És el parlamentarisme, estúpid!

Miguel Guillén, politòleg

Amb la recent moció de censura ha ressorgit novament el desafortunat debat sobre si pot governar qui no va quedar en primera posició en les eleccions, cosa que també passa cada vegada que hi ha comicis autonòmics o municipals. Convé recordar que són els diputats i regidors els que escullen el president o l'alcalde, no els electors de forma directa. I dic que és un debat desafortunat perquè si acceptem les regles del joc i sabem que la democràcia espanyola està basada en el parlamentarisme aquest debat no tindria raó de ser.

La tan grapejada Constitució Espanyola de 1978 és molt clara al respecte en els seus títols IV i V: són els diputats al Congrés els qui tenen la responsabilitat d'escollir el president del govern, qui al seu torn tria els membres del consell de ministres. És a dir, el poder legislatiu tria i controla el poder executiu.

Crec que no està de més recordar que 38 dels 50 estats europeus tenen sistemes parlamentaris. En la seva roda de premsa de comiat, el ja expresident M. Rajoy es va atrevir a afirmar, sense ruboritzar-se, que suposava "un precedent greu en la història de la democràcia espanyola" que governés qui no havia guanyat les eleccions generals. Va afegir que Pedro Sánchez havia estat "rebutjat sistemàticament pels espanyols" i que "no ha guanyat unes eleccions mai". Un greu precedent? Per què? És que la moció de censura no va complir escrupolosament tots els tràmits democràtics necessaris? Insinua que Sánchez no gaudeix de la legitimitat necessària per ser president? El discurs, com era d'esperar, va quedar adornat amb les previsibles referències als partits "populistes" i independentistes catalans i bascos, com si aquests no fossin democràtics ni haguessin aconseguit els seus vots per la via electoral. En paraules de M. Rajoy "un desordenat conjunt de formacions polítiques".

El discurs, dit amb claredat, va ser un despropòsit absolut, i segurament va perdre una oportunitat d'or per anar-se'n amb dignitat i elegància. Cal recordar a M. Rajoy que el PP va obtenir en les darreres eleccions al Congrés dels Diputats 137 escons de 350. Si atenem al vot popular, un 33,03% dels votants van votar el PP. I això què vol dir, entre moltes altres coses? Doncs que hi ha gairebé un 67% de votants que no van triar la papereta de PP. Ho recordo perquè sembla que a alguna gent se li ha oblidat.

El que hauria de fer reflexionar els líders del partit conservador és per què formacions tan diverses s'han posat d'acord en aquesta ocasió per desallotjar M. Rajoy del poder. De forma democràtica, que quedi clar.

Un dels avantatges principals dels sistemes parlamentaris respecte de la resta rau en el fet que el consens adquireix una rellevància molt més important que en altres sistemes com el presidencialista. És a dir, en aquest últim el president pot ser-ho amb el vot del 51% dels electors i exercir el poder amb absoluta legitimitat, però sempre tindrà un 49% al davant. En el parlamentarisme, es busca una major representació de la societat i "s'obliga" a que els diferents partits amb representació dialoguin, negociïn i, per fi, es posin d'acord per triar un president.

Com a desavantatge del parlamentarisme, se sol assenyalar el fet que el poder executiu pot arribar a dependre excessivament del legislatiu, de manera que la separació de poders pot quedar atenuada, a més que el partit polític majoritari al parlament pot ostentar en ocasions un poder que podríem denominar com a excessiu. Recordem si no les majories absolutes que hi ha hagut a Espanya des de la recuperació de la democràcia.

Vull recomanar a M. Rajoy, ara que disposarà d'una mica de temps lliure, que vegi la primera temporada de la sèrie danesa Borgen. En els seus primers capítols, Birgitte Nyborg, líder d'un partit minoritari, acaba sent la presidenta del país després d'arribar a un acord de coalició amb els laboristes, que són la segona força, i així s'evita l'arribada al poder dels conservadors, partit més votat. "L'art del possible", es titula el tercer capítol de la sèrie. No sé si a Espanya estem preparats per a una sèrie de ficció com Borgen, però d'acord amb els arguments que utilitzen determinats líders polítics per desacreditar l'arribada al poder de Pedro Sánchez, tinc la sensació que queda encara un bon camí per recórrer.

No em vull estendre en excés, però crec convenient insistir en el fet que el sistema polític espanyol és de tipus parlamentari. Si M. Rajoy o qui sigui vol canviar les regles del joc no té més que proposar una reforma de la Constitució. És així, no hi ha més.

No hi ha dubte que són moltes les coses que estan canviant a Espanya a nivell polític en els últims i vertiginosos anys, i era qüestió de temps que triomfés una moció de censura per desallotjar del poder un partit condemnat judicialment per corrupció com ho és el PP. En aquesta nova etapa, més val que s'assumeixi aviat que la pàgina del bipartidisme cal passar-la definitivament i acostumar a l'acord i a la negociació entre partits de forma natural i sana. I també, per què no, a tenir governs de coalició, amb membres de diferents formacions. Fa anys que això ja passa en diferents comunitats autònomes i en multitud d'ajuntaments de tot el país. En les democràcies del nostre entorn és habitual. Per què no assumim d'una vegada per totes que ens haurem d'acostumar a la col·laboració entre diferents partits per governar (també) l'estat? La salut de la nostra democràcia ho agrairà, sens dubte.