Fora de joc

Converses de sobretaula dominical

El personal està grogui­ i entre les cordes a l’espe­ra de tres cop de puny letals: l’ajornament de l’edat de jubilació,  l’abaratiment de l’acomiadament i la introducció del co­pagament a la sanitat pública. El KO pot ser antològic i ningú sap si l’Estat del benestar es podrà tornar­ a posar dempeus o bé acabarà malvivint com els boxejadors tocats.

Els governants fan cara de pomes agres, als sindicats els tremolen les cames i els empresaris exigeixen que els treballadors paguin per treballar, i mentrestant el personal no dorm fent uns números impossibles de quadrar a la baixa. L’aixeta del crèdit s’ha estroncat i ja no és suficient deixar de pagar el gimnàs o atipar-se de pizzes i kebabs. Els directors dels bancs arrufen el nas i diuen que, si no és imprescindible per a la feina, potser caldria vendre el cotxe, no tant pel valor depreciat del vehicle com per l’estalvi corrent (uns 350 euros mensuals de mitjana). Sempre queda la sortida de la conversió a la sostenibilitat ecològica o de la millora del transport públic, abans d’acceptar que s’ha tocat fons i que el manteniment del cotxe és un luxe vedat.
Des de les festes de Nadal que no s’havien retrobat a taula plegats, els tres germans. Recorden el tràngol de portar la mare afectada pel mal d’Alzheimer a la residència, malgrat que, ben aviat, es van tranquil·litzar quan es van adornar­ que era la millor solució per a ella. Avui, en canvi, han de prendre la decisió de fer-se’n càrrec personalment i d’establir els torns mensuals entre ells. No poden continuar pagant els mil euros mensuals per cap. El més gran xiu­xiueja que la mare serà com la caixa de la Sagrada Família, que va passant de casa en casa.

Más Noticias