Alfons Duran-Pich

Empresari

Diuen que el professor George Moore, un dels grans filòsofs analítics de la història, interrompia als seus alumnes i col·legues durant les seves classes a la universitat de Cambridge amb la seva estudiada frase: "Què vol dir exactament quan diu que ....? "És a dir, els demanava que dimensionessin el concepte, que el parametritzessin amb precisió. I en fer aquest exercici, molts s'adonaven de l'escàs rigor del seu discurs.

Penso en Moore quan escolto o llegeixo expressions com "els espanyols creuen ...", "els ciutadans consideren ...", "els empresaris pensen ...". Són generalitats que no signifiquen res.

Aquest redundant fenomen porta temps apareixent en els mitjans, que es fan ressò de "el que pensen" els "empresaris" sobre el possible escenari d'una Catalunya independent. El més recent document és el baròmetre d'empreses, elaborat per Deloitte per a "El País", en el qual s'indica que el 74% dels executius enquestats afirma que el secessionisme català és perjudicial per a l'economia espanyola, xifra que es redueix al 43 % quan es refereix als executius catalans. El més cridaner és que un diari digital escorat a l'esquerra (https://elcomunista.net) es faci ressò de tal notícia, sense afegir, això sí, cap comentari. El diari madrileny per la seva banda, com és habitual, afegeix epítets al seu discurs, amb expressions com "el desafiament secessionista" i altres de similar calat, que haguessin fet les delícies en les tertúlies analítiques de Cambridge, on la saviesa de Russell es creuava amb la gosadia de Wittgenstein.

Una primera reflexió que convé fer és que ni Deloitte ni "El País" són fonts imparcials i independents. La primera, en la seva qualitat de multinacional, només actua davant dels fets consumats. Hauríem d'afegir que l'hereva natural d'Arthur Andersen presta serveis d'auditoria i consultoria, aparellament que li ha produït en ocasions alguns problemes de naturalesa ètica. Els seus clients de moment són empreses espanyoles; es limita a cuidar la seva quota. Pel que fa a "El País", allunyat des de fa molt de temps del seu perfil progressista inicial, manté una postura molt agressiva (a l'alçada dels seus homònims "La Razón" i el "ABC") contra el dret a l'autodeterminació d'una nació sense Estat, nació que només pretén recuperar la seva sobirania i gestionar els seus recursos, sense sotmetre’s a la voluntat aliena d'un Estat que es queda una bona part del valor generat a Catalunya.

Però de què estem parlant, quan ens referim a l'empresa i la independència? ¿D'empreses, d'empresaris, d'executius o d'emprenedors? Anem a tractar de separar aquestes categories i això potser ens ajudarà a comprendre el fenomen.

I ho farem centrant-nos en l'Estat Espanyol, que té les seves singularitats respecte a altres estats veïns.

Començarem per una categoria comuna -l'empresa - que, com a ens abstracte, no té opinió. Una empresa és un projecte a llarg termini que té com a objectiu maximitzar la satisfacció de les parts implicades en el seu desenvolupament, que són, per aquest ordre, els clients, els accionistes, els empleats, els proveïdors i la societat en el seu conjunt. El que els anglosaxons defineixen com "stakeholders" (els que sostenen l'acció). I per aconseguir el seu objectiu, l'empresa s’ha d'ajustar tant com pugui als canvis de l'entorn. I aquí hi ha la clau. És per això que una empresa responsable ha de contemplar l'escenari d'una Catalunya independent, ja que és un escenari possible.

És clar que a Espanya si parlem de l'empresa hem de fer una distinció entre les grans en termes de dimensió i la resta. La major part de les grans empreses espanyoles estan vinculades al poder, ja que o bé són oligopolis privats (que durant el franquisme eren públics i van ser privatitzats pel PPSOE entre "amics i coneguts") o bé depenen de les decisions que pren el govern i que es publiquen al BOE (obra pública, banca, etc.). És raonable pensar que els executius d'aquestes empreses, que gallegen en fòrums com "Pont Aeri" o el "Consell Empresarial per a la Competitivitat", es trobin còmodes amb el model actual. Són "extractors de rendes", una especial categoria dominant a la vila i cort.

Pel que fa a les empreses mitjanes i petites (moltes d’elles de caràcter familiar, dirigides pel propi empresari), al costat dels autònoms, que només a Catalunya sumen sis-centes mil, la seva opinió (que no coneixem) no sol aparèixer en els mitjans. Són justament aquestes empreses catalanes, seguint el patró de les multinacionals, les que al seu dia es van adonar que el seu mercat era el món i per això Espanya (sense Catalunya) ha passat de representar el 39% del comerç català al 2001 al 28% en el 2016, mentre que el mateix any (2016) el mercat exterior ha representat el 48%. Aquesta és la seva manera d'expressar una opinió; no tenen temps per respondre a baròmetres.

A hores d'ara és convenient distingir entre l'empresari que opera a llarg, es juga els seus cuartos i assumeix un risc, i l'executiu, que gestiona els recursos de tercers, actua a curt a la recerca de bons i "stock options" i es protegeix amb un paracaigudes daurat. La seva visió, no només de l'empresa, sinó també de la vida, és molt diferent. Radicalment diferent. Això queda reflectit en el contrast entre les declaracions públiques de la patronal Foment i les de la Cecot.

Quan als emprenedors, tracten de trencar amb les seves idees i projectes l'statu quo, pel que podem imaginar (a manera d'hipòtesi) que la condició política de Catalunya els té sense cura.

Per tot això podem concloure que el que puguin dir les enquestes sobre la independència de Catalunya i el seu impacte en l'economia real té escassa fiabilitat. Sense entrar en la metodologia a l'ús de tals enquestes, que ens portaria a un llarg debat de naturalesa tècnica.

Sobre l'Estat Espanyol i el seu desplegament a través de tots els aparells amb què compta per bloquejar el procés independentista, no és res que pugui sorprendre. És qüestió d'agafar el llapis i restar. Se'ls pot anar el 20% del PIB, el 26% de les exportacions, el 22,5% del turisme, només per citar alguns indicadors macro.

Però darrere de les xifres hi ha un xoc cultural, que ha estat sempre larvat. L'Espanya de les regalies, de les concessions, de les subvencions segueix sent l'Espanya de Cánovas i Sagasta, per molta empresa de "private equity" que s'hagi establert a Madrid. No van fer la Revolució Industrial i la història els passa factura. La Catalunya emprenedora, del treball ben fet, l'esforç, de la disciplina, de la innovació, d'una burgesia il·lustrada que va enviar als seus fills a l'estranger perquè aprenguessin noves tècniques, està en una altra galàxia.

La independència de Catalunya és únicament un escenari possible, al qual l'empresa responsable s’haurà d'adaptar si vol sobreviure.