José Mansilla,

Membre de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà (oacu)

Pertanyo a aquesta generació d'andalusos nascuts als anys 70 que va tenir l'oportunitat de ser el primer membre de la seva família, no només en poder acabar la formació reglada obligatòria, sinó d'accedir als estudis secundaris i també a la universitat. Com beneficiari de les tímides polítiques de l'Estat del benestar implantada pels Governs del PSOE, tant a Andalusia, com a la resta de l'Estat, vaig poder realitzar el somni dels meus pares: estudiar i tenir una carrera personal i professional allunyat de les contrarietats que ells havien sofert al llarg de les seves vides. Estic agraït per això, no em queixo, al contrari, tant la llavor que van sembrar els meus pares, com les -ara restes de- polítiques d'accés a l'educació superior, la sanitat, la seguretat social, etc., formen part intrínseca de mi i de la forma d'entendre en entorn social i polític en què em moc.

També sóc fill dels primers anys de l'autonomia andalusa, aquells en què la il·lusió del 4D va impulsar el PSOE-Andalusia al Govern de la Junta; en els que a les escoles -ignoro completament si la cosa segueix igualment- se celebrava amb més afany el Dia d'Andalusia que el Dotze d'Octubre; on el primer que aprenies a tocar amb la infame flauta dolça de plàstic eren les notes de l'himne de Blas Infante o, amb sort, l'Himne de l'Alegria versió Miguel Ríos, i on els consellers del ram encara perseguien una certa educació en i sobre allò andalús. Eren els inicis d'una Espanya, diguem, diferent.

Ara bé, també sóc fill de la Sevilla i l'Andalusia del malbaratament de l'Expo; de la del "ara que compleixes 16 treu-te la cartilla de l'atur per anar agafant lloc"; de la que estipulava que, en barris com el meu, Torreblanca de los Caños, només hagués instituts de Formació Professional perquè, "total, aquesta gent no estudiarà"; de l'Estadi i el frau Olímpic de l'alcaldia andalusista; de la del "tu que ets estudiós, treu-te el carnet del PSOE que tindràs feina"; de la del projecte de desmobilització de les associacions de veïns i veïnes; de la del PSOE-A com a partit-empresa; del de la primera i la Segona Modernització (¿se'n recorden?) que ens trauria del nostre endarreriment consuetudinari; de l'Andalusia del Deute Històric; de les taxes d'atur estructurals superiors al 25%, etc.

Tot això i més sóc jo. Però insisteixo, no em puc queixar. Vaig tenir accés a l'educació, la sanitat, el treball, etc., i al famós ascensor social, cosa que, avui dia, sembla difícil d'assolir per a les noves generacions.

Als meus 35 anys vaig venir a viure a Catalunya. No per motius laborals, sinó com a opció personal i familiar. Aquí vaig poder continuar treballant, vaig tenir una filla, vaig fer bons amics i amigues, vaig aprendre català, vaig continuar amb la meva col·laboració amb moviments socials, veïnals i polítics i, fins i tot, vaig tornar a comprar-me un pis, això sí, a uns preus estratosfèrics completament allunyats del que dictaria el sentit comú. Al principi, com a bon emigrant, vaig intentar mantenir un enllaç, encara que fos en la distància, sobre el que passava a la meva terra a nivell polític, social, cultural o econòmic, sobretot a través de la premsa, el que m'explicaven els meus llunyans amics, la meva família, etc. Han passat vuit anys i, de forma lògica, aquell vincle es va anar diluint a poc a poc. Ara tot just en queda un rastre. Això, però, no vol dir que hagi desaparegut.

Andalusia ha canviat molt, la crisi del totxo va provocar una gran contusió, una altra, en una societat ja altament desigual on, com recentment es van encarregar de recordar-nos alguns mitjans de comunicació, fins i tot es troba el barri més pobre de l'Estat espanyol. I, no obstant això, el PSOE-A, com els dinosaures del conte de Monterroso, segueix estant aquí, governant Andalusia. I, no només això, sinó que la seva secretària general i presidenta de la Junta, Susana Díaz, després d'una infructuosa aventura on Andalusia, una vegada més, només va ser utilitzada com a trampolí per accedir a nivells superiors de poder polític, s'embolica ara en la bandera per reivindicar un suposat "esperit del 28F" de lluita per la igualtat dels andalusos respecte a la resta de l'Estat i en la defensa del cafè per a tothom. No obstant això, tal com ens va recordar el professor Isidoro Moreno, al 4D o al 28F "els andalusos no lluitem pel 'cafè per a tothom'", sinó perquè "a Andalusia li fos reconegut el dret a prendre cafè i no xicoira", és a dir, aquells dies reivindiquem el nostre dret a ser diferents, a tenir identitat, a autogovernar-nos, situant-nos en peu d'igualtat amb altres pobles de l'Estat, com Galícia, Euskadi i Catalunya, que directament ja van veure reconegut aquest dret en la Constitució el 78.

A dia d'avui encara hi ha dubtes que el referèndum català pugui dur-se a terme, no amb garanties, que per descomptat les tindria, sinó amb ple reconeixement estatal i internacional, cosa que, considero, és important. No obstant això, encara que no sigui així, com andalús de naixement i català d'adopció, per simple decència democràtica no puc estar més d'acord amb la intenció de Catalunya de poder decidir el seu futur a través de les urnes. A més, tot i estar lluny del meu ideal polític -una Espanya republicana i federal-, no puc deixar de sentir-me atret per la possibilitat que oferiria la independència de participar en el disseny d'un nou Estat des dels seus primers dies: la creació de noves estructures polítiques i administratives, la constitucionalització de drets; un equilibri de poders més just; l'eliminació de vells vicis, etc. D'altra banda, la història ens diu que una veritable federació només es conforma des d'unes parts inicialment lliures. Però no només això, sinó que crec que la sacsejada generada mostraria, a la resta de parts de l'Estat, que només mitjançant la mobilització i la pressió social i política és possible canviar fins i tot assentades relacions de poder, mostrant, de passada, com de nus es troben molts reis i reines, sultans i sultanes. Davant d'aquesta situació, Andalusia no tindria més remei que canviar, perquè la independència catalana seria la demostració pràctica que els 37 anys d'autogovern andalús del PSOE no han estat més que un exemple d'inoperància i ineficiència i que el futur dels andalusos es troba , exclusivament, en les seves pròpies mans i a l’esquerra si es possible. I, si finalment no s'acabés celebrant, almenys quedarà l'evidència que el desafiament és possible, del potencial que presenta reptar als poders públics, que cal mantenir l'esperança del canvi. Catalunya, sens dubte, fos quin fos el desenllaç, sortiria guanyant.

En definitiva, aquestes, i algunes altres, són les meves raons per donar suport a la celebració del referèndum a Catalunya.