Miren Etxezarreta
Doctora en economia i economista crítica

Acabo d'escoltar la notícia que els treballadors de seguretat de l'aeroport han votat en la seva segona assemblea en contra de la proposta que els havien fet per resoldre la vaga del Prat. És emocionant. Una vegada més en la història, els treballadors han demostrat que tenen les idees clares i que estan disposats a lluitar pels seus drets enfront de les enormes pressions que estan rebent aquests dies des de tots els àmbits.

Amb tristesa he trobat a faltar els representants de partits i sindicats que els recolzessin i donessin proves públiques de la seva solidaritat. Especialment dels que es reclamen de l'esquerra i aquells que presenten un futur independent de Catalunya com la icaria del futur. Anna Gabriel estava acusant avui certes autoritats per denunciar els d'Arran i no fer-ho per problemes molt més greus de la societat que tenim. Sento Anna que no hagis aplicat el mateix missatge a la teva organització, que defensa moltes causes vàlides, però a la qual no he sentit una sola vegada referir-se a la lluita dels treballadors de l'aeroport. També on són els sindicats per iniciar ràpidament campanyes de solidaritat? UGT ha convocat vagues similars però a Santiago i la Corunya. No està malament, però, no haurien pogut organitzar alguna cosa més propera també?

I tantes persones i institucions que es diuen preocupades pel model turístic d'aquesta ciutat, però que insisteixen tot el temps en què no es pot perjudicar als que ens visiten. Creuen que es pot establir un model diferent sense incomodar ningú? És veritat que l'acció dels treballadors de l'aeroport molesta a milers o milions de viatgers. És fàcil d'entendre aquesta molèstia ja que és sabut que tots valorem els nostres viatges i més en època de vacances, però s'ha preguntat algú sobre quines possibilitats d'una lluita real pels seus drets tenen els treballadors com no sigui manifestar el seu malestar i intentar forçar unes millors condicions laborals, encara que sigui perjudicant els viatgers? I, a més, encara que no calgui subvalorar les molèsties, en la majoria de casos no són danys vitals. En les condicions actuals, tenen els convenis o els comitès d'empresa per si sols prou força per aconseguir les seves reivindicacions? Ja s'ha vist el que proposava la mediació de la Generalitat, i el laude que proposa el Ministeri, es pot creure que podien aconseguir alguna cosa sense molestar a ningú? Parla a favor de molts viatgers que tot i veure's perjudicats han estat capaços d'entendre el conflicte i la inevitabilitat d'accions de força en el mateix, però totes, absolutament totes les autoritats, de les centrals i autonòmiques a les locals (ens ha entristit molt escoltar a l'alcaldessa Colau manifestar-se a favor d'utilitzar a la pròpia Guàrdia Civil com esquirols forçats, fins i tot contra l'opinió del sindicat del cos!), només han criticat els treballadors i els han instat a adaptar-se al que els proposaven. Que poques veus s'han sentit en solidaritat amb els més modestos!

És 'curiosa' també la importància que es dóna a una vaga que afecta a l'aeroport en comparació amb la que afecta altres grups socials. La vaga del metro ha afectat a moltes més persones i durant més temps, però el ressò mediàtic i la reacció política ha estat incomparablement menor que la del Prat. És que els ciutadans i ciutadanes que agafen el metro cada dia mereixen menys atenció que els que viatgen poques vegades a l'any però en avió? Els treballadors de tots dos grups tenen raons sòlides perquè les vagues tinguin lloc, però el tractament dels dirigents polítics i empresarials en els dos casos tenen una enorme diferència. També hi ha classes segons quins siguin els usuaris afectats?

Que poques anàlisis dels saberuts assessors per indagar en les causes de l'problema! Qui és el responsable d'aquesta situació? Segons s'ha dit als mitjans, sembla que els treballadors han perdut en aquests darrers anys al voltant d'un 25% del seu salari o 300 euros al mes d'un salari de 1.200 (aquesta vegada no han pogut dir com a la vaga de la TMB que els treballadors eren uns privilegiats en les seves remuneracions); ha disminuït la plantilla, han de demanar un augment de personal perquè sigui possible cobrir els serveis ni més ni menys que de seguretat! No vull pensar en una tal eventualitat, però si es patís un atac terrorista, algú pensaria en les condicions dels treballadors que havien de prevenir-ho?

En aquesta ocasió, On queda el dret de vaga? Com es fa una vaga amb el 90% de serveis garantits? I amb la utilització de la Guàrdia Civil per imposar el servei als vaguistes?

Aquestes últimes setmanes els que dirigeixen aquesta societat estan parlant que ha de millorar la situació laboral i han de pujar els salaris (la ministra de Treball, el Sr. Rajoy, sectors de la patronal, els media com l'editorial d'El País de diumenge dia 13). És així com pensen començar? Dient que no es poden tolerar augments del 18%, o del 150% o de més de mil, segons qui parla, quan el que s'està intentant és recuperar el salari perdut en aquests anys? Si no fos tan trist podríem riure amb això. És aquesta la recuperació que ens ofereixen?

Però l'aspecte més dur, més obertament anti-treballadors ha estat la reacció dels que havien d'haver evitat que s'arribés tan lluny en el conflicte i les propostes que han fet davant el mateix: primer cal recordar que AENA ha hagut de ser forçada per la vaga a formar part de la taula negociadora i ha trigat uns quants dies en acceptar-ho, retardant les negociacions. A més, s'ha volgut plantejar el tema com una simple reivindicació laboral, quan en el fons del mateix hi ha la política de privatitzacions que inunda el nostre sector públic. De qui és la responsabilitat de la privatització? dels termes de la mateixa amb una gran empresa? de la seva política de personal? (Fins els mateixos Guàrdia Civils han protestat perquè se'ls va eliminar del servei mitjançant la privatització primer, per requerir la seva ajuda quan és obvi que el servei privat no funciona). Un cop esclata el conflicte resulta que és la Generalitat la que s'estableix com a mediadora i planteja una possibilitat per sota de mínims. Per exemple, els suposats 200 euros per dotze mesos, resulta que integren un complement que molts treballadors ja tenen d'aproximadament 95 euros. És tan difícil restar? I Foment i Turisme amb el seu ministre al capdavant, amb una arrogància vergonyosa, a més de la utilització immediata de la Guàrdia Civil, amenacen amb un laude si no voten a favor de la proposta que, diuen ells mateixos, seria pitjor que el que s'ha ofert amb la mediació. A més de l'enorme pressió exercida sobre l'opinió pública. Ah! però per a que el forçadissim acord fos democràtic no s'ha vacil·lat a donar pressa per realitzar una altra assemblea. Així serien els treballadors els que acceptarien , de manera entusista?, la mediació. Tot d'allò més democràtic. No tenim ja cap cura per utilitzar correctament les paraules?

Però els treballadors han reaccionat de forma diferent. Mostren, d'una banda, que la situació en aquesta empresa deu ser duríssima, ja que mai és fàcil pels treballadors fer una vaga i molt menys en les condicions en què estan desenvolupant aquesta, i, d'altra banda, donant un exemple de fermesa, independència i coratge en ser capaços de pronunciar-se contra totes les pressions. Sembla estar de moda que la gent del carrer reaccioni com les elits. No ho esperen ni desitgen: Brexit, Trump, eleccions a França, primàries del PSOE, etc, i ara aquests quatre-cents treballadors de pura base posen en qüestió milions de viatgers i , el que és més seriós per a les elits dirigents, desafien el seu autoritarisme i la seva ficció de democràcia.

No sé quin serà el final d'aquesta situació. Però no puc per menys que solidaritzar-me amb els que avui han dit que no, desitjar-los que guanyin aquesta dura batalla i aconsegueixin el que demanen. I sobretot agrair-los que amb la seva acció estiguin facilitant i cooperant a que s'aconsegueixi aquesta millora, de la qual tant parlen els que dirigeixen, en les condicions de treball de tots els treballadors. Han donat amb la seva acció, un altíssim exemple de dignitat i practicant, aquí sí, la veritable democràcia.