Nacionalisme espanyol, aquesta és la qüestió

09 Nov 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Javier Segura. Professor d’Història

El referèndum del passat 1 d’Octubre a Catalunya, en el qual la ciutadania catalana va fer un exercici exemplar de resistència democràtica i pacífica per protegir els col·legis electorals de les agressions policials, la vaga del 3 d’octubre, en protesta per la repressió policial, i la Declaració d’Independència, aprovada el passat 27 d’octubre pel Parlament i celebrada amb alegria als carrers de Barcelona, ​​han suposat la segona gran sacsejada democràtica del tauler polític espanyol des del 15M.

Davant seu, la crida del rei Felip, en el seu missatge del 3 d’octubre, al “tancament de files” al voltant de “la llei i l’ordre”, la concessió pel Senat al Govern de Mariano Rajoy de poders extraordinaris per suspendre l’autonomia de la nació catalana i convocar eleccions, en aplicació del conegut article 155, i la deriva repressiva que es va deslligar des de llavors, que manté a la presó als presidents de l’Assemblea Nacional catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart , i que s’ha vist consumada, el 2 de Novembre, amb l’empresonament del vicepresident Oriol Junqueras i de vuit consellers del Govern, en virtut de les querelles interposades per Jose Manuel Maza, fiscal general de l’Estat, en què el Procés s’equipara amb un cop d’Estat, han posat en evidència el costat més sòrdid del règim del 78.

I a tot això cal afegir la decisió del jutge del Tribunal Suprem que ha ordenat l’empresonament, eludible sota fiança de 150.000 euros, de la segona autoritat de Catalunya, Carme Forcadell, i ha dictat altres mesures cautelars per a la resta de membres de la Mesa del Parlament que formen part de partits sobiranistes, per uns suposats delictes de rebel·lió, sedició i malversació.

Parlem amb propietat. Si entenem un cop d’Estat com l’operació d’un grup de poder per prendre per la força el control i el govern d’una institució, desplaçant als seus governants legítims, és evident que no hi ha hagut més cop d’Estat que el derivat de la voluntat del Govern de Mariano Rajoy, amb el suport de Ciutadans i el PSOE, d’aplicar la versió més dura i, a més, dubtosament constitucional del 155.

En efecte, l’article 155 només diu que el Govern “pot adoptar les mesures necessàries” per obligar una comunitat autònoma al “compliment forçós” de les seves “obligacions” constitucionals. No especifica més i, per tant, actua en la pràctica com el calaix de sastre en el qual hi cap qualsevol interpretació que convingui al Govern. L’elecció de les “mesures necessàries”, per tant, és un assumpte de voluntat política. No cal indagar molt per adonar-se que mesures com el cessament del Govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament o la imposició del control als Mossos d’Esquadra, entre d’altres, no responen al desig de restaurar la legalitat, sinó a l’objectiu polític inconfessable de desmantellar la capacitat d’autogovern de les institucions catalanes i, de passada, acabar amb el nacionalisme català com a opció política legal. En aquest escenari, el paper que juga la Fiscalia, a través de José Manuel Maza, és el de judicialitzar un assumpte de naturalesa política, que suposa, de passada, l’ocultació de la condició de presos polítics dels encausats.

Quina contribució a la resolució de la “qüestió nacional” cal esperar d’unes eleccions per a les quals s’ha dissenyat un context d’excepcionalitat, pensat per a alterar la relació de forces del Parlament de Catalunya a favor del tripartit unionista, PP, C’s i PSC ? Hi ha espai per a la negociació política en aquest escenari després de l’acceptació del repte electoral del 21 de desembre pels grups polítics?

Vegem:
D’entrada, tota negociació política al voltant de la qüestió nacional a Catalunya ha d’establir, el punt de partida. Si no és així, les crides al diàleg (entre qui i per a què?) cauen en el buit.

En aquest sentit, hi ha un missatge bastant estès que atribueix la situació viscuda a Catalunya en les últimes setmanes al “fracàs de la política”, com si aquesta situació pogués circumscriure a un conflicte entre la Generalitat i l’Estat central, al marge de la ciutadania , autèntica protagonista del Procés, en què les dues parts són igualment responsables. El mite dels dos bàndols!

La realitat ho desmenteix. Des que, a partir del 2012, donessin començament les mobilitzacions a favor del “dret a decidir”, el Govern del Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant, coneixia perfectament l’existència a Catalunya d’una profunda demanda ciutadana a favor de la independència. Si des de llavors no hi va haver diàleg no va ser per la falta de disposició al mateix de les forces del nacionalisme català, sinó per la negativa del Govern del Partit Popular a impulsar-lo en els únics termes en què és possible emprendre’l, és a dir, partint del reconeixement de la identitat nacional de Catalunya. La obcecació calculada del Govern de Mariano Rajoy en afirmar que el diàleg, que és un diàleg sobre la qüestió nacional a Catalunya, s’ha de fer “dins de l’ordre i la llei”, és a dir, negant la pròpia realitat nacional de Catalunya, és una burla.

 

No hi ha negociació possible sense un replantejament del debat entre la visió uninacional i plurinacional de l’Estat espanyol. És un debat llastrat, certament, des que a les Corts Constituents que van donar lloc al règim del 78 es va decantar, en l’article 2 de la Constitució, per la subordinació del “dret a l’autonomia” a la “indissoluble unitat de la Nació espanyola , pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols “, la qual, a més, en l’article 8, delega en l’Exèrcit, sota el comandament monàrquic imposat per Franco, la missió de “defensar la seva integritat territorial”. va ser un triomf del nacionalisme espanyol més conservador, resultat de la pressió exercida per l’estament militar a favor de la posició defensada per Aliança Popular, nucli de l’actual Partit Popular.

Sense capacitat per afrontar democràticament la qüestió nacional, el rebuig i l’hostilitat cap al procès sobiranista de Catalunya ha estat una constant del nacionalisme espanyol, especialment des que, el 2005, el Govern presidit per Pasqual Maragall impulsés la reforma de l’Estatut de Catalunya, impugnat el 2010 pel Tribunal Constitucional a instàncies del Partit Popular. On era el problema? Recordem: les primeres mobilitzacions ciutadanes després de la sentència del Constitucional van anar a favor de l’Estatut.

És evident, per tant, que sense qüestionar amb claredat els articles esmentats, cosa que toca després de 40 anys, qualsevol reforma constitucional que pretengui avançar en noves construccions de sobirania, es fa impossible. A què hauria hagut d’esperar la ciutadania catalana per a que el “dret a decidir” sobre la l’autodeterminació es fes efectiu?

Per concloure: Aquest no és només un assumpte català. És el resultat de la manera que ha adquirit a Catalunya la crisi de representativitat que va donar lloc al 15M. Per això s’ha d’interpretar el cop del Govern de Rajoy en clau estatal, integrat en un projecte d’Estat-nació en què conflueixen els principis del neoliberalisme, que suposen la mercantilització dels béns públics i la vida social en benefici dels grans capitals, i els del nacionalisme espanyol, que impliquen l’exclusió de tota “vel·leïtat” que qüestioni el status quo. En aquest sentit, les polítiques antisocials, l’intent de neutralitzar la protesta social amb les “lleis mordassa”, el control polític de la judicatura, l’ús de les clavegueres de l’Estat per escapçar moviments alternatius … formen part del mateix “pack” que la recentralització entorn del “mite de la unitat d’Espanya” (1): és el projecte de desmantellament de l’Estat social i democràtic, el constitucional, a favor de l’Estat neoliberal-uninacional. Aquesta és, crec, la qüestió.

(1) Considero que el concepte dominant de la unitat d’Espanya, el fabricat pel nacionalisme espanyol, és una construcció imaginària (mite) que explota valors identitaris, amb una forta càrrega emocional, com l’orgull de ser espanyol o la igualtat entre espanyols , per legitimar la idea real de la unitat d’Espanya com a unitat política dels territoris entorn a l’Estat central.


comments powered by Disqus