Referèndums al sud d'Europa: derrota o lliçons per al moviment popular?

Dinàmiques i límits del procés grec i català

Vagelis Moschos, membre d'Antarsya. Enginyer civil

Helena Vázquez, activista dels moviments socials de Catalunya. Advocada i periodista

Malgrat que els processos de referèndum grec i català es van dur a terme per diferents qüestions i en diferents condicions, ambdós van propagar una gegantina onada de mobilitzacions. La voluntat popular expressada a través dels dos comicis es va desactivar de manera brutal, propagant un profund sentiment de derrota. Aquests temps que han estat políticament densos i decisius pels dos pobles de la Mediterrània han marcat el tancament dels cercles d'aquestes lluites. Ara cal veure fins on era possible que aquests corrents fluïssin però també resulta oportú ampliar el focus de les referides marees locals que han sacsejat el panorama polític europeu a escala continental. El que queda d'aquestes batalles, les conclusions que se'n deriven, són extremadament importants: l'esquerra es repensarà a través d'elles o es veurà abocada a repetir inevitablement una repetició tràgica de la història.

Les setmanes que van deixar una empremta a Atenes i Barcelona

El referèndum grec no es pot llegir en un altre capítol que no sigui el de l'època de les grans mobilitzacions anti-memoràndum. De fet, es pot veure com l'acte de cloenda d'una fase de lluites populars i, simultàniament, com la cançó de cignes de la proposta del govern d'esquerres de SYRIZA. El 27 de juny de 2015, i durant la setmana que va seguir la proclamació el referèndum, «hi havia un gran caos al cel; la situació va ser excel·lent» per a les forces de ruptura. La proposta de memoràndum de l'anomenada Troika aleshores, de la UE-FMI-BCE, era radicalment impopular. Les protestes i la política van tornar als carrers. Va ser inclús el mateix govern el que va declarar que no estava d'acord amb la situació.Ara bé, després que l'executiu proposés un acord alternatiu  molt similar al de la Troika, la portada del 3 de juliol del diari "AVGI" - adscrit a Syriza - va deixar clar que hi hauria «un acord en 48 hores (de la publicació dels resultats dels comicis) en qualsevol cas".

El que va veure el caos com una oportunitat va ser l'estat, que va escampar sense vergonya el terror a través de la televisió i mitjançant l'assetjament laboral. Prometien un autèntic infern si es sortia de la Unió Europea, com a conseqüència de la victòria del "NO". L'endemà del referèndum, contra tot pronòstic, l'heroic 63,1% "NO", amb el 80% a les regions populars d'Atenes i el 85% a la joventut, es va convertir en un humiliant "SÍ", i per tant, en un tercer memoràndum. Aquest resultat va ser la implementació del vell lema «ni ruptura ni subjugació» que Alexis Tsipras havia inaugurat amb la seva investidura. Aquestes paraules també van ser la cristal·lització del punt mort al qual es va deixar al poble grec fins al dia d'avui.

Diversos quilòmetres a l'oest de la Mediterrània, el moviment independentista català havia estat escalfant motors des del 2010 per acabar set anys més tard amb una base popular més àmplia, que qüestionaria la naturalesa reaccionària de l'Estat espanyol, exigiria una República i acabaria liderant la vaga més massiva que el país hauria vist en dècades. Un govern de Junts Pel Sí, indecís i imprecís amb el que seguiria el referèndum prohibit, va veure com el mecanisme de terror es girava ràpidament en contra d'ell després de la votació. Pablo Casado va declarar que si Puigdemont optava per la ruptura, "potser acabaria com Companys".

L'eloqüent  declaració de l'actual President del Partit Popular no va ser només una amenaça de mort retòrica, sinó una analogia entre el passat i el present que posa de manifest la naturalesa antidemocràtica del règim actual del '78, que ha empresonat els principals líders institucionals del moviment independentista i demana fins a 30 anys de presó per rebel·lió i malversació.

Ni els mecanismes, ni la força amb la qual l'estat va aplacar els resultats dels dos referèndums va ser la mateixa. Ara bé, amb un profund temor al qüestionament dels principals pilars del règim i la consegüent radicalització massiva de consciències, l'essència de la reacció estatal fou la mateixa: anul·lar la capacitat del poble de decidir sobre els seus afers i alterar el resultat del referèndum per vies impopulars.

Després que es fes públic el resultat del referèndum grec, Evànguelos-Vasileios Meimarakis, llavors president en funcions del partit liberal conservador, Nova Democràcia, va amenaçar als votants del NO, en la mateixa línia que Casado: «Si l'acord no arriba el dimecres -en dos dies-, les forces de la classe dirigent intervindran i els creatius ciutadans respondran d'una manera molt diferent". Alhora, el que també es va convertir en una experiència comuna va ser el clar contraatac de l'estat en forma de por. L'apocalíptica propaganda pel Sí dels mitjans de comunicació grecs i dels grans empresaris va destapar notòriament el seu caràcter reaccionari, de la mateixa manera que la brutalitat policial dels cossos i forces de seguretat espanyoles durant el referèndum va propiciar una resposta unitària del bloc autodetermnista, que va aparèixer massivament a la vaga de 3 d'Octubre. El cop desesperat de la classe capitalista dominant, en ambdós casos, es va convertir en un boomerang que, en un moment concret, va ser capaç d'unir bona part de les classes populars en contra d'ells.

La unió de l’autocràcia

Mentre l'estat desplegava totes les urpes per desobeir els mandats democràtics, la Unió Europa es va convertir en un soldat dels mercats que onejava la bandera de la integració europea i veia, també en el cas català, aquests moviments com a focus de destabilització econòmica i política. El guió de la intervenció de Brussel·les, encara que sigui per l'omissió de preservar els drets fonamentals dels pobles, ha seguit al peu de la lletra la famosa doctrina que Henry Kissenger - exsecretari d'Estat nord-americà - va utilitzar al destituir Salvador Allende a través del conegut bany de sang xilè. Si s'ha triar entre sacrificar l'economia o la democràcia, hem de sacrificar la democràcia. Ha quedat provat que aquesta màxima que ha marcat la història del capitalisme i, en bona mesura, explica la naturalesa autocràtica del capital, forma part del nucli dels valors de la UE.

Segellada als tractats fonamentals de la Unió Europea, la sobirania dels estats membres ha estat desafiada en el si de les principals institucions comunitàries. El deute ha estat actuant com una eina per assegurar una tutela constant als PIGS, fins al punt de relegar al parlament nacional un paper purament cosmètic, amb les indicacions ja decidides pels arquitectes financers europeus.

L'exemple grec il·lustra això millor que cap altre: el mecanisme de retallades constants, que el govern de SYRIZA-ANEL va votar en el tercer Memoràndum, imposa reduccions automàtiques en la despesa pública estatal. Si, per exemple, hi ha una divergència respecte als objectius dels "excedents primaris", les reduccions i les retallades no hauran de ser ni tan sols votades pel Parlament grec. En la mateixa línia, el «Superfons» establert per a les privatitzacions massives de propietats públiques construeix un estat paral·lel que executa les ordres dels encara creditors. És, en definitiva, la "mà invisible del mercat" la que s'encarrega de seleccionar quines disposicions consagrades a la constitució respectaran i quines desobeiran.

El marge de maniobra per revertir aquesta situació és minúscul. Ara bé, el camp per a desplegar polítiques reaccionàries sembla no tenir límit. Aquests darrers anys hem vist que al Sud de la Mediterrània la imposició de polítiques de reestructuració econòmica per descarregar una gran part de les càrregues de la crisi, del centre a la perifèria, sovint amb eines poc democràtiques, ha donat lloc a moviments progressistes amb un programa sense recorregut. Al mateix temps observem que la UE ha estat més aviat eclèctica al Centre i Nord del continent, on les forces més conservadores i de la ultradreta han pogut incorporar polítiques antiimmigració i un lleuger proteccionisme impulsat pels partits d'extrema dreta.

En el seu article "Les lliçons de la debilitat grega: un euroescepticisme d'esquerres o un front popular d'esquerres contra la UE?", Stavros Mavroudeas, professor d'economia política, descriu aquest desencaix entre la Nord i Sud en termes polítics: "el motiu principal d'aquesta divisió política és que, als països del centre i Nord d'Europa, l'esquerra (la socialdemocràcia quedaria exclosa ja que és una força sistèmica) ha enfrontat successives derrotes que la van afeblir i, al final, la van convertir en un apèndix de la socialdemocràcia. A més, donat que la integració imperialista europea i la UE és un gran projecte estable a llarg termini, l'esquerra d'aquests països ha estat absorbida per ella. Per aquest motiu, no pot atreure el malestar popular amb la UE, les seves estructures i les polítiques antipopulars. Per aquest motiu, és l'extrema dreta – fins fa poc fora de l'espectre polític oficial- que pot enganyar a les masses populars i, amb el suport implícit o explícit dels segments de la burgesia, conduir-los al camí esmunyedís del nacionalisme».

Tanmateix, la ideologia nacionalista i el discurs populista que utilitzen els partits d'extrema dreta que estan guanyant terreny només assenyala superficialment els problemes de la integració europea, fins al punt que es manté l'interès d'un determinat capital local i es conserva l'estabilitat econòmica general. El polèmic cas d'Itàlia és l'excepció al sud que provaria el punt anterior: l'extrema adreta és capaç de recollir el vot obrerista amb algunes propostes que es mouen dins del camp de l'anticapitalista com a conseqüència de la derrota successiva de l'esquerra. El nou govern antielit ja ha mostrat la seva fidelitat a l'establishment. El govern de la Lliga Nord i el M5S va destituir el ministre proposat per al gabinet d'economia, Paolo Savona, quan la UE li ho va demanar. No va protestar per la  intervenció directa en la sobirania de l'Estat italià.

Euro-escepticisme o euro-separatisme per l'esquerra?

 Per tant, la qüestió real no seria preguntar-nos si l'extrema dreta és una amenaça per al "projecte europeu" sinó que hauria de ser per què l'esquerra no ha estat construint aquesta amenaça. La realitat és que lluny d'intimidar o qüestionar els fonaments europeus, els partits socioliberals i de l'esquerra socialdemòcrata, de forma paradigmàtica, s'han convertit en el bot salvavides del pla europeu. Davant d'aquesta onada euro-escèptica, l'esquerra es manté més preocupada per com vesteix les seves propostes que no pas per la seva potencialitat transformadora. Continua escampant la mateixa il·lusió que va dur a Syriza al govern. Per aquestes formacions, la recepta per canviar el curs polític del continent és unir-se a la consigna del canvi a la Unió Europea; Podemos continua insistint que l'esquerra ha de ser la cola que mantindrà unida la UE.

Les contraparts europees de SYRIZA caven amb més intensitat el forat per enterrar la figura de Tsipras quan el focus de les càmeres és sobre elles. Mantenen, per contra, l''esperit del seu programa gairebé intacte. Acabar amb l'espiral letal de les polítiques d'austeritat i llençar un programa social i democràtic a Europa és la finalitat de la declaració comuna signada per Podemos, França Insumissa i Bloco (Portugal), amb el suport del Sinn Féin o el Partit Socialista d'Holanda, entre altres, davant de les eleccions europees. El títol d'aquesta confluència, la "Declaració de Lisboa", retrata exactament la seva essència. Aquesta esquerra suau "euro-escèptica", com de vegades l'anomenen des de la dreta, es desvia de la posició d'una sortida de la UE. Encara que pretengui mostrar la dura faceta neoliberal i antidemocràtica de la UE, busca col·locar tot l'espectre de l'esquerra com a emissari del seu "canvi" i el protector de la seva unitat.

En aquesta línia, Mavroudeas afegeix en el mateix article: «l'euroescepticisme d'esquerra sosté que la UE no és una estructura anti-popular per se sinó que ha estat dominada pel neoliberalisme. Oculta conscientment que les polítiques de la UE, abans de la Comunitat Econòmica Europea, eren antiobreres abans de l'inici del neoliberalisme als anys vuitanta. També oculta conscientment el fet que la UE és una estructura basada en poders i interessos específics i no en la "casa europea comuna". Si aquests interessos estan en perill, els seus agents preferiran enderrocar l'estructura en lloc d'alterar-la. L'euroescepticisme comença amb el mite que hi pot haver polítiques antiausteritat i en favor dels treballadors a la UE».

Quan la voluntat popular topa amb l'estat de no-dret

Les conclusions recollides arran dels dos referèndums ens ensenyen que la mera espera a què canviïn progressivament els equilibris parlamentaris, sigui a nivell estatal o supraestatal, resulta del tot insuficient per explicar per què els dos comicis han sigut paper mullat. També per què la Unió Europea ha fet cas omís de les demandes democràtiques de la gent, encara que contravingués els seus propis tractats. Calia apuntar també al poder acumulat en mans de la maquinària financera i judicial que ha estat qui, finalment, ha posat punt final als dos processos democràtics ipso facto, i ha violat els grans marcs jurídics i democràtics de l'anomenat estat de dret.

Més enllà dels referèndums, hem normalitzat el poder dels òrgans antidemocràtics de la UE. Els mecanismes financers que el BCE ha utilitzat per extorsionar la perifèria europea per implementar reformes neoliberals o derrocar un govern -en el cas d'Itàlia- descriu l'absència perversa de la llei, inserida dins de la columna vertebral de la UE i capaç de contravenir per exemple, en aquest cas, el Tractat sobre Funcionament de la Unió Europea (TFUE).

En línia del que el filòsof espanyol Carlos Fernández Liria ha defensat: «s'ha demostrat, una vegada i una altra, que el que s'anomena una llei sota condicions de producció capitalista no és, en realitat, una llei dolenta, sinó una forma ideològica d'anomenar l'absència de llei». D'aquesta manera, en el citat fragment del llibre col·lectiu Educació per a la Ciutadania. Democràcia, Capitalisme y Estat de Dret l'autor planteja la qüestió del poder i els límits del parlamentarisme liberal en el marc del sistema capitalista. Recorda que quan l'esquerra ha intentat corregir el que categoritza com a lleis dolentes, «s'ha trobat que aquest marc no existia; s'ha constatat que el suposat marc constitucional, malgrat totes les aparences, mai no havia existit».

El miratge democràtic que causa l'actual joc parlamentari sovint és del tot reconegut pels seus actors principals. En una entrevista recent a la revista Le Point, el mateix Alexis Tsipras va assumir els límits d'aquest referèndum i va declarar: «Al final, aquest referèndum tenia moltes virtuts: d'una banda, es tractava d'una vàlvula de seguretat democràtica que permetia als grecs expressar els seus sentiments. D'altra banda, va permetre aconseguir un millor acord, que beneficiava a totes les parts». Tot seguit aclaria que «El Grexit era per a mi a línia vermella». Amb aquestes paraules, tres anys després, confirmava el pes simbòlic del referèndum i declarava inequívocament la instrumentalització dels comicis. El que segurament hauria d'haver fet el moviment popular, però cap a la direcció contrària.

Quan SYRIZA-ANEL i JxCAT-ERC van recular una vegada celebrats els comicis, la majoria dels partidaris del camp guanyador ho van qualificar de "traïció" quan, en realitat, l'autèntica traïdora descansava sobre el terreny de joc. Per tal que el moviment no patís un derrotisme cec, a l'esquerra li tocava senyalar els elements materials que impedien l'evolució del procés polític. També havia d'exposar paral·lelament els elements programàtics-estratègics a través dels quals la ruptura podia fer-se realitat algun dia.

 Un naixament prematur del poder popular

 Tant la primavera del 2015, com la tardor del 2018, semblava que deixava un camp per recórrer a l'esquerra anticapitalista grega i catalana. No obstant això, a última hora el terreny ja estava adobat pel pitjor. En aquest sentit, la feblesa del moviment popular a la vigília dels esdeveniments, en termes orgànics, havia definit, entre altres factors i en bona mesura, fins on es podrien moure les postures per una ruptura i fins on podrien créixer els espais de mobilització popular, creats ad hoc arran dels referèndums. Fills de les grans vagues generals a Grècia i de les xarxes que conformen el teixit popular en el cas català, els referits òrgans decisius per assolir una hegemonia de la classe treballadora no van ser res més que un mirall del que l'esquerra havia segat els últims danys.

Els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) van convertir-se en una trinxera imprescindible per fer efectiu el vot. En pocs dies, però, orfes de representació política, van sortir a la llum els seus propis límits per reunir majories. Amb el destacat canvi de nom, els «Comitès de Defensa de la República» es van transformar en mers espais independentistes, incapaços de representar una sensibilitat més àmplia i aglutinadora en relació a la qüestió nacional: republicana i autodeterminsta. Acabats de néixer, ja se'ls havia condemnat a ser un espai de mobilització que podia ser poc més que un braç executor de la inamovible estratègia governamental mentre s'aïllaven progressivament de la resta de lluites socials.

Un patró relativament similar van seguir els comitès grecs pel "NO", assemblees que, proclamat el resultat del referèndum, advocaven per protegir i imposar el resultat de les urnes. Els seus ambiciosos intents d'estructurar-se en tots els barris de les principals ciutats i en una coordinació panhel·lènica es van veure frustrats per la seva desconnexió amb el moviment obrer-popular. En aquest cas, el seu paper va quedar reduït, en part, a ser una mera corretja de transmissió de les diferents línies polítiques dels diferents parts de l'esquerra, en comptes d'erigir-se com a genuïns portaveus d'una extensa voluntat popular.

Altra vegada, per tant, trobem un punt en comú entre les dues batalles: la manca de preparació, previsió i disposició de l'esquerra per donar la benvinguda a una onada de reivindicacions justes. Aquestes conclusions, que haurien de ser degudament recollides, també s'han de llegir en clau de futur.

 Redirigir el GPS de l'esquerra

L'esquerra mai ha estat una força separadora, a l'inrevés, sempre ha intentat unir els explotats d'aquesta societat contra el sistema capitalista. És per això que en determinats contextos històrics, la separació territorial és pensada com una eina per aconseguir un major nivell d'unitat de classe. El mateix Lenin s'estirava dels cabells davant d'aquells que no comprenien la necessitat de participar en determinats processos emancipatoris: "acusar els partidaris de la llibertat d'autodeterminació, és a dir, de la llibertat de separació, de fomentar el separatisme és tan neci i hipòcrita com acusar els partidaris de la llibertat de divorci de fomentar el trencament dels vincles familiars".

La separació tan sols és útil quan forma part d'una clara expressió democràtica del poble, en la mesura que l'internacionalisme pot estar al centre, quan creix una emancipació conscient que necessàriament ens fa sentir més propera a la resta de pobles. Podríem dir que, a diferència del Brexit, la batalla pel reconeixement del dret a l'autodeterminació de Catalunya arribaria a unir els pobles de la península contra el seu estat opressor comú, de la mateixa manera que el Grexit podria ser una llavor per crear una onada que pugui fer tremolar la Unió Europea.

Únicament fora d'aquesta maquinària autoritària, es pot construir una cooperació justa i igualitària entre nacions sobiranes. La defensa d'aquesta solidaritat entre pobles, en contraposició amb el nacionalisme galopant a l'Europa d'avui, confereix a l'esquerra anticapitalista un avantatge comparatiu en una realitat més globalitzada.

Hi ha, no obstant, una altra forma en què la separació pot ser expressada: fer que la classe treballadora es divorciï entre ella, es trobi en disputes en diferents camps nacionals, en lloc d'unir-se sota la bandera dels seus interessos. Per això, l'esquerra no ha d'oblidar que és imprescindible transformar les demandes nacionals en una lluita popular i democràtica per aconseguir la seva sobirania. Per exemple, l'esquerra catalana ha de recordar el potencial risc de fractura social que pot portar a convertir la batalla per la seva emancipació nacional en un romanticisme per un simple canvi de banderes de països.

Per tal que una proposta transformadora de l'esquerra europea pugui estar en l'agenda política del continent, l'internacionalisme ha de fer un salt organitzatiu i fugir dels ingenus simbolismes. Malauradament, en les pròximes eleccions europees, serà l'extrema dreta xenòfoba la que en bona mesura configuri l'agenda. Reconèixer-ho pot ajudar-nos a reconstruir una esquerra anticapitalista europea. Si prenem com a base les experiències descrites dels pobles de la Mediterrània, podem alertar sobre la necessitat d'intercanviar vivències, aprendre i coordinar-nos sota una bandera comunitària que defensi un projecte de sobirania veritablement democràtic i antielit, i per tant, anticapitalista i antiimperialista, basat en un projecte comunitari inclusiu i divers.