08/08/2011

Entre la gent menys perspicaç de la política i el periodisme, la que encara creu que la realitat és allò que surt a primera plana d’un diari, es pensava que el moviment del 15-M s’havia desactivat per vacances. Per això, a Madrid, amb una temeritat fruit de la ignorància, es va procedir a desmantellar el punt informatiu de Sol. Aquí, a l’empara de la calor, la Generalitat va pensar que podia tancar petits centres d’atenció primària i que, amb la pretemporada del Barça, l’atenció del públic estaria distreta. Grans errors.
El 15-M ha aprofitat l’estiu per practicar accions i discursos força atractius i eficaços que ens donen moltes esperances. I davant d’aquesta agenda positiva, potser sigui un bon moment per destacar algunes diferències, més ben dit, un decalatge que s’està produint entre el dinàmic moviment madrileny i l’agònic sector català. Entre els policies de Sol i les autoritats sanitàries de l’hospital de l’Esperança al barri de Gràcia.
Per una banda, tenim que a Madrid hi ha hagut, per dir-ho d’alguna manera, una "passió administrativa" en l’ordre de prioritats. Per exemple, la Llei Electoral i tots els temes que pertoquen a la classe política i a la representació en general. A Barcelona no ha lluït gaire aquesta dèria i, fins i tot, el bloqueig al Parlament el famós dia de l’helicòpter va ser per aturar uns pressupostos. Les retallades han prioritzat l’ambulància sobre la circumscripció electoral. Han fet urgent i físic el que era polític.

És un joc, doncs, entre metges i policies. Mentre a Madrid la lluita passa per recuperar Sol i el seu sentit simbòlic com a força deliberativa (l’àgora), a Barcelona s’ocupen i es col·lapsen centres de salut i hospitals donant suport a la lluita dels treballadors de la sanitat pública. Allà s’intenta guanyar l’espai públic, la plaça, per a la deliberació. Aquí s’intervé sobre l’Estat del benestar per visibilitzar les veritables intencions dels extremistes de la tisora. Per amplificar el fet que la crisi és d’institucions però, sobretot, de drets socials.
Per il·lustrar aquestes dues potes del moviment, dues fantàstiques anècdotes. Dimecres a la nit, una dona es va atansar fins a les urgències de l’Esperança i es va desmaiar. Com que el centre era tancat, va ser atesa per activistes que tenien formació sanitària. A Madrid, el SUP (Sindicat Unificat de Policia) es queixava de la quantitat d’hores que feia que els pobres treballadors del ram dels antiavalots defensaven l’espai buit de Sol. A més, ja comptaven amb les hores extres que els esperen amb la propera visita del Papa. A Barcelona es demostra que l’activisme és una forma comunitària d’acció. Capaç de transformar un espai i de donar resposta comunitària de forma autònoma, sense concurs de cap autoritat (en aquest cas sanitària). Des de Madrid ens arriba la imatge de la impotència policial per negar l’espai públic. Per blindar totes les places a totes les hores cada dia. L’hospital tancat i el policia desbordat són la prova dels límits de l’autoritat. De l’esgotament real d’un sistema, d’una administració que sota el sol d’agost perd l’esma i la virtut.
Vindrà setembre i tornarem a veure i a patir la cara sorruda de l’Estat en ple col·lapse. Tornaran els mestres, els obrers regulats, els fixos discontinus. I també els ministres d’Interior. I aviat, massa aviat, la tisora ens acabarà unint a tots. Des d’Almendralejo fins a Tel Aviv.