Cent anys ‘fotuts’, a Palestina

11 Apr 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Isabel Pérez

Fa uns anys va morir el qui diuen que era el palestí més vell del món. Moltes persones apuntaven que va morir havent arribat als 120 anys. Es deia Abu Ahmed. Un dels seus familiars em va explicar un dia a Gaza una de les anècdotes més conegudes del vell. És la següent:

“Era l’any 2005. Els palestins de la franja de Gaza vam sortir de casa per veure com els soldats israelians treien els últims colons jueus. El cas és que, després d’unes hores, ens vam reunir tota la família al diwan i jo li vaig preguntar al meu oncle Abu Ahmed:

– Oncle, tu que ets el palestí amb més edat i que has vist les diferents ocupacions de Palestina, quina de les ocupacions és per a tu més destacada per una raó o una altra?

El vell es va aturar un moment i, afirmant amb el seu cap, va donar una calada al seu cigarret embolicat amb tabac shami i va contestar:

L’ocupació de Palestina que més s’ha quedat a la meva memòria? Sens dubte és la britànica. El dia en què se’n van anar els anglesos estava jo amb els meus amics i els meus cosins al costat de la via del tren quan, de l’últim vagó que se’n duia els darrers soldats britànics de Palestina, va sortir de cop i volta la mà d’un soldat dedicant-nos una ‘peineta’ , un senyal de ‘fote’t‘ amb el dit. Des d’aleshores, efectivament, hem estat fotuts * “.

* En àrab l’expressió es tradueix literalment com “estem asseguts sobre aquest dit”.

La memòria oral del poble palestí deixa a qualsevol sense paraules per diverses raons, però sobretot per com la història ha tractat a aquesta gent, per la cruesa i el maltractament que ha patit al llarg de la història. Encara que també sorprèn la seva satírica forma d’afrontar aquest passat i el futur, el complicat i fosc futur.

Fa cent anys, el 1917, una simple carta va decidir el destí del poble palestí que veia com, després l’imperi otomà i l’imperi britànic, els següents ocupants que van arribar ho van fer de la mà del moviment sionista que des d’Europa impulsaven la immigració cap a Palestina des de finals del segle XIX. La carta de la qual parlo és la que va escriure Arthur James Balfour, ministre de Relacions Exteriors de la Gran Bretanya, al líder de la comunitat jueva britànica, Lionel Walter Rothschild, coneguda com la ‘Declaració de Balfour’. Transmetia així el suport del govern de la corona britànica, administradora del Mandat Britànic a Palestina, al moviment sionista que buscava un ‘llar’ a Palestina.

El 1897 aquest moviment sionista, sorgit de l’eclosió del nacionalisme de l’època, va celebrar el seu primer congrés a Basilea i va establir uns punts estratègics per continuar la seva tasca sionitzant. Havien de convèncer els jueus del món que el seu judaisme només seria complet quan poguessin viure en un Estat jueu a Palestina, la llar que Déu els havia promès. Dic ‘convèncer’ perquè molts (des de jueus laics fins a rabins) s’oposaven contundentment a aquesta idea, els propulsors de la qual tenien una identitat laica. “A través de la seva ‘nova Torà’ i els seus nous preceptes, ells [els sionistes] sembren les tenebres a la ment i el cor”, va sentenciar el rabí Eljanan Wasserman.

A més, i en aquest marc entra l’acció declaratòria britànica de lliurar Palestina, en l’esmentat congrés es va exhortar a donar “passos preparatoris per obtenir el consentiment dels governs, on sigui necessari, per aconseguir els objectius del sionisme”.

Els sionistes es feien amb ministres, diplomàtics, religiosos o juristes de les principals potències mundials. La gent de Palestina, mentrestant, organitzava manifestacions i reunions, com el Primer Congrés d’Àrabs de Palestina (1919), motivades per les seves aspiracions sobiranistes. Això últim també els va portar a protagonitzar les revoltes de 1921, 1929 i 1936 contra la presència sionista i britànica. Cal destacar que les dones palestines van prendre part en les protestes, van escriure articles a la premsa i una carta adreçada al cap administrador del Mandat Britànic rebutjant la Declaració de Balfour. “Nosaltres, dones musulmanes i cristianes que representen a altres dones de Palestina, protestem vigorosament”, declaraven les representants del moviment de dones palestines.

Els anglesos van intentar rebaixar la tensió amb la publicació d’un altre manifest d’intencions, el “White Paper”. Declaraven el seu suport al projecte de ‘una llar nacional jueva’ sempre que la immigració jueva a Palestina no afectés negativament a la població nativa. No van aconseguir dissuadir ningú, sobretot perquè, segons relaten historiadors, la presència a Palestina de milícies sionistes armades era cada vegada més inquietant.

En el 100 aniversari de la ‘Declaració de Balfour’, el poble palestí surt als carrers a protestar pel que coneixen com la “promesa de qui no en té [Gran Bretanya] a qui no la mereix [el sionisme]”, exigint una disculpa per part d’Anglaterra.


comments powered by Disqus