El somni olímpic del 36

Jaume Asens

Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Barcelona

Aquest dimarts va fer 81 anys que Barcelona se’n va anar a dormir amb un somni. "Abraceu-vos, homes ara que un gran bes inflama els cels". "Sota el cel blau l’única paraula apropiada un crit d’alegria, Pau". Amb aquestes paraules, el violinista Pau Casals i el poeta Josep Maria de Segarra havien de fer-se escoltar en la cerimònia d’obertura de les Olimpíades Populars. Era el 18 de juliol de 1936 i la ciutat era una festa. La gent havia sortit en massa a rebre els més de 5.000 atletes vinguts d’arreu del món. Entre ells, cinc ciclistes dels Clarion que pertanyien a la delegació britànica. El president Companys era un dels altres protagonistes. Sota la seva batuta havia de començar l’esdeveniment en el flamant estadi de Montjuïc. Ho recordava, 56 anys després, l'alcalde Pasqual Maragall quan aquell somni es va fer realitat en l'acte d’inauguració dels Jocs Olímpics del 92.

Barcelona era, aquell estiu del 1936, un dels llocs d’Europa més poblats d’ateneus, clubs esportius populars i obrers. La ciutat defensava aferrissadament l’esport, no com un privilegi dels sectors benestants, sinó com un dret o una eina de democratització al servei de les classes populars. No és estrany, per això, que cinc anys abans hagués presentat la candidatura olímpica. Ja ho havia fet l’any 1920. La proclamació de la II República, però, la va frustrar. L’aristocràtic Comitè Olímpic Internacional (COI) va optar per Berlín. I un cop Hitler al poder, no es va fer enrere.

Nombrosos països i organitzacions internacionals, com el Comitè Olímpic d’EEUU, van decidir no quedar-se de braços creuats. Es va engegar un campanya de boicot. La societat civil catalana, amb el Comitè Català pro Esport Popular o el CADCI al capdavant, s’hi van sumar amb l’impuls de les Olimpíades Populars. Era una iniciativa per frenar la potent eina de propaganda nazi que venia de Berlin. Barcelona aquells dies va esdevenir un referent internacional de l’esport. També de l’esperit antifeixista i antiracista que impregnava els cors dels ciutadans europeus. Entre els atletes que van venir, hi havia un grup nombrós de dones fins llavors pràcticament ignorades, grups de jueus vetats a Berlín o membres de les seleccions de nacions sense estat com Palestina, Alsàcia, Euskadi, Galícia o Catalunya.

Aquell dia, però, Barcelona es va despertar sota el soroll de les armes. El somni olímpic es va trencar pel malson d’un cop d’Estat. Les Olimpíades Populars es van haver de suspendre. Com que no van poder competir, molts dels esportistes van decidir quedar-se i integrar-se a les Brigades Internacionals. Van arriscar la seva vida en la lluita per la llibertat i en el combat contra el feixisme. Ho van fer amb coratge i determinació. I, malgrat això, van perdre. D’aquesta generació de vençuts va escriure el filòsof francès, Albert Camus des de París. "Fou a Espanya –deia- on la meva generació va aprendre que un pot tenir la raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que, de vegades, el coratge no obté recompensa". Un aprenentatge dur.

Aquells homes i dones van ser un exemple de coherència, fraternitat i dignitat. Defensaven que -com també recordava Camus- "la llibertat ha de ser de tots o de ningú". La seva derrota va ser la primera victòria del feixisme a Europa. El camp de batalla d’una guerra internacional que vindria poc després.

Barcelona està en deute amb tota aquella gent. Per això cal posar en valor que des de Generalitat i Ajuntament s’impulsin diferents actes de record i homenatge. Com ha fet avui el conseller Romeva, i com va fer l’Ajuntament l’any passat, quan es van celebrar els 80 anys de l’efemèride. En tots dos casos, amb l’emotiva presència dels membres de l’equip ciclista Clarion provinents de Londres.

Ara que fa 25 anys del discurs olímpic de Pasqual Maragall, la seva memòria ens ha de servir per recordar que el verdader enemic de Catalunya és l’oblit. Recordem-ho i recordem-ho als altres. Aquest és l'imperatiu ètic que reivindicava Cernuda en un poema titulat "1936". El va escriure una nit de 1961. La mateixa nit que va conèixer a un brigadista britànic. Britànic com els companys de l’equip ciclista Clarion que han vingut aquests dies a casa nostra. Començava amb el famós "recuérdalo tú y recuérdalo a otros" i acaba amb un vers d’agraïment.

Gracias, compañero, gracias
por el ejemplo. Gracias por que me dices
que el hombre es noble.
Nada importa que tan pocos lo sean:
uno, uno tan obl basta
como testigo irrefutable
de toda la oblesa humana.

Que les seves paraules serveixin per mantenir viu el seu llegat. I fer-nos dignes d’ell.