Merkel a Espanya, Salmond a Catalunya

Va ser Niceto Alcalá-Zamora, futur president de la Segona República, que va retreure a Francesc Cambó, en seu parlamentària, la seva bipolaritat política: d’una banda, volia ser Bismark a Espanya, exigint una política proteccionista que afavorís la indústria tèxtil catalana i, de l’altra, Bolívar a Catalunya, l’heroi sud-americà de la secessió de la corona d’Espanya.
El president Artur Mas ara es vanta d’haver estat el pioner a aplicar la política d’austeritat fiscal d’Angela Merkel a Espanya tot marcant el pas al nou govern del PP en les retallades del sector públic i la introducció del repagament en els serveis públics essencials per mitjà de taxes. Així mateix, aplaudeix amb ganes la contrareforma laboral aprovada pel Govern espanyol i l’esperona a anar més lluny bandejant els sindicats, que fan més nosa que servei, i retallant fins i tot drets constitucionals com per exemple el de vaga, apel·lant –per descomptat!– a l’interès general.
El Govern dels millors, un any després, però, no ha aconseguit ni reduir l’atur, ni reactivar el creixement econòmic, ni tan sols complir amb els objectius fixats del dèficit públic. Tanmateix, en els pressupostos del 2012, el president Mas continua passant el ribot a les despeses i el plateret pels serveis públics utilitzats. Tot amb tot, si enguany tampoc es veu la llum al final del túnel, el president Mas sempre li quedarà el recurs de convocar eleccions a l’avançada amb la pastanaga del pacte fiscal i la promesa que, amb la fi de l’espoli de l’Estat espanyol, els catalans ho tindrem gairebé tot de franc.
Artur Mas, sense despentinar-se, passa en un tres i no res de fer d’Angela Merkel a Espanya, posant a ratlla les comunitats autònomes, a fer d’Alex Salmond a Catalunya, pregonant el dret a decidir, sobretot pel que fa a la fiscalitat. El problema, tanmateix, és el nucli dirigent d’ERC, que encara li riu les gràcies i està disposat a pintar-se l’estelada a la galta i ensenyar el cul, si s’escau, com els herois escocesos de Braveheart. Un altre problema punyent és que el PSC no ha descartat la subalternitat de la sociovergència i és incapaç de vertebrar una alternativa a les polítiques de la dreta, tant catalana com
espanyola.