L’ànima del PSC, en perill

Com en l’àmbit de la salut, en política una bona diagnosi és la meitat de la solució del problema. Aquest cap de setmana ho ha fet el PSC i, el pròxim, li toca a ERC. José Montilla ha fet els deures i ha posat l’accent a bandejar el debat identitari per centrar-se en com sortir de la crisi sense perdre massa llençols en la bugada. Convé recordar que les enquestes d’opinió i els sondejos electorals situen en el primer trimestre del 2009 l’inici de l’obertura de la forquilla entre el PSC i CiU respecte de la intenció de vot. És la crisi econòmica i, molt especialment, l’actitud de fugir d’estudi, primer, i les retallades socials disfressades de reformes, després, que pren el Govern del PSOE el que desmobilitza l’electorat socialista. ¿O és que ningú es recorda de la vaga general del proppassat 29 de
setembre ?
La confrontació entre les suposades ànimes catalanista i espanyolista del PSC només és un debat que interessa als seus adversaris polítics. De la mateixa manera que, quan governava CiU, el PSC posava sal a les ferides obertes en la pugna entre CDC i UDC. ¿O és que ningú es recorda de la fugida del Govern de Josep Antoni Duran i Lleida l’any 2001, quan va perdre la batalla successòria de la presidència de la Generalitat?
Montilla l’encerta en l’autocrítica de la manca de lideratge –calen més idees que gestió– i en la crítica al PSOE, que des de l’inici de la formació del Govern d’entesa, catalanista i d’esquerres, el va rebre de cua d’ull i li ha posat massa brosses al beure. La socialdemocràcia no se’n surt, com diria Tony Judt, i pot desaparèixer davant l’eclipsi de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (solidaritat).