de transformació urbana que es pretén urbanística. Aquests canvis obeeixen al desig d'uns governants que durant dècades s'han entestat en canviar el paradigma productiu de la ciutat. De pol industrial a àrea terciaritzada amb preponderància d'activitats vinculades al turisme. Del fordisme al post-fordisme sense estacions intermèdies. Uns canvis que, a més, han comptat amb el beneplàcit, quan no amb l’aplaudiment, de poderosos sectors productius locals que han crescut, precisament, al caliu de aquestes polítiques.

En aquesta dinàmica ha jugat un paper especialment preponderant l'arquitectura de grans firmes i l'urbanisme higienitzant. A Barcelona comptem amb barris -com la Vila Olímpica- on cada un dels edificis que el conformen compta amb la signatura d'un arquitecte o equip d'arquitectes guardonat amb un Premi FAD. Amb contenidors culturals com l'Auditori, de Moneo, el Teatre Nacional, de Bofill o el MACBA, de Richard Meier, i amb elements singulars, com la Torre de Collserola, de Norman Foster, o el Pont de Bac de Roda, de Calatrava.

Tenim la sort, també, d'haver convertit el centre històric en un parc temàtic. Ja des de la seva primerenca creació per part dels polítics de la Lliga Regionalista, el Barri Gòtic ha exercit -amb alts i baixos, això sí- amb eficiència el seu paper de referent simbòlic-ideològic i d'element d'atracció turística principal. Només cal donar-se avui dia una volta pel seu entramat per veure fins a quin punt el Gòtic s'ha convertit en una mena de Disneyland a cel obert on els figurants no cobren -són els veïns i veïnes- o es troben en perill d'extinció. Per a un turista que visita el carrer de la Portaferrissa és molt més fàcil ensopegar amb un altre turista que amb algun barceloní.

Hi ha zones completes, a més, destinades a convertir-se en noves Mountain Views, com el Districte 22@ al Poblenou. O noves àrees de centralitat especialitzades en l'oci i la recreació, com Diagonal Mar i els voltants del Fòrum.

En definitiva, Barcelona compta amb un maquinari, una estructura composta amb un nombre d'elements físics que la doten de presència material. Aquest maquinari, com deia, ve dissenyant-se des de fa molt, encara que sens dubte els seus principals protagonistes han estat els equips de govern municipals sorgits de la Transició -o Transacció com ironitzés Julio Anguita- i que han governat la ciutat durant més de 30 anys. I entre ells Pasqual Maragall, aquell que, com deia Manuel Vázquez Montalbán, havia assumit el projecte de la Gran Barcelona de Porcioles, ex alcalde franquista, "no perquè coincideixi exactament amb el seu ideal urbanístic original, sinó per mandat genètic".

Ara bé, per ser perfectament executat, aquest maquinari necessita el programari adequat. Tots hem patit el fet, continuant amb la metàfora, de comptar amb un ordinador antiquat i intentar posar-lo a funcionar amb un programa excessivament actualitzat. És literalment impossible treballar amb ell. Una cosa semblant passa en sentit contrari. No serveix de res tenir el millor dels ordinadors disponibles al mercat i intentar treure-li el màxim profit executant únicament i exclusivament el MS-DOS. Doncs una cosa així passa amb les ciutats. A Barcelona, ​​comptar amb un maquinari de màxim nivell no garantia la seva projecció internacional com a ciutat global, la seva plena transformació post-fordista, així que va ser necessari instal·lar-li un programari adequat. La ciutat comtal compta amb diversos d'aquests programes instal·lats, tot i que el més destacat es diu Ordenança Cívica.

L'Ordenança cívica forma part del software de Barcelona o, com assenyalen altres autors, és la forma en què la polis ha intentat controlar l'urbs. El que aquesta normativa persegueix no és més que netejar la ciutat en un sentit social -de prostitutes, de pobres, d'incívics, de manters-, en definitiva, eliminar tot aquell rastre, aquelles motes que enterboleixen i entelen la Barcelona posada al servei de la inversió i del capital. Per encaixar perfectament al mercat de ciutats, Barcelona s'ha hagut de convertir en una ciutat de classes mitjanes o, com deia fa poc el filòsof Santiago López-Petit, "de ciutadans identificats amb emprenedors amb èxit".

Així que ja tenim els dos components, software i hardware treballant junts i de la mà per un futur de ciutat pensat per polítics i tecnòcrates emparentats socialment -una ètnia social que finalment assumeix la seva identitat, Vázquez Montalbán dixit- que han actuat tradicionalment com el consell d'administració d'uns interessos col·lectius allunyats de la gran majoria.

L'un i l'altre component es necessiten, són mútuament necessaris per construir la Barcelona exclussiva i, per tant, excloent dels nostres dies, la que, tal com el president del Col·legi d'Administradors de la Propietat Immobiliària (API) ens recordés aquests dies, ha de "assumir que no tothom pot viure a l'Eixample, Gràcia, Les Corts o Ciutat Vella". I punt.

I aquí tenim, almenys, part de l'explicació. D'aquesta manera, si veritablement volem accedir al tan grapejat dret a la ciutat a Barcelona -cosa que, tot i que des d'opcions polítiques avui al poder municipal s'entestin en relacionar-lo amb qüestions estrictament legals, no és així- hem de començar per canviar el software i convertir-nos en els veritables amos del hardware. Només així serà possible que, encara que ens diguin anacrònics, Barcelona sigui una ciutat de i per la seva gent.