Fora de joc

El PSC contra les cordes

La trista imatge del PSC és la d’un boxador que s’abraça a l’adversari per no caure noquejat a la lona del quadrilàter a l’espera que el toc de campana li permeti agafar aire, tancar les ferides obertes i continuar un assalt més amb l’esperança d’acabar dempeus i, per què no dir-ho, també amb la il·lusió d’engaltar un punch d’esquerra al fetge del contrincant.
El problema del PSC, però, no és com aguantar l’envestida en el proper assalt de les eleccions generals, en el qual Duran i Lleida somia amb el sorpasso i deixar-lo KO, sinó com evitar que el càstig rebut el deixi sonat per sempre més. D’aquí que molts pensin que és millor llançar la tovallola, donar el combat per perdut i esperar recuperar com més aviat millor l’agilitat de les cames, els abdominals ben musculats, el cop de puny demolidor i, sobretot, la claredat d’idees.
El problema del PSC no són ni les passades eleccions municipals ni les properes eleccions generals, sinó la manca de lideratge i no saber com es reinventa políticament davant l’ensulsiada de la socialdemocràcia europea.

El PSC la va encertar fa tot just 33 anys quan va aconseguir construir una força política catalanista i federal superadora de la confrontació històrica entre el socialisme espanyol i el socialisme català. D’aleshores ençà ha esdevingut una força central al país, i en els darrers anys amb una acumulació de poder institucional gairebé absolut, Generalitat inclosa. Ara, com Jesús de Natzaret, ha arribat el moment del viacrucis i de la crucifixió esperonada pels summes sacerdots del temple de la catalanitat, emprenyats des del dia que hom es va atrevir a fer-los-en fora. La qüestió és saber si hi ha més vida més enllà de la mort, si el PSC serà capaç de ressuscitar en la política catalana i espanyola amb claredat d’idees, veu pròpia i un suport majoritari de la població.
Ara com ara, ens hem de conformar amb l’espectacle patètic de l’abraçada de Quim Nadal a un pobre Oriol Pujol que, malgrat tot, prefereix aquest mort a la mossegada de la dama de blanc (li escau el color blanc, a la senyora Alícia Sánchez-Camacho). Per cert, ¿no havien pactat ajornar les modificacions en l’àmbit
urbanístic?

Más Noticias