Antonio Baños

Esperant la sentència de sant Jaume

A diferència d’Àngel Ros, alcalde de Lleida, que té el pietista costum de pregar en el confort de casa seva, el comte de Barcelona, Joan Carles I, va demanar per tots nosaltres a sant Jaume de manera pública, galaica i televisada diumenge passat. Francament, trobo molt bé que a la llarga i ufanosa llista d’imaginatives mesures per sortir de la crisi que tota mena d’administracions han dut a terme afegim ara la tradicional i eficaç invocació al sant. No oblidem els efectes immediats i sostenibles que va tenir la petició de pluja que el conseller Baltasar va fer a la Moreneta el 2008. Sa majestat, amb bon criteri, ha demanat il·luminació per als nostres polítics. El que no em queda clar és si la llum ha d’anar als seus cervells o millor cap els seus moviments bancaris i urbanístics. També va demanar al sant que faci solidàries les autonomies i que fomenti allò que ens uneix. Per a un sant que va arribar a Galícia en una barca de pedra indissoluble com la mateixa Espanya la cosa no ha de ser difícil. Fomentar el que ens uneix és fer prosperar la mateixa casa reial, fer encara més gran El Corte Inglés i assegurar una llarga i fructífera vida als jugadors internacionals del Barça.

La petició del rei Joan Carles potser és filla de la mala consciència per haver contribuït al trencament d’Espanya. La seva rúbrica es llegeix clarament al final de l’Estatut inconstitucional. Ai, pobre. Ben segur que el va llegir amb interès (ja té mèrit, ja) i el va fer passar per tots els alambins, no fos cas. I vet-ho aquí que l’encarnació vivent de l’Estat indissoluble va signar un text que ara resulta que és el certificat de defunció de la pàtria que deixa als néts. Segur que si mai l’hi pregunten, ens dirà que l’Estatut no el va veure pas anticonstitucional, com a màxim una mica campechano.

Más Noticias