Avala Sánchez l’acte del jutge Pablo Llarena?

Fernando López Agudín

Periodista i analista polític

Isabel Celáa, portaveu de la Moncloa, acabava d’afirmar que “el primer problema polític d’Espanya és el territorial” quan el fiscal Cadena va demanar al Tribunal Suprem la confirmació de l’ordre de processament del magistrat Llarena contra els líders sobiranistes catalans. Mentre, l’advocat d’Oriol Junqueras, Andreu Van Den Eynden, al·ludia al nou govern de Sánchez per indicar que “el dret penal també és negociació”, en oberta contraposició al denominat dret penal de l’enemic aplicat als dirigents del procés. La interpel·lació no pot ser més directa, ni la pregunta més pertinent: Confirma la nova Fiscal General, María Jesús Segarra, la petició del fiscal Cadena? Avala Sánchez l’acte del jutge Llarena?

És obvi que el diàleg de Pedro Sánchez amb Quim Torra necessita un marc de distensió que ho faci viable. La qüestió dels presos catalans, tant el seu acostament a les presons catalanes com el seu processament, és des de qualsevol punt de vista fonamental per aplanar-ho. Ja s’ha anunciat sotto voce que el ministeri d’Interior complirà l’obligació legal de traslladar-los, falta per saber-se encara si la nova Fiscal General Segarra rectifica o no la petició del fiscal Cadena. No té sentit reprendre el cafè per a tothom del ministre Clavero Arévalo, com l’absurda proposta de recuperar els 14 articles de l’Estatut, ja declarats inconstitucionals pel propi Tribunal Constitucional. La qüestió catalana es troba ara com ara al Tribunal Suprem.

Els nacionals, Partit Popular i Ciutadans, no l’hi van a posar fàcil a Sánchez per dialogar amb els nacionalistes. Per a la dreta sembla clara la via per intentar desallotjar de la Moncloa a qui consideren com un okupa temporal. Albert Rivera acaba de demanar la il·legalització de facto del nacionalisme, en exigir un 3% de vots a tota Espanya per aconseguir representació parlamentària, i qui demà entri a Gènova no trigarà a muntar-se sobre el cavall blanc de Santiago. Els anava bé quan anaven pujats al damunt d’aquest equí, just abans de l’esclat de la corrupció; no els anirà malament després de la purga de Rajoy. Les brigades Aranzadi i Brunete tornaran a la càrrega.

L’heterogeneïtat de la majoria parlamentària de Sánchez no li ajudarà molt en l’aprofundiment de la negociació amb els nacionalistes. D’una banda, una quinzena de diputats catalans i altres set bascos; d’una altra, una vintena de diputats andalusos del mateix PSOE atents a qualsevol acord, com la ordinalitat financera, que pugui alterar la solidaritat interterritorial de la qual viu Andalusia. Contrast de punts  de vista que s’accentua de mala manera entre els plantejaments de Susana Díaz i Iceta, o els de les ministres Batet i Montero, per no parlar de Borrell. No serà fàcil reconvertir el no a Rajoy, obligat per les pràctiques mafioses del PP, en un sí a Sánchez, quan es concreti la seva postura sobre la qüestió territorial que, com diu encertadament l’eficaç portaveu Isabel Celáa, és el principal problema d’Espanya.

Malgrat la gran complicació que presenta la qüestió nacional, l’Espanya plurinacional de Pedro Sánchez grinyola fins i tot en el conjunt de tota l’esquerra, el nou president de Govern pot intentar canalitzar-ho. Necessita, això sí, aquella audàcia, audàcia i audàcia de la qual feia gala Dantón, i que va tenir, dos segles més tard, Suárez quan va legalitzar el PCE, cosa que semblava impossible. Fer oficial el que és real a nivell del carrer basc o català, amb el total reconeixement dels drets inherents a les nacionalitats, és avui tan urgent com ho va ser en les espanyoles fa quatre dècades. Valor no només se li suposa, com ho va demostrar en les primàries, quan el donaven per mort tant la dreta com l’esquerra. Aquest Sánchez audaç és el que avui necessita Espanya.

Però no té gaire temps. A tot estirar, aquest llarg i càlid estiu. Si arribada la tardor no ha avançat en el diàleg amb Quim Torra, se li tirarà a sobre l’inici del macrojudici polític als dirigents sobiranistes catalans, a l’estil d’aquell celebrat amb els colpistes del 23 F, que el pot portar a una espiral sense més sortida política que la convocatòria d’eleccions generals. Eleccions posteriors, probablement, a unes noves urnes catalanes coincidents amb la vista oral del judici als dirigents de la Generalitat. Ahir mateix el ministre José Luis Ábalos ho assenyalava clarament al diari El País quan sostenia que “si la majoria dels grups passen a provocar la ingovernabilitat o inestabilitat d’Espanya i comencen a plantejar eleccions, evidentment, cal fer-les”. Si aquesta pèssima hipòtesi es concretés, diem nosaltres, seria perquè Sánchez s’hauria vist desbordat en el seu projecte. Es a dir, tornaríem a la involució democràtica.