Rerefons silenciat del procés català

19 Sep 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Javier Segura
Professor d’Història

L’aprovació al Parlament de Catalunya de la llei per convocar un referèndum el proper 1 d’octubre, amb la finalitat que la ciutadania decideixi si Catalunya ha de convertir-se o no en un estat independent, i de la Llei de Transitorietat, que regula la transició cap a la nova república catalana, constitueix una fita històrica-política que situa clarament el procés impulsat a Catalunya en favor del “dret a decidir” en un punt de no-retorn. Que el govern de Mariano Rajoy associï la convocatòria amb un “acte il·legal” o un “cop a la democràcia” i respongui, en “la seva línia”, amb coaccions i repressió no fa més que reforçar, en la pràctica, la irreversibilitat del procés .

La clau de l’actual mobilització en pro del referèndum està en la impugnació el 2010 pel Tribunal Constitucional, a instàncies del Partit Popular, de l’Estatut de Catalunya de 2006, aprovat pels parlaments català i espanyol i ratificat pel 74% dels votants de Catalunya. Aquesta sentència implicava clarament la desautorització dels parlaments espanyol i català, la usurpació de la paraula a la ciutadania catalana i l’estimació de la consulta popular celebrada el 29 de Novembre de 2014, en la qual 1 milió 800 mil persones van votar a favor de la independència de Catalunya, com un delicte. Així, el paper de l’alta institució, com a garant de les llibertats democràtiques, va quedar fortament qüestionat.

Més enllà de l’esmentada sentència, la disputa al voltant del referèndum expressa un conflicte, encara més profund, d’índole política i territorial. Aquest conflicte deriva del caràcter excloent que per al dret a l’autodeterminació a l’interior de l’Estat té el principi constitucional de la “indissoluble unitat de la nació espanyola” (Article 2 de la Constitució espanyola). És el principi contínuament invocat, com a precepte legal inamovible, per condemnar el referèndum. No obstant això, la legitimitat del mateix pot ser clarament qüestionada si s’atén al que Jordi Solé Tura, ni més ni menys que un dels “pares” de la Constitució, ha revelat en el seu assaig “Nacionalitats i nacionalismes a Espanya, publicat el 1985, una revelació tan acreditada avui pels historiadors “no oficialistes” de la Transició (Xacobe Bastida, Xavier Casals, Gregorio Morán …), com silenciada pel relat oficial.

Gràcies a aquest assaig, avui sabem que la redacció actual de l’article 2 de la Constitució espanyola no va sorgir de la lliure contraposició d’idees en les Corts Constituents, sinó d’una decisió adoptada fora del Parlament i imposada als representants legítims de la sobirania popular. Va ser a través d’una nota procedent de la Moncloa que va rebre Jordi Solé Tura, llavors en la presidència de la Comissió constitucional. Aquesta intromissió va suposar un canvi substancial en la redacció final de l’article. En efecte, els esborranys inicials del mateix no feien esment a la “nació espanyola” ni, molt menys, a la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. En el seu lloc citaven  l’Estat o Espanya i entenien el concepte de “nacionalitat” com a sinònim de “nació”, la qual cosa deixava la porta oberta a tota forma interna d’autogovern. No obstant això, la redacció final, que reproduïa gairebé textualment el text arribat des de La Moncloa, en què la nacionalitat quedava devaluada a subordinar-se a la nació indivisible, va excloure aquesta possibilitat,

Aquesta va ser, en tot moment, la posició d’Aliança Popular (AP), el partit fundat per Manuel Fraga, nucli de l’actual PP. Si tenim en compte que en aquells moments AP se situava en els marges del consens constitucional per la seva concepció unionista d’Espanya, resulta difícil no inferir que aquesta imposició no podia procedir més que de la jerarquia militar. D’aquí, que la legitimitat atribuïda, de manera inqüestionable, a l’article 2 de la Constitució no tingui un fonament sòlid. En realitat, l’article va ser el resultat del triomf del nacionalisme conservador espanyol, avui representat pel PP i Ciutadans, que identifica la nació espanyola amb una realitat heretada, independent de la voluntat popular, sobre el “nacionalisme cívic”, que la concep com l’associació lliure dels habitants d’un territori, dotats de drets i, per tant, de sobirania.

En conclusió: El procés actual a favor del “dret a decidir” a Catalunya ha sorgit d’una àmplia demanda social, visible en les mobilitzacions populars dels últims anys. La incorporació al moviment de la dreta nacionalista catalana a través del Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT)  (antiga Convergència), integrant de la coalició governamental Junts pel Sí, ha estat posterior (1). Utilitzar la retòrica de l’amenaça a la integritat d’Espanya per neutralitzar aquest impuls és ridícul. La veritat és que, ara per ara, aquestes aspiracions sobiranistes no tenen lloc en la Constitució espanyola. Aquesta, quan assigna la titularitat única de la sobirania a un únic poble espanyol, articula la qüestió nacional d’Espanya al voltant de la unitat de la nació, no l’Estat, i restringeix el nacional a l’autonomia, veta la possibilitat d’exercir el dret a decidir sobre l’autodeterminació per una altra via que no sigui la de la insubmissió o la reforma constitucional.

No hi ha nació més sòlida que la que es basa en el consens cívic i la justícia social. He aquí el que hauria de ser punt de partida.

(1) Vegeu el meu article “Nacionalisme i democràcia. El proces català” Bloc: javisegura.es

 


comments powered by Disqus