Fora de joc

La necessitat de la memòria democràtica

A hores d’ara, ja no sabem si el Memorial Democràtic és més mort que viu. El PP va votar en contra de la seva creació i CiU, després de fer-se pregar molt, es va abstenir. El PP mai ha tingut empatia per les víctimes de la dictadura franquista i CiU mai va creure en la necessitat de promoure polítiques públiques de memòria democràtica. En aquest sentit, l’any passat van retallar el 42% del pressupost del Memorial Democràtic i la Subdirecció General de Memòria i Pau va xuclar bona part de les seves competències i, molt especialment, la repartidora de les subvencions a entitats i ajuntaments. Enguany, esperonats pel PP, han continuat les retallades fins a deixar un organisme amb més pa que formatge.
A diferència de CiU, no discutirem la legitimitat i la competència de CiU (fins i tot d’Unió) de dirigir el Memorial Democràtic, com ells ho han fet amb partits profundament nacionals, indiscutiblement antifranquistes i netament democràtics (d’esquerres també, per descomptat!). El que ens sap greu és la castració física i química d’un organisme esperonat per l’Associació
d’Expresos Polítics de Catalunya.

No es tracta de fer història, cosa que ja fan les universitats, sinó de preservar els valors democràtics en la memòria col·lectiva i en l’espai públic. La proposta de l’equip de govern de Castelldefels, format pel PP i CiU, d’aprofitar l’ampliació de la biblioteca municipal per esborrar el nom de Rafael Fernández Jurado palesa la necessitat de fomentar la Memòria Democràtica. Un disbarat que voldríem entendre que és fruit de la ignorància i no pas del sectarisme polític.
De segur que ens trobaríem l’expresident Jordi Pujol i el conseller Ferran Mascarell entre els primers avaladors d’un nom que honora la ciutat i el país.
En aquest sentit, seria oportú que el nou director del Memorial Democràtic estirés les orelles a l’Ajuntament. Així com el president de la Generalitat fes saber que s’estan traspassant línies vermelles de país. Si no ho fa, haurem de creure que la famosa transició nacional és cap a l’Espanya cutre i franquista, que esborra els noms de Pilar Bardem dels carrers de Sevilla i de la Pasionaria a Elx.