Laia Facet

Militant d'Anticapitalistes

Llei del referèndum aprovada pel Parlament aquest 6 de setembre. Llei del referèndum prohibida pel Tribunal Constitucional aquest 7 de setembre. 24 hores. Tot segons el planejat. El mes de setembre segueix enfilat fins al primer d'octubre passant per la Diada. Sense sorpreses en l'autoritarisme del Règim, ni en la voluntat de normalitat institucional del Govern. Més enllà de lleis que ens emparen i desemparen, però, hi ha un buidatge polític en tot plegat.

Part de l'esquerra catalana s'està posant de perfil (o una oposició frontal en la seva pitjor versió) en un dels desafiaments al règim més clau dels darrers anys. Seria un error creure que un fracàs de l'1 d'octubre pot desencadenar qualsevol cosa que no sigui un reforçament del règim en la seva versió més antidemocràtica i autoritària. Per això, des de la resta de l'Estat, però també des d'aquells i aquelles desconfiades (necessàries) que viuen a Catalunya és fonamental la defensa d'aquest 1 d'octubre. Cedir mil·límetres al règim pot suposar tancar una de les poques portes obertes per aprofundir la crisi de règim amb una involució autoritària greu per al conjunt de l'Estat. Però, a més, pot obrir la porta a una recomposició tancada per dalt i en fals, via reforma constitucional. Una sortida cosmètica a una esquerda en els mateixos pilars del règim que seria un llastre polític a llarg plaç.

Això no significa un xec en blanc, tot el contrari. El referèndum ha de materialitzar un punt d'inflexió en el cicle polític català. Per dir-ho honestament: cal superar el processisme, aquesta expressió esbiaixada del procés sobiranista en que tot són dies històrics, en què la història canvia en el vot de la teva vida i en que la constitució d'una República és una qüestió gairebé de cirurgia institucional i jurídica, però poc a veure en la correlació de forces vives. Vam tenir una oportunitat que vam deixar escapar: el 9N, el no-referèndum. La majoria de l'independentisme va assumir no desafiar al Govern en la rebaixa de desobediència front al règim i ens va doblegar el braç. Des d'aleshores la dreta catalana ha anat fent equilibris i xantatges per mantenir un control polític molt fràgil que l'ha obligada desobeir els seus socis històrics. Però, mentrestant, ha construït un moviment fortament delegatiu i seguidista que afebleix les respostes a les amenaces de l'Estat, la capacitat d'organització del propi referèndum i la defensa del seu resultat. Són aquestes les febleses de l'1 d'octubre que haurien de preocupar-nos i no pas els argumentaris legalistes i/o constitucionalistes que van omplir la sessió del ple parlamentari de dimecres.

«Aquest no és el Referèndum que Catalunya necessita» s'ha escoltat dir a Ada Colau. Desgraciadament la posició dominant, fins ara, del món dels Comuns afebleix encara més la convocatòria. Per una banda, mantenir una posició en què l'1 d'octubre sigui un nou 9N (considerar-lo una mobilització, o quelcom que no sigui vinculant a priori) només fa que donar oxigen al processisme dilatant la situació d'impàs de la política catalana sense desobeir a l'aparell estatal (una vegada més). Per l'altra, no es concreta quin és el referèndum que sí necessita Catalunya. Un amb major reconeixement internacional? Això també pot fer-se buscant suport al resultat posteriorment. Un de pactat? Amb qui? El mateix PSOE ha descartat qualsevol sortida que respecti realment el dret d'autodeterminació. La debilitat de l'argument d'alguns dels Comuns radica en haver-se escudat en el garantisme, en comptes de plantejar un full de ruta seriós que enforteixi les correlacions de forces desfavorables actualment, eixampli la base social sobiranista i entomi el repte català.

Tanmateix, les que volem transformar el món de baix a dalt sempre tenim condicions desfavorables, juguem en realitats adverses sobre les que fer avançar aquesta transformació. Aquest 1 d'octubre, tant si votem com si ens ho impedeixen, hi ha una possibilitat, segurament petita, d'avançar i generar noves esquerdes. Una possibilitat que no està en els fulls de ruta de normalitat institucional del govern, sinó precisament en la possibilitat de sobrepassar-los.