Quina Universitat volem per a Catalunya?

Elisenda Alamany,
Portaveu de Catalunya en Comú Podem

L’any que vaig entrar a la Universitat, el 2001, els meus estudis costaven quatre vegades menys del que costen ara. La meva germana acabava la carrera aquell mateix any i els pares van poder ajudar a pagar-nos la llicenciatura. Aquesta és la història que deu anys més tard va ser difícil trobar-la amb altres noms i cognoms arreu de Catalunya. Els meus estudis costen ara prop de 2.000 euros i la Universitat ha expulsat estudiants de les facultats. No és atzar, se’n diu política.

Ara fa sis anys, “el govern dels millors” va actuar sobre les universitats del nostre país practicant unes retallades que van situar la inversió pública d’aquests centres per sota de la mitjana de tot l’Estat i també d’Europa, cosa que també va impactar en projectes de recerca i desenvolupament. En aquell moment el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, va decidir canviar el sistema de les matrícules universitàries fixant un ventall de preus que els disparava fins a un 66%. El responsable català d’universitats, Antoni Castellà, actualment diputat al Parlament, va fixar el preu més alt per a les universitats catalanes. Això va situar Catalunya com a líder pel que fa a matrícules més cares d’Espanya i en el tercer lloc a Europa.

Així mateix, es va aprofitar la conjuntura de la crisi per estendre la precarietat entre el professorat mitjançant la figura de l’associat. Una conjuntura que va aprofitar-se per esdevenir model i que ha fet que actualment dos de cada cinc professors tingui contractes d’un any i sous de 500 euros.

Malauradament, els successius governs de la Generalitat des d’aleshores han mantingut aquestes polítiques que suposen una barrera per a milers d’estudiants, perpetuen la precarietat entre el professorat i frenen el progrés de la universitat i la recerca de Catalunya. Davant d’aquest fet és imprescindible que el Govern compleixi amb l’acord del Parlament que fixa la rebaixa del 30% del preu de les matrícules universitàries, enfilant el camí cap a la gratuïtat que ha seguit Escòcia, la majoria de lands d’Alemanya, Àustria, Dinamarca o Suècia.

Les universitats han de ser un motor del canvi d’època i per això necessitem que siguin autèntics centres de producció i difusió de coneixements i no només expenedores de títols; on debatem què cal ser après i com cal que sigui après en la societat de la informació. En definitiva, la Universitat ha de ser aquesta institució generadora d’esperit crític i coneixement, capaç de reflexionar sobre els valors, finalitats i interessos d’un ordre social excessivament frenètic.

La triple crisi econòmica, social i política que ha viscut el nostre país (com la resta de països europeus) en els darrers deu anys ens deixa un futur per construir, també en l’àmbit universitari. Vivim un clar esgotament de la política universitària feta fins ara i cal entomar el repte no només de la inversió sinó d’una autèntica renovació del que és el model universitari. Ja no es tracta de sortir de la crisi, es tracta de com se’n surt i si es fa adonant-se que la universitat té al davant una societat que ha canviat.

Si toca decidir quin país volem, no es pot defugir el debat sobre quina universitat volem per a Catalunya i com construïm un nou futur.