Jordi Calvo. Professor, investigador i activista per la pau. Coordinador al Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El conflicte català ha arribat a un punt que ningú s'atrevia ni a pensar. El govern del PP culmina la seva mà dura acabant amb l'autogovern de Catalunya d'un cop de ploma. Mariano Rajoy, amb un 8% dels vots a Catalunya serà el nou President.

Són moltes les anàlisis polítiques i les càbales fetes i per fer sobre l'esdevenir polític de Catalunya. Ni sóc capaç de dir alguna cosa diferent al molt ja s'ha dit ni m'interessa entrar en aferrissats debats de legitimitats democràtiques. En el punt en què estem els que vivim a Catalunya sento la necessitat de reflexionar sobre alguna cosa que preocupa a tota la ciutadania: desembocarà tot això en més violència?

Des del pacifisme i l'àrea de coneixement de la investigació per la pau, utilitzem tres nivells de violència per identificar com de lluny estem de viure en una societat idealment pacífica, considerant que el contrari a la pau és la violència (i no la guerra).

D'aquesta manera es distingeixen tres violències. La violència directa, que es refereix principalment a les agressions físiques o de caràcter similar; la violència estructural, que és aquella relacionada amb ordenaments jurídics injustos, marcs polítics antidemocràtics, models econòmics que generen desigualtat o qualsevol element de caràcter permanent d'una societat que oprimeix a una part de la mateixa; i la violència cultural, que no és altra que la dels discursos que promouen o encoratgen les violències anteriors.

Pel que fa a la violència directa és difícil trobar alguna agressió per part dels anomenats independentistes o sobiranistes catalans, més enllà de la lamentable notícia dels 12 policies amb lesions, que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va xifrar en un inici en més de 400 ; sí que ha transcendit però cert nivell de violència per part de grups de nacionalistes espanyols. Això contrasta amb l'excessiva i desproporcionada violència de la Policía Nacional i la Guardia Civil en el seu desplegament a tot Catalunya per evitar el referèndum. Més de 1.000 persones ferides i centenars de vídeos incriminatoris així ho corroboren.

Sobre la violència cultural, si bé és cert que les declaracions provinents de les esferes polítiques han estat majoritàriament les pròpies de la confrontació política, d'entre les moltes declaracions pujades de to de càrrecs polítics de segona fila i de tertulians d'un i altre costat, la violència més acusada l'ha donat el cèlebre "a por ellos", que sense cap dubte va encoratjar molts dels policies que van fer servir la violència en el seu intent per impedir el referèndum de l'1-O. Aquest "a por ellos", emès fins a la sacietat per les cadenes de televisió, no només va encoratjar els policies sinó a alguns radicals nacionalistes espanyols.

Per contra, fins ara no he sentit cap lema que d'una manera o altra animi a la violència dels manifestants independentistes, sinó més aviat al contrari, són nombroses les declaracions de dirigents polítics catalans i de membres de la societat civil que recorden sense descans que les protestes han de ser pacífiques, civilitzades, en calma i sense violència. De fet, les mobilitzacions independentistes catalanes realitzades fins a la data són seguides amb atenció per pacifistes de tot el món.

Finalment, pel que fa a la violència estructural, no m'atreviria a afirmar que hi hagi una espoliació contínua de recursos catalans per part del Govern espanyol o un maltractament pressupostari, tot i que es podria acceptar que en ocasions sembla que pugui ser així. No obstant això, en l'estira-i-arronsa pel denominat "dret a decidir", la inflexibilitat del Govern central i el paper limitador d'un Tribunal Constitucional clarament polititzat, té com a element que també es podria considerar violent, des d'un punt de vista estructural, la creació de la llei de transitorietat sense el necessari debat democràtic que ha de caracteritzar decisions de tal calat.

La dura, ferma i contundent decisió de suspendre l'autogovern català per part del Consell de Ministres, i de col·locar Mariano Rajoy com a president d'Espanya i de Catalunya, pot ser que no l'ajudi a aconseguir (sense coerció diplomàtica) suports internacionals, ni tampoc una bona imatge a Catalunya, ni que estigui generant, evidentment, un clima de diàleg, però pot ser que respongui a l'oportunitat política que ha identificat un partit i un govern amb seriosos problemes d'imatge i credibilitat pels nombrosos casos de corrupció que esquitxen el seu partit i càrrecs polítics, sense importar-li la violència que pugui  generar.

L'"a por ellos" que espontàniament es va reproduir a moltes de les capitals espanyoles de les que sortien els policies camí de Catalunya, i que mostra un sentir potser majoritari a Espanya, que tant el PP com C's pretenen capitalitzar, i respecte al qual el PSOE no vol ser menys, ha creat una oportunitat política.

De tot aquest embolic, que sense els pics de violència i autoritarisme que ha tingut, no hagués estat més que una derivada més d'un necessàriament llarg procés per acordar una nova relació entre Espanya i Catalunya per a les properes generacions, potser hi ha qui vulgui situar-se a la violència del "a por ellos", en la creació de bàndols, d'enemics, que  és condició necessària per a la violència. La irresponsabilitat política pot portar al fet que no només la societat catalana sinó també l'espanyola s'embarqui en retòriques bel·licistes que generin aquesta fractura social de la qual tothom parla però que jo, immigrant a Catalunya, relativament o ocasionalment equidistant, encara no he vist com a tal.

La vida segueix i ha de seguir a Catalunya, al mateix temps que es donen lluites polítiques, divergències de posicionaments i diferències ideològiques. La convivència pacífica en el dia a dia ha de prevaler sobre els interessos d'uns pocs, sobre els càlculs polítics, sobre les perspectives electorals que han portat al govern del PP a aplicar el cèlebre article 155. Abans o després el poble de Catalunya decidirà quina relació vol tenir amb Espanya, mal que els pesi a molts, i haurem de acceptar-ho, perquè més enllà de les banderes, les pàtries i els déus, ens queda el dia a dia, que mereixem i hem de viure en pau. Que les violències encoratjades des de dalt no trenquin la convivència. Fem el possible perquè l'"a por ellos" del nacionalisme radical espanyol amb Rajoy al capdavant no trenquin una pau social que fins avui, i malgrat la diversitat i divergències polítiques, ha prevalgut a Catalunya.