Epicur a Magaluf: sobre plaer i poder

Antoni Aguiló

Filòsof polític del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

Aquest estiu el turisme hooligan ocuparà de nou la zona de Punta Balena, a Magaluf (Mallorca). La música sonarà a tot volum als locals de marxa, els supermercats exhibiran les ampolles d’alcohol en llocs ben visibles i els joves turistes se submergiran en un festival d’alcohol i sexe. Com diria Freud, Magaluf es configura com a un espai de relacions pautades pel principi de plaer, que cerca la satisfacció immediata dels desitjos i les pulsions.

Les tecnologies de la informació i la comunicació també alimenten el principi de plaer. Agafem com a exemple el cas de Grindr, la principal aplicació de cites i contactes entre homes. El primer que crida l’atenció és la icona oficial: una mena de màscara de teatre, com si s’empenyés els usuaris a la clandestinitat, a ingressar en un quarto fosc virtual. A dins els usuaris es transformen en consumidors que s’exhibeixen en un aparador de perfils que revelen dades personals com la seva edat, pes, alçada, complexió física, rol sexual i origen ètnic. Més que com una aplicació per lligar i conèixer-se, Grindr funciona com un catàleg de cossos anònims vistos com a mercaderies geolocalitzables i consumibles. Es tracta d’un mercat libidinal que reprodueix patrons de socialització (armari, màscara) molt allunyats de la transgressió i la crítica social que tradicionalment han format part de les cultures queer, i que a més transmet una visió mercantilista del sexe gai basada en un ús eficient del temps (“¿cerques per ara mateix?”, “¿lloc?”) i en l’afecció a la lluentor fugaç del que és nou (repetir amb la mateixa persona mina l’oportunitat potencial de quedar amb altres). D’aquesta manera, bona part de l’activitat dels usuaris consisteix a passar perfils fins a seleccionar algun que els cridi l’atenció, amb l’expectativa permanent de trobar alguna cosa millor (algú més catxes, més maco, més dotat…). Se salta, així, d’un xat a un altre sense la intenció real de seduir ningú en particular i les històries se substitueixen per moments esporàdics fets de connexions (online) i desconnexions (offline).

Grindr és el reflex de com el capitalisme neoliberal crea una identitat gai dòcil i consumista que despolititza reclams, accepta les normes de l’statu quo blanc, capitalista i patriarcal dominant i separa les lluites dels col·lectius LGTB d’altres grups que lluiten contra el sexisme, el racisme i el classisme. Com adverteix el filòsof Byung-Chul Han, el neoliberalisme només permet l’existència de “diferències comercialitzables”.

Punta Balena i Grindr són dos exemples il·lustratius de l’hegemonia social del plaer líquid, parafrasejant Bauman: un plaer immediatista, consumista i individualista guiat per l’imperatiu de gaudir sense límits, fins i tot a costa de la dignitat i la humanitat de l’altre; un plaer basat en la imprevisibilitat, la manca de compromís i la presència de vincles humans cada vegada més fluids i fràgils que aïllen les persones, fent-les sentir irremeiablement soles, tot i acumular centenars de contactes virtuals. Es tracta d’un hedonisme que amenaça el poc que queda de vida comunitària mitjançant l’exacerbació del consum massiu de sensacions efímeres de plaer. Els poders al servei del neoliberalisme celebren aquest hedonisme domesticat que ens torna egoistes, no altera les estructures socials existents ni promou el creixement personal i humà. Abominen, en canvi, de l’hedonisme crític que fa del plaer una pràctica de transformació social i personal.

Vivim en l’època del plaer líquid, de l’empobriment de l’experiència afectiva i sexual pels paràmetres de la cultura del consumisme i l’hedonisme vacu, que transforma les persones en objectes descartables. Un exemple que mostra l’abast d’aquest empobriment es troba en els antics grecs, que tenien cinc paraules per referir-se a la complexitat i l’heterogeneïtat de l’experiència amorosa: eros (la passió sexual), philia (l’amistat), àgape (l’amor desinteressat pel proïsme), storge (l’amor familiar) i philautia (l’amor propi), una visió que contrasta amb els estereotips que genera la cultura de l’amor romàntic, que educa per a cercar les diferents formes d’amor en la mateixa persona.

La creença que el plaer és un mer gaudi sensorial que no té contingut ètic i polític es va imposar gràcies a l’hegemonia de les filosofies idealistes i espiritualistes, sobretot del platonisme i el cristianisme, que han deixat una empremta inesborrable en la cultura occidental. En el Fedó, Plató considera que els plaers sensibles són un veritable impediment per aconseguir la saviesa. El plaer no té res a veure amb el coneixement ni amb la virtut ja que pertany a l’àmbit de les sensacions corporals de les quals cal allunyar-se per alliberar l’ànima de la presó del cos. La pròpia modernitat occidental va proclamar com a valors suprems la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però la sensualitat mai no va formar part de les seves declaracions de drets humans.

No obstant això, en la pròpia Antiguitat grega ha una tradició filosòfica subalterna i sovint desacreditada que proposa un camí per reapropiar-se del plaer, vinculant-lo a tot un seguit de tècniques relacionades amb la formació dels costums d’una època, allò que els grecs van cridar ethos (d’aquí la paraula ètica). Es tracta d’una tradició hedonista que concep el plaer com a un art específic l’aprenentatge del qual requereix dedicació, de manera anàloga a l’aprenentatge de l’”art d’estimar” de què parla Erich Fromm. En la seva Carta a Meneceu, per exemple, Epicur escriu que “el plaer és el principi i la fi d’una vida feliç”. No identifica el plaer amb la satisfacció immediata de cada impuls, sinó amb l’absència de dolor físic i psíquic, el benestar emocional i el gaudi moderat.

L’art de la vida plaent es va anomenar aphrodisia. Abastava pràctiques que anaven més enllà dels plaers sensorials, com el cultiu de la bellesa, de l’amistat i de la convivència pacífica amb un mateix i amb els altres. En paraules de Foucault, la aphrodisia, implicava exercitar la “cura de si”, una forma de ser i fer que impregna la manera de vida.

D’aquest plantejament es desprenen algunes preguntes interessants: com fer del plaer un art emancipador? Com combatre l’apropiació capitalista i patriarcal del plaer? I, sobretot, reformulant l’observació de Spinoza (“ningú no ha determinat per ara què pot el cos”), què pot el plaer? De quins efectes és capaç?

Necessitem un canvi d’horitzó en la vivència del plaer. Cal descolonitzar, despatriarcalizar i desmercantilitzar el plaer. No es tracta d’abandonar ni de demonitzar l’hedonisme, sinó de resignificar el plaer com a potència lúdica, creativa i disruptiva, com a força capaç de crear comunitat i solidaritat. És temps d’aprendre noves aphrodisias, usos alternatius dels plaers lligats tant a l’alegria dels cossos com l’art de viure junts. Aphrodisias que potenciïn la capacitat del que poden els cossos, que desbordin les identitats sexuals i de gènere establertes pel capitalisme i el patriarcat i que apostin per l’emancipació afectiva i sexual de les persones. Aphrodisias per a les quals el poder, quan es comparteix democràticament, és plaent i el plaer, quan uneix cossos i afectes, és poderós. Seria una autèntica revolució del plaer.