Votar per la independència (de la por i la intolerància)

Jordi Molina. Periodista

El referèndum no és il·legal. Ni les detencions de càrrecs electes, ni la intervenció de la Fiscalia, ni el desembarcament policial a Catalunya el fan il·legal. Afirmar que és il·legal seria com assumir la legitimitat d’un organisme absolutament polititzat i caduc, com el Tribunal Constitucional (TC), i comprar acríticament el relat interessat de determinats mitjans de comunicació estatals. Que el TC hagi suspès el referèndum, no implica la seva il·legalitat, implica una suspensió no reconeguda per la Generalitat. El que preocupa, doncs, i és raonable que sigui així, és si en aquestes circumstàncies podrà ser efectiu. Si servirà per resoldre el conflicte polític que viu el país. Si realment, al cap de 48 hores i malgrat la situació d’excepcionalitat en què vivim es podrà declarar la República Catalana, tal i com preveu la també suspesa Llei de Transitorietat Jurídica en el supòsit que guanyi el "SÍ". O millor dit, si en cas de que es proclami, existirà reconeixement internacional.

Sigui com sigui, una de les decisions més importants del país arriba d’aquí uns dies sense que ningú de nosaltres –ni els del "SÍ", ni els del "NO", ni els del "depèn"— haguem pogut assistir a cap debat. Amb l’autonomia intervinguda i amb els cossos policials fent hores extres, el debat ha acabat girant al voltant de si es podrà, o no, celebrar el referèndum, més que no pas sobre virtuts o febleses d’una eventual independència. Hi ha qui s’havia imaginat aquest moment apassionant de la història rodejat d’arguments i d’idees. De matisos. De contrastos. De dades. De persones rellevants de l’economia, la seguretat, l’ecologia, la cultura, l’esport o la política fent campanya en favor de les diferents opcions. No. Cap televisió pública, ni privada; ni cap equipament de cap mena, acollirà aquests tipus de fòrums.

La manca d’un debat profund, complex i neutral, però, no és deu, únicament, al desplegament policial a casa nostra. Sabíem que seria així des de fa temps, si finalment la via escollida per arribar al referèndum era l’unilateral. En la unilateralitat es mobilitzen, sobretot, els convençuts. La millor campanya del NO –tal i com han fet PP, C’s i també un PSOE absolutament desdibuixat— és relacionar el vot amb la il·legalitat, és a dir, amb la por. Els partidaris del ‘NO’ no tenen cap al·licient per acudir a les urnes, ni tampoc tenen veu en cap campanya. És poc atractiu sortir al terreny de joc si abans ja t’han advertit que el partit no serà vàlid. Senzillament els del "NO" guanyen si aquell dia fan qualsevol cosa menys votar.

Davant d’això, hi ha qui dirà: "Ok, molt bé, i que havíem de fer els independentistes, esperar dècades fins que l’Estat avali un referèndum acordat i vinculat?" I tenen raó. És legítim que l’independentisme, davant de les múltiples negatives de l’Estat de negociar res, opti per la via unilateral, entre altres coses perquè té la suficient majoria parlamentària com per fer-ho. I molts dels que no creiem que aquesta sigui la millor via, ens sentim en la responsabilitat moral de contribuir-hi mentre les possibilitats de "fer-lo bé" siguin objectivament llunyanes. Malgrat això, sembla lògic pensar que les circumstàncies d’excepcionalitat en què se celebrà el referèndum –si és que el podem arribar a celebrar— dificultaran la concurrència per igual de les parts; dificultaran la lectura que se’n farà del resultat, i sobretot, dificultaran la seva aplicació.

Què cal fer, doncs, de cara diumenge que ve, amb un referèndum legítim, però suspès, i amb els Mossos encerclant a mode de sardana els col·legis electorals? La resposta, per mi, és clara: sortir massivament al carrer, papereta en mà. I intentar votar. Votar sí, votar en blanc o votar no; però intentar votar. Malgrat la por que ens voldran infligir i encara que siguin driblant agents. Participar de l’1-O és avui el millor exercici de sobirania que tenim com a poble. I un dels principals problemes que té el govern de Rajoy i que el pot portar d’on no hauria de sortir mai: l’oposició. Per tant, cal sortir al carrer i fer compatible el vot amb una mobilització massiva contra l’onada repressiva de l’Estat. Sens dubte, el que no ha aconseguit aquests mesos l’independentisme, com era eixamplar la base; ho ha aconseguit amb escreix l’estratègia autoritària del govern popular. La reacció del món estudiantil, sindical, cívic i veïnal ha bastit un ampli i divers bloc democràtic disposat a convertir l’1 d’octubre en una enorme esmena a la totalitat del Règim del 78. El debat ja no va, només, d’independència. Entra en el terreny de joc la dignitat col·lectiva com a poble i la defensa dels drets i les llibertats vulnerades els darrers dies. I per tant, tot apunta a una alta participació amb ramificacions també més enllà de l’Ebre.

I és que molts sortirem al carrer convençuts que l’1O no és només una oportunitat per a Catalunya, sinó per al conjunt de pobles veïns. Molts que discrepem de "l’independentisme màgic", o que veiem amb desconfiança com la dreta neoliberal s’ha abraçat a l’independentisme, entenem que l’1-O pot ser la palanca d’un canvi més ampli i en clau constituent, també, per la resta de l’Estat. L’estímul per activar un sotrac que trenqui el cadenat del 78. Molts creiem que avui una relació d’igualtat ja no és possible amb el model autonòmic; i que cal un nou estatuts de convivència. La qual cosa no va de la mà amb trencar els llaços que ens vinculen amb la resta de ciutadans amb els que compartim memòria, lluites i poderosos adversaris en comú.

I, com deia en el títol, molts també sortirem al carrer també a demanar la independència de la intolerància. La intolerància de l’espanyolisme més anacrònic que anima amb càntics mononeuronals als guàrdia civils que venen a Catalunya; i també de la intolerància de part de l’independentisme que etiqueta de bons o mals catalans en funció de seu grau de patriotisme. De debò volem fer un país en què personatges de la trajectòria i compromís de Serrat (en cultura), Évole (en periodisme) o Coscubiela (en política) siguin els nostres sospitosos habituals? Per què si és aquesta estretor de mires el que ha de regir els fonaments de la nova República alguns ens perdrem pel camí. A molts ens preocupa que el nacionalisme espanyol i una part de l'independentisme -el més sectari i que traeix la seva arrel més popular- tinguin punts de coincidència. Curiosament, als dos extrems els interessa molt l'Espanya monocolor i cavernícola del "oe, oe", i molt poc la fraterna que s'ha mobilitzat a favor de la plurinacionalitat i del dret a decidir.

D’aquest món binari, tendent al pensament únic, amb al·lèrgia al diàleg i als matisos, molts també ens volem independitzar. Tancar els ulls davant d’aquestes sensibilitats solidàries és tancar els ulls davant la millor versió dels pobles i enfonsar la possibilitat d’unes aliances necessàries per seguir somiant a partir del 2-O.