El suport cultural és el gran pilar de la distopia de l’apartheid a Palestina

18 Mar 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Sergio Yahni

Periodista israelià, co-director del Centre d’Informació Alternativa (AIC), una organització mixta que promou la co-resistència a través de la lluita conjunta d’israelians i palestins

El famós i anònim grafiter Banksy obre un hotel adjacent al mur de l’apartheid a la ciutat palestina de Betlem invocant l’ocupació israeliana per crear un artefacte a la moda de veus que han adoptat la distopia com una realitat quotidiana.

És clar, no qualsevol es pot permetre  el luxe de prendre un gin tonic a un hotel d’estil colonial anglès davant del mur de separació. Per això cal estar disposat a pagar 300 dòlars per nit. Per als motxillers idealistes el preu seria de 30 dòlars en una habitació compartida entre sis. No són preus fora del normal, és gairebé el mateix que es pagaria en qualsevol altre hotel de la ciutat, però cap altre hotel fa de l’ocupació una mercaderia.

L’Walled Off Hotel de Banksy marxa al ritme dels temps contribuint a establir un nou sentit de normalitat.

“Funciona el boicot cultural contra Israel? es pregunta Itai Stern al matutí Haaretz responent que el boicot cultural es va ensorrar quan els artistes van veure que no perdien cantant a Tel Aviv. Una cosa semblant va passar quan Ann Margaret, la cantant que es va fer famosa amenitzant la presència dels soldats nord-americans a Vietnam, es va convertir en líder moral en una cultura que preferia les seves matinades amb olor de Napalm i realment és indiferent, sempre que la deixin sentir-se normal.

Banksy no denuncia l’ocupació. Aquesta es normalitza convidant els israelians a passar la nit a l”hotel amb la pitjor vista del món’. Vist així, Stern podria escriure en Haarez, el diari liberal d’Israel, que Roger Waters, el vocalista de Pink Floyd, s’ha quedat sol en la seva denúncia.

La normalització de la distopia sionista compta amb que la percepció de la dignitat humana per part dels artistes sigui limitada, o, almenys, concebuda com un embolcall de pur màrqueting. Alternativament, seria suficient que no s’utilitzin els escenaris per defensar-la.

Aquesta situació provoca que Tel Aviv pot presentar-se com una ciutat global a la vora del Mediterrani on s’ha descriminalitzat la marihuana oblidant-se que l’ocupació i l’apartheid realment existeixen.

Ja han passat gairebé dos anys des que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va declarar nuls els acords d’Oslo. Ara, el govern israelià ha fet un pas endavant reintroduint polítiques de colonització i preparant-se per regularitzar la primera colònia des dels anys 90.

No es tracta que Israel no s’hagi construït colònies en els últims 27 anys, sinó que aquestes es creaven amb un estatus anormal, no reconegut i sempre precari davant els vaivens polítics. En aquesta nova realitat les colònies es normalitzen – el que significa que algunes, com Amona, per exemple, deixen d’existir en cert lloc només per a ser re-construïdes, ja amb un estatus legal, en un altre. N’hi ha que raonen que totes les colònies són il·legals, però en la política internacional la idea dels dos estats presumeix assimilar els fets consumats als mapes del futur.

Israel negocia enfront de la Unió Europea quin tipus de proporció de les colònies es legalitzaria o, almenys, quantes serien acceptables com a beneficiàries de fons en acords bilaterals. Les fórmules són tècniques, complexes i responen contradictòriament a directives que en si mateixes havien estat ideades per fer difícil comprendre que fa la burocràcia amb els fons públics.

Aquest ímpetu normalitzador ens assenyala el valor subversiu del moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) que trenca amb la solidaritat cosificada, amb la subalterna actitud d’acceptar dictats i directives burocràtiques. El BDS demanda responsabilitats als que es transformen en còmplices i empantana burocràcies que prefereixen declaracions vagues i denúncies inermes.

Tal com es veuen les coses, el 2017, l’any en què Israel creu haver vençut el BDS, no serà solament l’any de la construcció de noves colònies, sinó que serà un any on es posi l’accent en les restriccions imposades sobre els palestins . Sobretot en les restriccions en el dret dels palestins a viure a Jerusalem. Ja sigui a no perdre el seu dret a residència com a construir lliurement la seva llar.

Tel Aviv pretén minar el compromís del BDS amagant l’apartheid darrera d’una cortina de fum recentment legalitzat. Els “compromisos constructius”, proposats per artistes que prefereixen cantar la seva hipocresia al Park Hayarkon de Tel Aviv, critiquen lleument els excessos de l’ocupació sense denunciar el règim d’apartheid normalitzant un petit espai distòpic.

Però nosaltres rebutgem normalitzar la distopia, cosificar l’apartheid. Ho fem perquè encara creiem que un altre món és possible.


comments powered by Disqus