Antonio Baños

Pelleringues insurgents

Jo no sóc de platja. No hi vaig mai. En el cas de Barcelona, em sembla un dels espais més infernals que es poden trobar a la Terra. I tampoc sóc un naturista entusiasta. Quan jo era jove, la platja nudista del jovent era una que anomenàvem Txernòbil, que es trobava sota les tres xemeneies d’Endesa. Era un paisatge postindustrial tal com era la moda de llavors. La Fura dels Baus, Mad Max, els euromíssils i la central atòmica que va rebentar ens donaven un marc conceptual que permetia empassar-se la brutícia ambiental com a part d’una gran performance cultural.
Avui patim Fukushima i l’estètica dominant és la d’un capitalisme fatxenda ple de silicona i exclusivitat. Per això, la platja i els nudistes de Sant Sebastià han entrat amb força dins el meu imaginari. Al racó del meu cor reservat als temples de la resistència contra l’opressió. Aquesta platja és ja com el parc de Haymarket a Chicago, la Bastille a París o la Puerta del Sol a Madrid. I els meus herois d’estiu són aquest petit grup de resistents esconillats que perseveren a fer nudisme on només deixen fer turisme.

Existeix una antiga tradició naturista a la ciutat. Una tradició vinculada a l’higienisme, al republicanisme, a certa sobrietat petitburgesa, a valors llibertaris que van ser un dia molt populars a Catalunya. Valors que s’han vist substituïts per l’adoració al milionari representada per aquell bunyol d’hotel; aquella còpia barata del Burj al-Arab que l’Ajuntament socialista i de progrés (sempre en defensa dels més pobres) va impulsar per arruïnar definitivament el paisatge barceloní.
Es veu que l’erecció d’aquest temple babilònic al xaronisme internacional ha generat a la zona allò que en diuen "nous usos". Que, de fet, són els usos més antics del món: on s’estiguin els rics no hi pot haver pobres, que tallen el rotllo. I ara, com que la zona és de passeig, la visió de cossos vells i atrotinats, vestits només amb la dignitat que donen els anys, es veu que és ofensiva. És normal. El model ideològic que defensa l’hotel no admet la vellesa ni la lletjor de les formes. El que no sigui nou ha de ser triturat. El que no sigui exclusiu o excitant ha de ser amagat. Quina decepció per als fans de l’hotel i de la cirurgia estètica comprovar que un cos vell es pot portar amb tanta tranquil·litat. Quin neguit a l’spa si s’estén la idea que no fa falta hidratar-se les natges amb vinoteràpia ni és imprescindible untar-se la papada amb placenta de mona de Borneo per poder sortir a prendre el sol. Molts es queixen que hi ha molts nens a la zona que podran veure-li la mamella sense operar a una heroica resistent. Això seria desastrós. ¿Com adoctrinar sobre el culte al cos i la cosmètica a un nen, si ja de petit veu les pelleringues que el bon Déu ens té reservades a tots nosaltres? Com deien amb saviesa els sants d’abans: memento homo! Només ets pols. Sorra, en aquest cas.
Que sàpiguen tots els resistents de la platja de Sant Sebastià que no només lluiten per anar despullats a la platja de sempre. Lluiten perquè Barcelona tingui dret a donar una mala imatge. La imatge de la vida mateixa, amb lletjos, grassos, vells, pobres i tocats del bolet a la vista de tothom. Que cada vegada que un capitalista miri des de la finestra de la suite, vegi Barcelona com sempre ha estat: rebel, exhibicionista, desobedient i lliure. No esteu sols. Visca els penjolls de Sant Sebastià!