16/01/2012

Portugal va ser l’ú­nic país d’Europa que va perdre població en la dècada dels anys seixanta del segle passat. A l’exili, per raons polítiques, i a l’èxode, per raons econòmiques, s’hi van afegir els pròfugs d’unes forces armades empantanegades en diversos conflictes per tot l’extens i distant imperi colonial portuguès. Ara, el primer ministre conservador, Pedro Passos Coelho, ha declarat, sense embuts, que el futur dels joves passa per
l’emigració.

En aquest sentit, Coelho ha esperonat els professors sense feina ha tocar el dos a països de llengua portuguesa, com ara el Brasil i Angola. El problema és que aquests països han fet saber, davant el suggeriment del primer ministre portuguès, que de moment no en necessiten, de professors. Tot amb tot, el Brasil i Angola constitueixen la destinació preferida de la nova onada emigratòria, caracteritzada per un perfil de joves entre 25 i 34 anys, amb una lleugera majoria de dones, ben formats i qualificats professionalment. Sense comptar l’augment de visats temporals, per raons de treball o d’estudi, la residència permanent de ciutadans portuguesos al Brasil va passar, segons dades oficials, de les 276.703 persones el desembre del 2010 a les 328.856 el juny del 2011, que s’afegeixen a les 91.900 registrades a Angola.
Portugal ha estat, certament, un país tradicionalment d’emigrants. Del 1960 al 1974 van tocar el dos un milió i mig de portuguesos, gairebé un 20% de la població. No obstant això, la democratització del país i l’ingrés a la Unió Europea van reduir l’emigració a 230.000 persones en el període comprès entre el 1974 i el 1988. Ara, les polítiques d’austeritat fiscal orientades a fer front al deute han tornat a fer créixer l’emigració amb un volum semblant al dels anys seixanta. Només l’any 2011 van marxar del país 120.000 persones.
El diari portuguès Público criticava el primer ministre Coelho per tornar a fer servir la vella fórmula de l’emigració com a recurs per afrontar la crisi econòmica. Els editorialistes no tan sols es lamentaven del malbaratament del capital humà davant la sagnia de mà d’obra qualificada, sinó també del punyent missatge oficial que pregona que Portugal és un país que no val la pena.