Antonio Baños

Espanya és culer i no pel que sembla

La conncatenació de dates entre la victòria del poble català i la de la selecció espanyola ha estat una casualitat afortunada. La premsa de la capital, embogida pel Mundial, ha negligit el nostre clam. Per una vegada a la vida s’han oblidat d’insultar-nos i hem aprofitat la mani per quedar entesos entre nosaltres. Fins i tot en això hem de donar (com sempre) les gràcies a Iniesta i companyia. Hem parlat de l’Estat i ells han dit gol. Hem demanat independència i ens han respost que era fora de joc. Fantàstic, estem a la frontissa per la qual, per fi, Espanya ha passat a ser anímicament culer i Catalunya un país pràcticament madridista. Com dic sovint a casa: no ens atabalem; puc explicar-ho.

Fins avui, bona part del catalanisme era d’arrel essencialment sentimental. Una projecció melancòlica cap al passat i encara més melancòlica cap al futur. En aquest Estat, el futbol va ser l’única possibilitat de veure plasmades de forma física les satisfaccions nacionals que el cos ens demanava. El culer sublimava, entre el victimisme i l’exaltació, la incapacitat d’una política real. El Reial Madrid, esclar, exercia els valors contraris: institucionalisme, poder i el monopoli de l’èxit.
Dissabte, un milió de persones demanava drets polítics amb una serenitat pròpia d’un dia laborable. Dilluns, la rèplica de la premsa i la política va ser la vuvuzela i la confusió (tan catalana, però) entre pàtria i plantilla. Així que, per un estrany dríbling de la història, hem arraconat el romanticisme i ara ja fem números (la presència de la patronal no va ser debades). A Espanya han deixat estar la política per ser com els culers antics: seguidors, somiatruites i redimits de tot error pel gol. Siguem ara en política com aquells madridistes de tota la vida: resultadistes, ferms, eficaços i, si pot ser, triomfants.

Más Noticias