Gerardo Pisarello 

Primer tinent d'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona. 

Aquest 2016 es compleixen 25 anys de la mort de l’escriptora Montserrat Roig. Catalanista, feminista i d’esquerres -va ser membre del PSUC-, Roig fou una veu crítica, singular, de la transició i dels seus avatars polítics. De fet, moltes de les seves reflexions ajuden a entendre problemes no resolts en aquell context i d’altres que s’han agreujat amb el pas del temps.

Fa uns anys, l’editorial Contravent va publicar un recull d’articles i reflexions de l’intel·lectual barcelonina escrits entre els anys 1975 i 1981. N’hi ha un especialment interessant. Es titula El darrer sí i està dedicat a la Constitució de 1978. Montserrat Roig comença l’article amb una frase lapidària: "No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva". Acte seguit, enumera algunes de les raons que expliquen el seu malestar. "A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no. I després, allò de la família, la propietat privada, la herència [...] És una Constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder".

Aquesta contundència no sorprendrà, segurament, a una part important dels qui, com la mateixa Roig, van tenir un paper destacat en la lluita antifranquista. Després de tot, la Constitució de 1978 naixia amb algunes limitacions democràtiques evidents. Consagrava la monarquia, apostava per un sistema polític bàsicament bipartidista i venia marcada per un tarannà clarament anti-federalista. Hi havia articles, fins i tot, com el que establia la "indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", que havien estat directament redactats a Capitania General. Com la pròpia Roig apunta, l’espectre del cop d’Estat a Xile de 1973 sobrevolava els debats dels patriarques del text de 1978. 

Malgrat la duresa de les seves inicials paraules, tanmateix, hi ha un moment en què l’article de Montserrat Roig dona un gir abrupte. "No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que ‘sí’". Aquesta frase tampoc sorprendrà a molts dels lluitadors i lluitadores antifranquistes. El raonament és límpid: "Si voto que ‘no’, votaré igual que els ultres i molts ex-franquistes [i] no m’agrada que em fiquin al mateix sac".

Ella votaria que no "perquè en aquesta constitució, no hi existeixen ni el meu sexe ni la meva nació". Però "molts dels que votaran que ‘no’ ho faran, precisament, perquè creuen que el meu sexe i la meva nació hi han rebut massa consideracions". Aquest tipus de consideracions no van ser marginals entre el més de 90% de vots afirmatius que el text de 1978 va rebre a Catalunya.

En realitat, molts catalans i catalanes pensaven que la Constitució, malgrat els seus límits, admetia desenvolupaments més pluralistes en termes nacionals. I que podia ser una eina útil per garantir drets i llibertats obertament negligits per la dictadura. Però sobretot, creien que seria possible superar un marc que naixia condicionat pel "soroll de sabres".

La pròpia Montserrat Roig ho deixava clar "Votaré que ‘sí’ perquè prefereixo la discussió que la clatellada, les corbates que l’uniforme, l’ensopiment que els tancs [Però confio en què] els partits de l’esquerra, al Parlament, continuaran lluitant perquè sigui possible un altre marc legal, més endavant, d’aquí uns quants anyets". I rematava: "El que no voldria és que fos el darrer ‘sí’".

Contemplades des del present, les mancances del text de 1978 s’han aguditzat. I les seves promeses garantistes han acabat arrossegades pel fang pels mateixos qui pretenen erigir-se en els seus valedors. Res de tot això es resoldrà maquillant un text agonitzant que s’ha convertit en una ombra de sí mateix. El que necessitem, més que mai, són Constitucions vives, plenament democràtiques i filles dels seus temps. Les úniques mereixedores d’un "sí" carregat d’il·lusió i de futur com el que Montserrat Roig demanava ara fa ben bé quaranta anys.