Per a que el futur sigui de nou possible

18 Apr 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Boaventura de Sousa Santos

Quan observem el passat amb els ulls del present, ens trobem davant cementiris immensos de futurs abandonats, lluites que van obrir noves possibilitats, però que van ser neutralitzades, silenciades o desvirtuades, futurs assassinats quan van néixer o fins i tot abans, contingències que van decidir l’opció vencedora, atribuïda després al sentit de la història.

En aquests cementiris, els futurs abandonats són també cossos sepultats, sovint cossos que van apostar per futurs equivocats o inútils. Els venerem o execrem en funció de si el futur que van voler coincideix o no amb el que volem per a nosaltres. Per això plorem els morts, però mai als mateixos morts. Per a que no es pensi que els exemples recents es redueixen a terroristes suïcides, màrtirs per a uns, terroristes per altres, en el 2014 hi va haver dues celebracions de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran i de la seva esposa, Sofia Chotek, a Sarajevo, i que va conduir a la primera Guerra Mundial.

En un barri de la ciutat, bosnians croats i musulmans van retre homenatge al monarca i la seva dona, mentre que en un altre, serbobosnians van fer el mateix amb Gavrilo Princip, que els va assassinar, i fins i tot li van fer una estàtua.

A principis del segle XXI, la idea dels futurs abandonats sembla obsoleta, tant com la pròpia idea de futur. El futur sembla haver estacionat en el present i estar disposat a quedar-se aquí indefinidament. La novetat, la sorpresa, la indeterminació se succeeixen tan trivialment que tot el bo i el dolent eventualment reservat per al futur passa avui.

El futur es va anticipar a si mateix i va caure en el present. El vertigen pel pas del temps és igual al vertigen per la paràlisi del temps. La banalització de la innovació va a l’una amb la banalització de la glòria i de l’horror. Moltes persones viuen això amb indiferència. Fa molt que van desistir de fer esdevenir el món i es resignen a que el món esdevingui. Són els cínics, professionals de l’escepticisme.

Hi ha, però, dos grups molt diferents en grandària i sort per als quals aquest desistiment no és una opció.

El primer està constituït per la immensa majoria de la població mundial. Desigualtat social exponencial, proliferació de feixismes socials, fam, precarietat, desertificació, expulsió de terres ancestrals cobejades per empreses multinacionals, guerres irregulars especialitzades en matar poblacions civils innocents, etc., tot això fa que una part creixent de la població mundial hagi deixat de pensar en el futur per a ocupar-se de la supervivència de demà. Estan vius avui, però no saben si ho estaran demà. Tenen menjar per alimentar els fills avui, però no saben si el tindran demà; tenen feina avui, però no saben si la tindran demà.

El demà immediat és el mirall del futur en el qual al futur no li agrada mirar-se, doncs reflecteix un futur mediocre, rastrer, banal. Aquestes immenses poblacions demanen tan poc al futur que no estan a la seva alçada.

El segon grup és tan minoritari com poderós. S’imagina a si mateix fent l’esdevenir del món, definint i controlant el futur indefinidament i exclusiva per a que no hi hagi cap futur alternatiu. Aquest grup està constituït per dos fonamentalismes. Són fonamentalismes perquè es basen en veritats absolutes, no admeten la dissidència i creuen que els fins justifiquen els mitjans.

Els dos fonamentalismes són el neoliberalisme, controlat pels mercats financers, i el Daesh, els jihadistes radicals que es proclamen islàmics. Tot i ser molt diferents i fins i tot antagònics entre si, comparteixen característiques importants. Tots dos es basen en veritats absolutes que no toleren la dissidència política, ja sigui la fe científica en la prioritat dels interessos dels inversors i en la legitimitat de l’acumulació infinita de riquesa que aquesta permet, o la fe religiosa en la doctrina del califa que promet l’alliberament de la dominació i humiliació occidentals.

Tots dos pretenen garantir el control de l’accés als recursos naturals més valorats. Tots dos causen un immens sofriment injust amb la justificació de que els fins legitimen els mitjans. Tots dos recorren amb la mateixa sofisticació a les noves tecnologies de la informació i la comunicació per difondre el seu proselitisme. El radicalisme de tots dos té els mateixos quirats i el futur que proclamen és igualment distòpic: un futur indigne de la humanitat.

Serà possible un futur digne entre els dos futurs indignes que acabo d’assenyalar: el minimalisme de demà i el maximalisme del fonamentalisme?

Penso que sí, però la història dels últims cent anys ens obliga a prendre múltiples cauteles. La situació de la qual partim no és brillant. Varem començar el segle XX amb dos grans models de transformació progressista de la societat: la revolució i el reformisme; i comencem el segle XXI sense cap d’ells. Cal aquí recordar, de nou, la Revolució Russa, ja que amb ella es va radicalitzar l’opció entre els dos models i li va donar consistència política pràctica. Amb la Revolució d’Octubre va quedar clar per als treballadors i camperols (classes populars, diríem avui) que hi havia dues vies per assolir un futur millor, que es descobria com a postcapitalista, socialista. O la revolució, que implicava ruptura institucional (no necessàriament violenta) amb els mecanismes de la democràcia representativa, trencament dels procediments legals i constitucionals, canvis bruscos en el règim de propietat pel control de la terra; o el reformisme, que implicava el respecte per les institucions democràtiques i l’avanç gradual en les reivindicacions dels treballadors a mesura que els processos electorals els fossin essent més favorables. L’objectiu era el mateix: socialisme.

No tractaré aquí les vicissituds per les quals va passar aquesta opció al llarg dels últims cent anys. Només esmento que després del fracàs de la revolució alemanya (1918-1921), es va anar construint la idea que a Europa i als Estats Units d’Amèrica (el primer món), el reformisme seria la via preferida; al mateix temps, al tercer món (el món socialista soviètic es va anar construint com el segon món) s’optaria per la via revolucionària, com va passar a la Xina el 1949, o per alguna combinació entre les dues vies.

Mentrestant, amb la pujada de Stalin al poder, la revolució Russa es va transformar en una dictadura sanguinària que va sacrificar els seus millors fills en nom d’una veritat absoluta, que era imposada amb la màxima violència. O sigui, l’opció revolucionària es va transformar en un fonamentalisme radical que va precedir els que he esmentat abans. Al seu torn, el tercer món, a mesura que s’anava alliberant del colonialisme, va començar a comprovar que el reformisme mai conduiria al socialisme, sinó més aviat, com a molt, a un capitalisme de rostre humà, com el que anava emergint a Europa després de la Segona Guerra Mundial.

El moviment dels No Alineats (1955-1961) proclamava la seva intenció de rebutjar tant el socialisme soviètic com el capitalisme occidental.

Per raons que vaig analitzar en la meva última columna, amb la caiguda del mur de Berlín els dos models de transformació social van col·lapsar. La revolució es va transformar en un fonamentalisme desacreditat i caduc que es va enfonsar sobre els seus propis fonaments. Al seu torn, el reformisme democràtic va anar perdent l’impuls reformista i, amb això, la densitat democràtica.

El reformisme va passar a significar lluita desesperada per no perdre els drets de les classes populars (educació i salut públiques, seguretat social, infraestructures i béns públics, com l’aigua) conquistats en el període anterior. El reformisme va anar així perdent força fins a transformar-se en un ens escanyolit i desfigurat que el fonamentalisme neoliberal va reconfigurar per via d’un facelift, convertint-lo en l’únic model de democràcia d’exportació, la democràcia liberal transformada en un instrument de l’imperialisme, amb dret a intervenir en països enemics o incivilitzats i a destruir-los en nom de tan cobejat trofeu.

Un trofeu que, quan es rep, revela la seva veritable identitat: una ruïna il·luminada a neó, transportada en la càrrega dels bombarders militars i financers (ajust estructural), aquests últims conduïts pels CEO del Banc Mundial i pel Fons Monetari Internacional.

En l’estat actual d’aquesta jornada, la revolució es va convertir en un fonamentalisme semblant al maximalisme dels fonamentalismes actuals, mentre que el reformisme es va degradar fins a ser el minimalisme de la forma de govern la precarietat del qual no li permet veure el futur més enllà del demà immediat. Hauran causat aquests dos fracassos històrics, directament o indirecta, l’opció carcerària en què vivim, entre fonamentalismes distópicos i demàs sense demà passat? Més important que respondre a aquesta qüestió, és crucial saber com sortir d’aquí, la condició per a que el futur sigui una altra vegada possible. Avanço una hipòtesi: si històricament la revolució i la democràcia es van oposar i les dues van col·lapsar, potser la solució resideixi en reinventar de manera que convisquin articuladament. Amb altres paraules: democratitzar la revolució i revolucionar la democràcia. Serà el tema de la propera columna.

Europa debe regresar a la escuela del mundo, como alumna”, es pot llegir a ‘Espejos extraños’

 

 


comments powered by Disqus