Antonio Baños

Les vagues d'una inftesa de pa i xocolata

No fa tant jo era un marrec. En aquells anys, però, encara no teníem pel·lis de Pixar ni aquests llibres educatius que t’ensenyen a menjar bé, portar-te bé i ser un motivat. Així que, per distreure’m, recordo que el meu avi m’explicava històries. Com que per culpa del franquisme desconeixia les aventures d’en Batman, el bon home transmetia les nissagues de la lluita obrera com la vaga de La Canadiense a la Barcelona del 1919, que va aconseguir que s’implantessin les vuit hores laborals. Em parlava dels màrtirs de Chicago, de les assassinades a la Cotton Textile i el Dia de la Dona Treballadora. Perdoneu-nos, però encara no sabíem res de Hanna Montana.

El cas és que amb el temps em va quedar una idea futbolística del que és una vaga. Digue’m mourinhista però si jugues a la vaga és per guanyar. Tant és que duri un dia o vint, la qüestió és aconseguir el que es demana. Per això em costa entendre aquestes vagues modernes d’una sola jornada. Si la vaga antiga és com una final amb pròrroga i penals, les d’avui són com el xut d’honor d’una Miss: aplaudeixes, rius i després baixes la pilota de la taulada i llestos. És el que passarà amb la vaga d’avui (molt estupenda, d’altra banda). La fas, a la nit sopes una truiteta i l’endemà a la feina.
A la premsa publicarem la xifra dels milions perduts per l’actitud dels treballadors i el sindicat demanarà perdó per les molèsties; perquè això de les vagues fa pobre i antiquat. Entenc que paralitzar un país sencer pels drets laborals és de pèssima educació, terriblement incívic i dolent per al turisme. Només gent endarrerida com els grecs encara ho defensa. Els grecs i un servidor. Jo, no per maldat, només perquè em recorda els feliços temps de pa i xocolata de la meva infantesa.

Más Noticias