Independència i referèndum: confusions i post-veritats

15 Jul 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Rosa Cañadell. Llicenciada en Psicologia. Professora. Articulista. Ex-portaveu del sindicat USTEC•STEs. Membre de la Comisió Promotora de la ilpeducacio. Membre fundador del Seminario Ítaca de Educación Crítica (SIEC). Membre de la Plataforma Sortir de l’Euro

 

Jo crec que si volem entomar el proper 1 d’octubre amb serenitat i democràcia, cal que desfem alguns tòpics, confusions o post-veritats, que cada cop més s’estan estenen a les xarxes, als mitjans i als debats. En cas contrari, a més de la complicació que suposa l’actitud tancada i antidemocràtica del govern del PP, podem acabar amb una societat catalana decebuda, dividida i enfrontada. I això estic segura que no ho desitja ningú.

1. NO ES VERITAT que ser independentista signifiqui ser progressista, d’Esquerres i republicà. Com TAMPOC ÉS VERITAT  que no ser independentista signifiqui ser de dretes, retrògrad, i  franquista.

Hi ha independentistes de cor: que han patit repressió durant el franquisme, que senten Catalunya com a pròpia i diferent i que sempre han somiat amb una Catalunya lliure i independent. Hi ha independentistes ideològics, que estan convençuts que si Catalunya fos independent podria ser una societat més justa i més democràtica. Hi ha independentistes anticapitalistes que consideren que el trencament amb l’Estat autoritari espanyol és un acte revolucionari en sí mateix. Hi ha independentistes “xovinistes”, que creuen que els catalans som millors i si ens governéssim nosaltres sols ho faríem tot més bé. Hi ha independentistes econòmics, que creuen que si fóssim independents seriem més rics i viuríem millor. Hi ha independentistes que amaguen interessos personals, econòmics o polítics. En definitiva, hi ha independentistes de dretes, d’esquerres, de tota la vida i de fa quatre dies. Hi ha independentistes anticapitalistes i independentistes fatxes. I amb tot això hem de conviure, tant si arribem com si no, a la independència.

Hi ha no-independentistes de cor: que no han nascut a Catalunya, o que tenen els seus orígens fora de la mateixa i que els seus lligams emocionals estan també amb la resta de l’Estat. Hi ha no-independentistes ideològics, que consideren que en un món globalitzat i supeditat a les organitzacions supra-nacionals (Banc Mundial, FMI, Banc Europeu, Unió Europea, etc.) un país petit com Catalunya tindria encara menys força per fer front a les pressions econòmiques, polítiques i financeres de les gran corporacions i que, per tant, millor poder lluitar conjuntament amb la resta de pobles de l’Estat Espanyol. Hi ha no-independentistes econòmics, que pensen que si ens separem d’Espanya encara serem més pobres i viurem pitjor. Hi ha no-independentistes que veuen perillar el seu poder i els seus negocis si no formem part d’Espanya. En definitiva, hi ha no-independentistes d’esquerres, que van lluitar contra el franquisme i continuen lluitant contra les desigualtats socials. Hi ha no-independentistes de dretes i no-independentistes clarament feixistes i antidemocràtics. I tots plegats vivim a Catalunya i tots plegats haurem de decidir.

I, finalment, hi ha un bon grapat de catalans i catalanes que no som ni una cosa ni l’altre. Que estaríem contents amb la independència i també sense ella. Que estem més preocupats per les qüestions socials i menys per les de caire nacional. Que ens preocupa tant la dependència de Madrid com la de Brussel·les. Que no creiem que la dreta catalana sigui millor que la dreta espanyola. I que una Catalunya més social no depèn tant de si som o no independents, com de la correlació de forces en el govern i en la societat. Que som republicanes, i creiem en el dret a decidir. I creiem que si la majoria de persones que viuen a Catalunya volen la independència, s’haurà de lluitar per fer-la efectiva. I per tot això, volem votar i volem que tothom pugui votar.

2.REFERENDUM VERSUS CONSULTA. Estar a favor del dret a decidir, no vol dir estar a favor de la independència. Estar a favor del referèndum no implica pensar que un referèndum sense garanties tindrà validesa. Dir que sense garanties no servirà per poder decidir res no vol dir estar en contra del Referèndum. Estic convençuda que la majoria de la població de Catalunya volen poder decidir de veritat i volen poder fer un referèndum com ho han fet a Escòcia o Quebec. Però si això no és possible, per més que es vulgui, no serà possible. Per tant, acusar de traïdores a les persones que diuen que sense garanties serà més una consulta que un referèndum, és una autèntica barbaritat. És com acusar de la sequera a aquells que diuen que no plou!

3.ARGUMENTS. Tingui les conseqüències que tingui la votació que es faci l’1 d’octubre, crec que s’hauria de fer tot el possible perquè, allò que sí podem fer des de Catalunya, sigui el més democràtic possible. Cal que totes les forces polítiques, organitzacions socials i persones, puguin debatre les diferents postures amb igualtat de condicions. Cal que deixem els tòpics i els insults i passem als arguments. Cal que els indepes i els no indepes, els de dretes i els d’esquerres, els que se “senten” catalans i els que se “senten” espanyols, pugin debatre públicament i exposar arguments, dades, possibilitats, etc. Només així, la votació serà real i democràtica, tingui la repercussió que tingui.

Afirmacions com aquesta, dedicada a una companya militant d’esquerres de tota la vida, no s’haurien de fer mai: “Un segle i escaig de militància comunista catalana llançada per la borda. Perpetuar la transició i la traïció de classe”.

4. DEFINICIÓ. Tal i com he argumentat abans, el tema de la independència és totalment transversal, i per tant, no cal “exigir” que les organitzacions (siguin partits, sindicats, moviments socials, o altres), es defineixin globalment en aquest tema. Perquè això és falsejar la realitat. Tothom sap que dins de totes (i quan dic totes, vull dir TOTES) les organitzacions, tant polítiques com socials, no hi un acord unànime en aquest tema. Per tant, forçar a posicions “de partit”, de “sindicat” o de qualsevol altre organització, és una manera de crear malestar i faltar a la veritat. Digui el que digui el/la cap del partit o de la organització que sigui, a l’hora de votar, cada persona votarà allò que realment vol i pensa. Per això són els referèndums!!

Cal fer tot el possible per unir, no per separar. Cal que les esquerres d’aquest país, siguin més o menys independentistes, puguin caminar juntes. Tant si s’arriba a la desitjada República Catalana, com si no s’hi arriba, cal que a Catalunya es pugui avançar en drets socials, en equitat, en serveis públics suficientment dotats… cal aturar les privatitzacions, la corrupció… i tantes altres coses. I per això hem de ser molts i moltes per defensar-ho, en les institucions i en el carrer.

5. PER ACABAR. Jo crec que s’ha de fer tot el possible perquè el dia 1 d’octubre tothom pugi votar, tant si és un referèndum, una consulta o un acte reivindicatiu, però s’ha de fer ben fet: s’ha de saber: qui podrà votar, qui recomptarà, quin és l’organisme que vetllarà per un procés lliure d’informació i campanya, quan es farà la campanya…

Cal convèncer a tothom de la necessitat de votar per poder sortir del cul de sac en el que estem. Cal que puguem saber, de veritat, què pensa aquest tant anomenat “poble català”, i no només què pensen els polítics i/o els tertulians de torn. Cal que anar a votar no signifiqui obligatòriament voler la independència. Cal que tota la societat catalana s’hi senti implicada. Aquest és el valor d’un veritable referèndum.

Però cal fer-ho sense enganyar. Si el referèndum no és vinculant s’ha de dir que no tindrà efectes reals, però que, per a nosaltres, i de cara a l’exterior, és molt important saber cap on vol anar la majoria d’aquest país. I a partir d’aquí buscar la manera i la força per a fer-ho possible.


comments powered by Disqus