Oriol Junqueras. Vicepresident del govern de Catalunya

L'horitzó pot semblar tèrbol quan hi ha deu homes i dones a la presó, dos activistes socials que sempre s'han caracteritzat per la seva lluita cívica i pacífica al servei del país i de les lluites socials i culturals, i el gruix del Govern de Catalunya escollit pels ciutadans. Perquè si bé asseguren que ara n'hi ha un altre, de Govern de Catalunya, ningú no pot negar que aquest no l'ha escollit ningú. És senzillament el fruit d'un acord entre el PSOE i el PP pel qual el PP usurpa el Govern de Catalunya i reparteix el botí entre alguns dels seus dirigents. I això sense tenir en compte què passarà amb els membres de la Mesa del Parlament, que avui han comparegut davant el Tribunal Suprem, als qui faig arribar tot el nostre escalf.

Una altra part del Govern és a Brussel.les, amb el President Puigdemont, l'únic President legítim que té Catalunya. Senzillament perquè és el fruit del mandat dels ciutadans que van anar a les urnes el 27 de setembre de 2015, en les que van ser les eleccions més participades de la història. Uns, som a la presó. De fet hem anat de cap a la presó sense ni temps per plantejar cap defensa. Els altres són a Brussel.les, a l'exili però al carrer. Per decisió de la justícia belga. El contrast no pot ser més evident. La mateixa situació, el mateix cas, ha fet que la justícia espanyola decretés presó ipso facto. I la belga, llibertat. Una o altra ha pres una decisió errònia, sens dubte.

Que la justícia espanyola no actua com l'europea no és una opinió. També és senzillament un fet. Però no acaba aquí la dissonància. La justícia espanyola tampoc no té cap pressa per saber qui és un tal M. Rajoy del PP que cobrava comissions, de fet és que senzillament no té cap interès a saber-ho. La justícia espanyola no és només que avui actua diferent que la belga. És que la justícia espanyola enllesteix amb una celeritat màxima i implacable en uns casos mentre en d'altres més que no tenir pressa senzillament és que es fa l'orni. No deu ser pas tan complicat saber qui és un tal M. Rajoy que s'embutxacava sobres carregats de bitllets. Pregunto, ningú no sospita qui és M. Rajoy del PP? No ho sap el soci del Bloc 155, Pedro Sánchez, tan entusiasta i perspicaç ell en la unitat d'Espanya? De debò que no ho sap? Per contra, veiem com volen incautar-se de les nostres vides, prendre'ns-ho tot. Deixar a les nostres famílies, als nostres fills, sense res, amb embargaments per valor de 6,3 milions d'euros. Sense demostrar res de res, sense judici. En rigor, pitjor encara, afirmant que no s'ha gastat ni un euro d'aquests 6,3, certificat pel mateix Ministeri d'Hisenda i, alhora, passant-nos una factura per aquest valor. Però no saben, en canvi, qui era M. Rajoy, el dels sobres en negre. I els sobres de tota la cúpula del Partit més corrupte d'Europa.

Que l'Estat espanyol té un problema greu de carències democràtiques salta a la vista. Ja poden negar-ho tant com vulguin. És així. Per això també necessitem un Estat sa, un Estat just, un Estat veritablement democràtic. Perquè quan l'arbitrarietat s'instal.la al poder, quan s'entoma amb normalitat el que per a tothom és una flagrant democràcia d'ínfima qualitat, tot el sistema se'n ressenteix i les garanties de l'Estat de dret fan fallida. Per això els demòcrates tenim l'obligació i la necessitat de construir un país net i just i de ser severs amb la corrupció. La corrupció és la decadència d'una societat, una societat corrupta és una societat malalta. I en el combat contra la corrupció, els demòcrates hem de ser taxatius. Si la nostra lluita també és de valors hem de donar exemple. Perquè aquest virtuosisme també serà una victòria ètica i moral front el Bloc del 155, en el que cohabita una veritable indústria de la corrupció. I per obtenir aquesta victòria, que alhora legitima la nostra causa, no podem deixar cap esquerda, cap. Perquè per petita que sigui l'eixamplaran per contrarestar la nostra fortalesa i determinació. Per això també ens cal foragitar tota corrupció de Catalunya. I perquè allò a q aspirem és a construir una República que s'alci sana, sense arrossegar cap tara. Perquè la corrupció fa mal a la nostra societat i perjudica i deslegitima la nostra causa. I aquesta tara ni la volem ni ens la podem permetre.

Com tampoc no podem acceptar que als carrers del nostre país s'hi exerceixi la violència. En un país on grups d'indesitjables poden agredir o apallisar impunement a desenes de persones, més d'un centenar, la convivència esdevé amenaçada. Com és possible que malgrat haver múltiples proves visuals dels autors materials de les agressions cap jutge els hi hagi demanat responsabilitats? Però com és possible? I em pregunto novament com poden dormir amb la consciència tranquila aquells Partits que cohabiten amb aquesta violència? Com és que almenys no la denuncien davant els jutjats si les agressions tenen lloc, molt sovint, després d'actes o manifestacions en les que participen i/o donen suport partits com el PP o el PSC? Tant els és que això passi? Però en quina mena de país o societat volen viure? En una en que es pot apallissar la gent i que no passa res de res? De debò? I si un dia algú s'hi torna? A on ens portaria?

Les diferències s'han de dirimir democràticament, senyors del PP i el PSC. En nom de la sagrada unitat d'Espanya no es pot agredir a la gent, senyors del 155. No hi ha excepcions. En nom de la sagrada unitat d'Espanya tampoc no s'hauria de poder assaltar les institucions catalanes, ni posar-les en mans d'aquells que volen destruir l'escola catalana, fomentar els guetos, fiscalitzar els mitjans de comunicació o destrossar la sanitat pública. A base de cops mai s'ha construit res de bo.

L'horitzó s'anirà aclarint en la mesura que persistim. La resiliència a la injustícia, a la violència i els abusos, a l'autoritarisme, a la maldat, ha de ser la nostra virtut. És en les adversitats que surt a la llum la nostra virtut deia Aristòtil. I el nostre és un poble virtuós. Ho ha estat sempre i no ho deixarem pas de ser ara. Seguim. Somrient a l'adversitat, superant les dificultats i perseverant. I amb unitat d'acció. Aquesta és una de les claus de la victòria. No pas la d'uns sobre els altres. No ens equivoquem. La victòria l'hem d'assaborir tots i sobretot ha de beneficiar a tots els ciutadans del nostre país. Cap esperit de revenja, cap voluntat d'infligir a altres el dolor que ens causen. Cap. I sí voluntat de viure i conviure, en llibertat.