Fora de joc

Els lectors com a propietaris del diari

Recordo la seva veu profunda, la gesticulació de les seves mans dibuixant idees amb el fum de la cigarreta i la seva mirada neta i clara amb la nineta del ulls creixent com la dels gats. Recordo, fa una pila d’anys, Lucio Magri predicant la bona nova en una aula de la Universitat de Bolonya. He conegut la mort assistida del dirigent comunista italià fa poques setmanes tot coincidint amb l’anunci de les dificultats financeres del diari que tenen a les mans (espero que els lectors de pantalla el comprin, si més no, de tant en tant). Aquestes circumstàncies m’han fet pensar en Il Manifesto, el diari que va fundar l’any 1969 amb altres companys i companyes expulsats (ara fins i tot Pietro Ingrao creu que va ser un error) del Partit Comunista Italià.

Vaig arribar a Bolonya tot just després de la mort d’Enrico Berlinguer, el mes de juny del 1984. Bolonya era la Grassa, la Dotta i la Rossa (vaja com la Cristina Almeida, que deia sorneguer un bon amic) i tenia com a símbol les famoses Due Torri (una escapçada per la meitat) i, no cal dir, el diari local amb un nom ben tronat d’Il Resto del Carlino (la torna d’una moneda, que era el valor del diari publicat l’any 1885) de fort regust conservador i clerical. Hi havia altres diaris, esclar, a mi L’Unità, el llegendari diari fundat per Antonio Gramsci l’any 1924, me’l portaven a casa els vells compagni de l’agrupació Sant Donato i jo, de tant en tant, comprava Il Manifesto, amb un subtítol llampant. Quotidiano comunista.
No recordo amb exactitud la tirada d’Il Manifesto de la meva estada italiana però deurien ser al voltant dels 70.000 exemplars. Déu n’hi do!, però insuficients, tanmateix, per cobrir les despeses d’un diari, a més a més, amb publicitat escassa. Per això calia injectar diner de tant en tant i ho feien, de bon grat, els lectors comprant, en un dia anunciat però ordinari (sense suplements especials o altres productes vinculats), el diari a un preu deu vegades superior. D’aquesta manera, els lectors es rascaven les butxaques, fins i tot jo, que les duia ben pelades, ja que ens sentíem compromesos a preservar la seva mirada crítica, lúcida i honesta. Encara avui Il Manifesto continua publicant-se en paper.

Más Noticias